RE: REPTE 188...... Un repte incert!!

Caram! Entre incertesa i indecisió la linea de separació es molt fina, que dificil separarles! es tot un repte! jo no se si sabria!!
X

Rabía i tedressa.

Aquella rajola m'havia fet caure i estava d'una mala llet que qualsevol persona que m'hagués dit alguna paraula me l'hagués carregat, però un meteòric llamp em va baixar els fums, havia entrat dins del meu cos i ara el meu cos s'havia tornat obsolet, antic, vell, cada vegada que el mirava es tornava mes vell, m'estava passant alguna cosa que no era normal.
Vaig anar corrents a casa perquè ningú em veies, estava totalment avergonyida de aquella absurda situació. Desprès de aquella maleïda tarda, en la que havia estat recaptant diners pels vells, i ara era jo la que m'estava tornant vella i lletja. En aquell mateix moment que vaig posar la clau dins la porta de casa em va passar una corrent molt forta i vaig desapareixia, per passar a ser un tronc d'arbre i sentir molt a prop que es lo que senten els vegetals els quals també passant a ser vells com els homes.

I va ser llavors, quan Francesca s'adonà que tot era ombra. Com si algú, amb una gran pinzellada hagués volgut esborrar la traça segura del que minuts abans els seus ulls volien creure. Els pollancres rostits de viu en viu, amb les arrels totes embafades de negre, i les branques, rere els seus ulls, es descobrien sense mica de llum. Tot al seu voltant havia deixat de parèixer, havia esdevingut com el trespol, com l'indret on la fullasa romania estesa i silenciosa, clavada i espessa durant la tardor. Francesca es tornà a mossegar les ungles i s'encongí cap endins, cada vegada la situació empitjorava més. Però algú provenint de darrere li estirà el braç. Era altra cop la Maria. "Escolta, no vols dir que ..." "No" contestà. Que no ho entenia? No podien marxar! Allò era una gran desgràcia. Per primera vegada ara sentia por de debò. Abans era com un joc, esperar com el cel s'aclaria, i lluny d'estranys silencis tot esdevenia una broma pesada, entretinguda i cansada al mateix temps. Però ara, el negre no s'esvaïa, sense estrelles, ignorant del que passaria després, amb els nervis rossegant-li cada instant d'incertesa. L'estranya sensació de voler saber el que durant tota una vida havia après a conèixer. Tot estava passant tant a poc a poc, i la Maria que se'n volia anar, però l'obligaria a ser conscient de la desgràcia que tot el món sencer estava a punt de patir. El terrat, tot ple de rajoles que li refredaven les mans i els sentit la feien sentir més ningú... i altre cop aquella sensació d'angoixa que engolia i recaptava tot els seus sospirs, fins i tots aquells que no coneixia. El cap començava a bullir-li, no podia ésser de cap manera cert.
Però llavors, deixà enrere el propòsit d'una llàgrima i deixà anar un llarg crit de victòria i content. "Maria, mira, ha aparegut, que el veus? La Maria cansada assentí alleujada de que tot hagués acabat. Les primeres llums, clarors meteòriques, planaven obsoletes damunt la plana. "Per fi ha sortit el sol", murmurà Francesca amb un gran somriure.

Camino amunt i avall per l'habitació i, com sempre faig quan vull controlar els nervis, conto les rajoles que els meus peus van deixant enrere. Cinc, set, quinze, trenta-cinc! El número creix a una velocitat meteòrica, que fa joc amb el ritme de les meves passes. Aquest sistema per no perdre el control sobre mi mateix sempre m'havia funcionat. Avui, però, està demostrant haver-se quedat obsolet.

O és que potser mai m'he enfrontat a una situació com aquesta?

Abandono la meva vagabunderia absurda per l'habitació i torno al centre. A la gran taula de roure que sembla donar raó de ser a l'estança. Voldria que no hi fos, que hagués estat producte d'un malson. Però no. El sobre està al damunt. On l'he deixat fa només uns minuts. I al seu interior, es clar, hi ha les fotografies.

