Detall intervenció

RE: RE: aquí va el meu 3er repte !!!! sigues piadós fost !! jaja, prefereixo ma dura !!!!!

Intervenció de: Densito | 10-08-2007


El principi de la fi de la meva vida :

Ja han passat deu anys i encara no puc dormir, encara continu-ho pensat que hagués passat si no hagués tingut aquell accident amb el cotxe. No hi ha nit que no hi somii amb allò..


Era l'estiu del noranta-set, en Pere i jo anàvem cap a la platja de Tossa. La nit estava enlluernada per la lluna. Havíem begut una mica massa abans de sortir, però jo controlava, vaja allò es el que em pensava. En Pere, mentre jo conduïa, va treure de la seva butxaca, l'últim gram de coca que ens quedava, el va posar damunt del primer CD que va trobar, va enroscar un bitllet i es va fotre la meitat de la muntanyeta blanca, en acabar va agafar el volant i em va passar el disc per que em fotes la meva part. Això era l'únic que podia competir amb l'alcohol que hi portava a la meva sang. Va ser llavors, just en aixecar el cap de la safata per fotrem la ratlla, quan vaig veure la silueta fosca al mig de la carretera.

Ell va sortir del no res, no vaig poder fer res.... No vaig poder, vaig passar per damunt seu, el vaig arrossegar uns metres fins que el cotxe va sortir per un terraplèn. Al terra, especejat, es trobava aquell home, es dessagnava, sens dubte la vida se li escapava. Peró encara el destí ens guardava un altre sorpresa, mai hagués imaginat que aquell home no era un altre que el meu sogre. Em vaig adonar, no pas per la seva cartera, si no per l'estranya arruga que hi tenia al front, era mes be com una marca de naixement en forma d'espiral. La por es va apropiar de les meves accions, vam agafar el cos per treure-ho de la calçada i el vam llença terraplèn abaix, mai vam trobar la seva cama dreta ni la seva ma esquerra.

Ningú en sap res d'això, però encara ara em pregunto com seria la meva vida si no hagués passat allò. M´hagues separat de la meva muller? Hagués intentat treure'm la vida com ho he fet?

Densito


Respostes

  • Ah...i
    foster | 08/08/2007 a les 17:00

    accepto totes variants habituals de les paraules, 1 repte per persona, i...haha...ho endevineu?

    Només prosa...però de la bona, eh?!!!

    foster
  • RE: RE: aquí va el meu 3er repte !!!! sigues piadós fost !! jaja, prefereixo ma dura !!!!!
    Densito | 10/08/2007 a les 12:51

    El principi de la fi de la meva vida :

    Ja han passat deu anys i encara no puc dormir, encara continu-ho pensat que hagués passat si no hagués tingut aquell accident amb el cotxe. No hi ha nit que no hi somii amb allò..


    Era l'estiu del noranta-set, en Pere i jo anàvem cap a la platja de Tossa. La nit estava enlluernada per la lluna. Havíem begut una mica massa abans de sortir, però jo controlava, vaja allò es el que em pensava. En Pere, mentre jo conduïa, va treure de la seva butxaca, l'últim gram de coca que ens quedava, el va posar damunt del primer CD que va trobar, va enroscar un bitllet i es va fotre la meitat de la muntanyeta blanca, en acabar va agafar el volant i em va passar el disc per que em fotes la meva part. Això era l'únic que podia competir amb l'alcohol que hi portava a la meva sang. Va ser llavors, just en aixecar el cap de la safata per fotrem la ratlla, quan vaig veure la silueta fosca al mig de la carretera.

    Ell va sortir del no res, no vaig poder fer res.... No vaig poder, vaig passar per damunt seu, el vaig arrossegar uns metres fins que el cotxe va sortir per un terraplèn. Al terra, especejat, es trobava aquell home, es dessagnava, sens dubte la vida se li escapava. Peró encara el destí ens guardava un altre sorpresa, mai hagués imaginat que aquell home no era un altre que el meu sogre. Em vaig adonar, no pas per la seva cartera, si no per l'estranya arruga que hi tenia al front, era mes be com una marca de naixement en forma d'espiral. La por es va apropiar de les meves accions, vam agafar el cos per treure-ho de la calçada i el vam llença terraplèn abaix, mai vam trobar la seva cama dreta ni la seva ma esquerra.

    Ningú en sap res d'això, però encara ara em pregunto com seria la meva vida si no hagués passat allò. M´hagues separat de la meva muller? Hagués intentat treure'm la vida com ho he fet?

    Densito
  • RE: foster, el torno a passar corregit
    Densito | 10/08/2007 a les 13:22

    Ja han passat deu anys i encara no puc dormir, encara continuo pensant que hagués passat si no hagués tingut aquell accident amb el cotxe. No hi ha nit que no hi somiï amb allò...

    Era l'estiu del noranta-set, en Pere i jo anàvem cap a la platja de Tossa. La nit estava enlluernada per la lluna. Havíem begut una mica massa abans de sortir, però jo controlava, vaja allò es el que em pensava. En Pere, mentre jo conduïa, va treure de la seva butxaca, l'últim gram de coca que ens quedava, el va posar damunt del primer CD que va trobar, va enroscar un bitllet i es va fotre la meitat de la muntanyeta blanca, en acabar va agafar el volant i em va passar el disc per que em fotes la meva part. Això era l'únic que podia competir amb l'alcohol que hi portava a la meva sang. Va ser llavors, just en aixecar el cap de la safata per fotrem la ratlla, quan vaig veure la silueta fosca al mig de la carretera.

    Ell va sortir del no res, no vaig poder fer res... No vaig poder, vaig passar per damunt seu, el vaig arrossegar uns metres fins que el cotxe va sortir per un terraplè. Al terra, especejat, es trobava aquell home, es dessagnava, sens dubte la vida se li escapava. Però encara el destí ens guardava un altre sorpresa, mai hagués imaginat que aquell home no era un altre que el meu sogre. Em vaig adonar, no pas per la seva cartera, si no per l'estranya arruga que hi tenia al front, era més bé com una marca de naixement en forma d'espiral. La por es va apropiar de les meves accions, vam agafar el cos per treure-ho de la calçada i el vam llençar terraplè a baix, mai vam trobar la seva cama dreta ni la seva mà esquerra.

    Ningú en sap res d'això, però encara ara em pregunto com seria la meva vida si no hagués passat allò. M'hagués separat de la meva muller? Hagués intentat treure'm la vida com ho he fet?
  • RE: REPTE 263........Si no l'hagués conegut...Sigues terriblement dur, per fer les revisions pertinents
    ANEROL | 10/08/2007 a les 23:49

    La Ona era una noia amb una desmesurada vitalitat, activa i amb dèria per aprendre tot el que se li posava al seu abast.
    Quan va acabar el COU va marxar de casa, a un altre poble, i es va posar a treballar a un restaurant d'uns amics. De seguida va mostrar les seves aptituds i es va especialitzar a la cuina, passant ràpidament de ser una pinxe a ajudant de cuina, dominant el trossejat veloç de tot tipus de viandes i l'especejament de peces senceres de vedells i xais.
    Al poc temps, va conèixer la Jan, una dona deu anys més gran, antiga amiga dels amos, que es va posar a treballar com a cambrera. De seguida es van fer amigues, creant-se una química entre elles, que moltes parelles ja desitjarien.
    Norteamericana morfinòmana, amb molt de món recorregut, la Jan exercia un pervers atractiu en la Ona. Noia temerària i curiosa, aquesta demanà a la seva amiga que la punxés mitja dosi de morfina, per provar què se sentia. Aquella tarda no va servir per res, apart de no parar de vomitar fins a sentir-se morir.
    Al dia següent se les prometia felices perquè creia que havia estat una experiència tan horrible que se li havien tret les ganes de tornar-hi.
    No sabia que era l'inici d'una singlada del què li costaria molt en-sortir-se. Començà acompanyant-la amb el cotxe a totes les sortides per comprar morfina, a farmàcies i pobles diferents per a què no la clissessin i l'agafessin amb les receptes falses que presentava. L'ajudava a punxar-se. De tant en tant, la Ona es punxava, molt espaiosament, i va passar de mitja dosi a una de complerta. Fins i tot, la seva amiga l'avisà del perill de tornar-se addicta.
    Quan la Ona es va adonar que li agradava mirar-se les venes s'espantà i ho deixà. Al poc temps, esnifava i se'n comprava un gram setmanal.
    Va haver de canviar de feina diverses vegades; havia perdut aquella llum que la caracteritzava. No avançava. Es tornà introvertida; les relacions que mantenia eren fàtues i es desenvolupaven en els bars. Va necessitar més diners per ella i la seva amiga Jan. Es va prostituir de manera ocasional, fora del seu entorn, fent-ho a vegades les dos juntes.
    La Jan cada vegada li demanava més diners, fins i tot quan desapareixia durant temps llarg i quan va tornar amb un noi, també ionqui que desprès seria el seu marit.
    Un dia, molt fatigada es mirà al mirall i no es va reconèixer: la cara marcida amb ulleres sota els ulls i arrugues a la boca que li marcaven un rictus amarg.
    Va plorar, plorar com feia temps que no ho feia. No es reconeixia. Recordà com havia estat ni feia cinc anys i va dir prou. Solament tenia vint-i-cinc i havia perdut tota il·lusió
    Va demanar ajuda a la família, als metges. Va canviar de feina i d'ambients. Es va aconseguir perdonar a ella mateixa. Li va costar perdonar a la Jan, que no va voler tornar a veure.
    Però durant tota la seva vida, cada vegada que es mirava al mirall amb profunditat encara veia aquell rictus amarg que li marcà de per vida.
    Si no hagués conegut a la Jan... tant que se l'havia arribat a estimar i com la va arribar a odiar.