Lluito amb unes ganes incontenibles d'obrir el sobre. De veure'n el seu contingut. Sé que si ho faig, ja no hi haurà tornada enrere. L'agafo amb dits tremolosos i estic a punt d'estripar-lo. Però no ho faig. Poc a poc, el torno a deixar damunt la taula i m'allunyo dues passes.

Miro el sobre com un gasela miraria un lleó.

La meva vida, fins aleshores plàcida com un rierol a l'estiu, depèn del seu contingut. Però encara sóc a temps d'escollir. Puc triar obrir-lo i conèixer la veritat, terrible o indulgent, o puc triar viure en una incertesa que, amb el temps, s'anirà apaivagant fins convertir-se en sols un record vagament molest.

Si l'obro i la veritat que conté no m'agrada, em conec i sé que serà inútil venir a mi recaptant indulgència. No en sé, jo, de perdonar aquestes coses. Només tindré un camí, que hauré de recórrer vulgui o no.

Puc triar: la veritat, inexorable, a dues tintes, blanca o negra; o la incertesa, fugissera i incòmoda, però també clement a la seva manera.

Penso en el que ha estat la meva vida fins aquesta tarda. En tot el que puc guanyar i perdre si esbudello les entranyes del sobre que m'espera, indefens, damunt el roure gastat.

I trio la incertesa.

Arribo a la teva porta adonant-me que mai no he cregut en tu, mort. Has esdevingut una idea que sovint he sentit, que fins i tot he escoltat... Com a realitat, però, mai no he fet consciència de tu; mai no m'he sorprès com avui de la teva existència.
¿Per què no sóc un infant i visc lluny de la teva ombra, amb anys i experiències pel davant?
No pot ser que el temps hagi passat tan de pressa...! Com ens enganya...! Esclata amb tots els colors del present, però un cop és... s'esvaeix... i ens trobem amb un passat vertiginós que se'ns ha escolat.
La meteòrica rauxa dels instants, que se succeeixen, ens situa davant la incògnita de la teva realitat: el no res, o la metamorfosi; la fi, o el principi d'una existència diferent; la inconsciència, o la plenitud...
-Per què plores? Vols llet?
M'arriba de lluny la teva veu. D'aquí a poc ja no et veuré més; o sí...? ¿Et tindré més a prop, més íntima? Et perdré per a sempre? Per a sempre...! Que fort que sona...! I ja ho tinc aquí al davant...! D'aquí a unes hores, potser; un dia, a tot estirar...
-T'estimo -sento que em dius. I et percebo les mans agafant-me el braç. Dedueixo que estàs vora el llit, amb els genolls damunt les rajoles. Et sento un tremolor de desesper, estàs plorant.
Recaptaria tots els instants perduts per a regalar-te'ls... les solituds que no calien... les paraules feridores que no haurien d'haver estat... la llunyania innecessària...
Podria, ara, engegar un reguitzell de pregàries mastegades, formals i prescrites... però caram... en aquest moment tot allò que no és essencial s'ensorra; l'artificiositat cau pels seus fonaments mancats d'essencialitat. No vull perdre ni un instant en ritus obsolets. Que tots els moments que em resten, ni que no pugui parlar, siguin per a l'estimació... per a proclamar l'amor que em nego a deixar amb la vida. M'aferraré a aquest amor i em lliuraré a la incertesa del desconegut, sense deixar d'estimar aquestes mans que m'agafen, i aquest cor que brama per mi.

Quan va trucar per primer cop ni tant sols vaig despenjar el intèrfon. Pensava que segurament era el carter, a aquelles hores, i que ja obriria algú altre. Però va insistir. Així que vaig preguntar que qui era amb to d'emprenyat.

- Senyor Ruiz? Jordi Ruiz? Tinc una cosa per vostè!- va dir, amb la veu rogallosa.

Vaig pitjar el botó per obrir la porta, i en vint segons escassos ja era a dalt. Vestia amb una americana grisa, i portava un barret com a les pel·lícules de gàngsters.

-Si pensa recaptar alguna cosa ja s'ho pot treure del cap!-li vaig escopir al mig de la cara.

Llavors va començat a parlar sense pausa, de manera monòtona i persistent, que si venia de lluny, que si tenia un paquet especial per a mi, però que havia de verificar la meva identitat.

-Ja sap, un ja no es pot fiar de ningú, avui en dia - em va dir mentre mirava fixament les rajoles del menjador.

Jo li vaig ensenyat el carnet d'identitat, i em va mirar despectivament amb cara de setciències.

-Això és un document obsolet. Ara fem proves d'ADN.

Vaig fregar-me amb un bastonet el interior de la galta, que ell va posar en un aparell que duia a la maleta. Un minut després donava el vistiplau.

Després va posar-me a la mà una caixa rectangular, de menys d'un pam d'ample, i va dir que no l'obris fins a mitjanit.

-Llegeixi les instruccions- murmurava mentre baixava meteòric per l'escala.

Vaig estar tot el dia escodrinyant el paquet, llegint un cop i un altre les dues ratlles escrites al paper que l'embolicava. Manipuleu amb precaució. No obrir fins després de la mitjanit. Vaig acostar l'orella per a veure si sentia algun clic-clac. Vaig olorar-lo.

Cinc minuts abans de la mitjanit vaig decidir que hi havia pensat tant que fos el que fos em desil·lusionaria. I el vaig llençar al contenidor.

D'això fa dos mesos, que he passat neguitós i sense poder dormir.

I ara digueu-me: Algú de vostès em va enviar aquell paquet?

La rosa dels vents marcava la direcció dels oratges, però en aquell temps venien trastornats pels avions que pilotaven el cel.
Aleshores el firmament no era el nostre benefactor, el mirall protector que auspiciava la nostra vida en pau, la nostra feina diària, els nostres amors, els naixements, les morts, a la petita ciutat on, amb les seves esglésies, places i arbres respirants, vertíem intensament l'energia diversa de les nostres vides.
El cel en aquell temps era un espai terrorífic, convertit en un mitjà terrible i torturant, on es materialitzaven i circulaven els meteòrics avions militars enemics, que tiraven bombes de destrucció i mort damunt la nostra ciutat indefensa.
Les columnes de bombes queien espantoses sobre les nostres fràgils construccions, que no només no podien protegir-nos, sinó que es tornaven runa gegantina i esdevenien la tomba sota la qual quedava colgada la nostra obsoleta mortalla.
Les rajoles subvertides dels terres, exposades a l'exterior vulnerable, feien de mirall i dimensionaven l'horror.
Els camins vessaven de sang, i els sofrents ciutadans recaptaven aigua i menjar a la desesperada i el compartien amb els estamordits sobrevivents dels carrers massacrats.
La sirena de l'avís del bombardeig ens feia desesperar en el terror de si ara seríem nosaltres els sepultats sota la destrossa, de si seria la nostra sang la que s'escolaria com rierols pels carrers violats on cremaven cases, i vides, i els nens tendres i blegadissos que eren el futur de la humanitat.
El desfici es recargolava dins nostre mentre escoltàvem en suspens les notícies de la ràdio, quan no teníem cap indici sobre si podíem esperar o no la victòria sobre l'exèrcit ofensiu, o quan gosàvem preguntar-nos si retornarien els nostres homes del front, i si hi hauria altre cop prou menjar, i l'aroma del pa i l'aigua necessària, i una altra vegada un futur per pujar els nostres fills.
Aleshores estaven subvertits els camins i trastornats tots els oratges, i la vida era una potència que arrabassàvem a la mort horrenda, quan havíem vençut momentàniament la incertesa i tornàvem a estar indemnes fins al pròxim bombardeig, fins que claudiquéssim o vencéssim.