  • La gran cursa
    Jere Soler G | 11/08/2007 a les 11:24

    Jo era jove, sense una arruga, esbelt i fort; sens dubte, el millor nadador de la cursa, més veloç que un cotxe de competició. Em calia, però, demostrar-ho, i érem tants. La veritat, ens assemblavem força; teníem un aire familiar que, malgrat la terrible lluita, ens feia sentir germans. I és que la prova era fonamental, ens jugàvem el ser o no ser. Ara, vist des de la llunyania, reconec que és injust que a l'existència hi hagi tràngols d'aquesta mena; tots hauríem de tenir dret a viure, ningú no ens hauria d'obligar a guanyar per poder continuar endavant. Però la perspectiva històrica d'aquell moment era aquesta. El recorregut era llarg, amb un munt de topants i trampes, que no sé fins a quin punt eren legals. D'altra banda, alguns dels meus contrincants no jugaven net. Bé, ells deien que sí; afirmaven que la seva natura era d'aquesta mena, que havien nascut per a destruir competidors il·legítims. Deien, que si en alguna ocasió s'immiscuien a la carrera corredors que no s'assemblessin a nosaltres, ells tenien per instint la dèria d'especejar-los, i que per aquesta raó no podien evitar de ser violents. No vaig veure mai cap d'aquests intrusos; però quan manifestava els meus dubtes sobre la seva existència, els violents em deien que si no n'hi havia era degut a que el déu del recorregut de la cursa era un déu fidel.
    El cas és que es veia clar que la prova la guanyaria un violent, i em feia molta ràbia; no pas perquè fos violent, sinó perquè la volia guanyar jo, m'hi anava el futur. Em vaig esforçar fins a límits increïbles, però només vaig aconseguir situar-me el segon; no perquè el líder fos més ràpid, sinó perquè em feia por d'acostar-m'hi. Però vet aquí que el déu del recorregut va fer un esternut, tot va trontollar, i el violent capdavanter va anar a parar a la setena posició.
    Vaig guanyar la meva primera cursa, i això que en aquells dies no arribava a pesar ni un gram. Em vaig capbussar dins l'òvul, i aquí estic, escrivint la meva història.
  • victòria amarga
    mestral | 11/08/2007 a les 13:54

    Feia ja cinc anys d'aquell cap de setmana que en Marc l'havia convençut per anar a aquella discoteca de la platja. Deia que era la millor manera d'estrenar el carnet de conduir. Ell dubtava, però la convicció d'en Marc era abassegadora; des de sempre s'havia deixat arrossegar per ell.
    A la discoteca, i després despecejar ocularment a totes les fèmines, en Marc li va fer notar que hi havia dues noies a la barra que no deixaven de mirar-los. S'hi van acostar. No varen caldre gaires preliminars, tos quatre tenien clar què és el que buscaven.
    Van aprofitar un moment que les noies van anar al lavabo per triar quina es quedaria cadascú. A tots dos els agradava la rossa; tenia uns pits exuberants i es veia molt més experimentada que la morena. En Marc el volia convèncer que li tocava a ell, ja que seva havia esta la idea d'aquella escapada. Es va sorprendre discutint-li alguna cosa a en Marc, per primera vegada a la vida es resistia a deixar-se dur. Les noies ja venien cap a ells i encara no s'havien posat d'acord. Finalment i a corre-cuita, decidiren jugar-se-les als "xinos" i va guanyar ell! Això li donà una confiança en ell mateix que no havia conegut fins llavors. Va agafar la rossa per la cintura i se la va endur cap al cotxe amb aires de victòria, com si la noia fos un premi a la seva gosadia.
    Però aviat va comprovar que mai una victòria havia estat tan amarga, els ulls se li començaren a enfonsar, la pell arrugada li penjava per tot el cos, no parava de vomitar, fins i tot quan a l'estómac no hi tenia ni un gram de menjar. .. el virus havia fet la seva feina molt ràpidament.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: