RE: Dos dubtes sobre el repte de somni:

Cercles vitals

El Lluís fa estona que s’espera —ni cinc minuts, —li ha dit la dona que l’ha fet passar dins la cambra que ja coneix d’altres visites. Anguniat per la demora amb el neguit de qui marxaria ara mateix, observa l’espai que ocupa la cambra i es relaxa tot construint històries que oblidarà tan bon punt les haurà creat.

Passejo la mirada pel despatx i observo el decorat, és senzill, auster. Tot l’espai que dóna a l’exterior està sotmès al regne del translúcid vidre, tres grans finestrals encarats al mar llevantí el fan força lluminós i em conviden a la contemplació. Puc respirar l’aire d’aquest mar, malgrat estic estirat en una còmoda butaca de pell dins d’una casa de factura moderna a la Carretera de les Aigües, on puc gaudir, penjat sobre la Ciutat, l’harmonia dual del mar i la muntanya d’aquesta metròpoli Mediterrània en el perfil retallat sobre l’horitzó blau. Marcant on comença l’aigua salada, dominen l’espai dues torres gairebé bessones. Les imagino com les restes d’un colós caigut que vigilava el mar. També podríem ser l’Eva i jo, dos amants separats per una rambla exigua, trepitjant tolls a tocar de Canaletes, la font dels retorns... o millor encara... els dos encarats al pèlag maragda... on hi podríem romandre, i en aquella platja arran de mar esperaríem l’ocàs, ben arraulits... per observar, més tard, la lluna blava de cap d’any. Podríem viure-hi, si sabés com retenir els somnis... però fa dies que no en sé res, i ella... qui sap on és... ...”

Navega dins d’un boirim personal i se li fa difícil acceptar cap realitat que vingui de fora del seu món oníric. No sap per què li ha passat pel cap aquell colós. Mirant amb tranquil•litat la ciutat sap com és que li agrada tant i per què se l’estima. De totes les coses que li ofereix, per sobre de tot admira la seva àmplia oferta arquitectònica... atura el fil del pensament... D’entrada no sap el motiu, però ha recordat un passat que altres volien que fos el seu futur i en el viatge interior retorna, tan sols per un instant, al moment de deixar penjada la facultat, en el segon any de la carrera d’arquitectura. Ara sembla que ho recordi tot, fins la cara que varen posar els pares i els germans, però està tot tan lluny!. Aquella fugida del camp universitari el va dur per altres camins creatius i acabà sent un reconegut estilista a la Barcelona olímpica. Sols havia estat un any d’aprenent, i amb un company van obrir la primera botiga del que ara és una cadena de perruqueries que ha traspassat fronteres estatals. I malgrat el seu desconcert actual, malgrat aquesta boira que li embolcalla l’enteniment i que no li permet concentrar-se en res que sigui coherent, el negoci no ha deixat de funcionar, està en bones mans, esperant-lo. Reté, dins la broma de la memòria, que havia dut una existència eixelebrada fins el dia que es va creuar en el camí de l’Eva... Ella li va mostrar una vida més senzilla, fent-li viure la millor etapa de creixement personal i sentimental, en depenia com un cec del seu pigall. Però un mal dia se li va fer fonedissa i l’absència l’encegà. Negant-se tota raó, va recloure’s en un etern cercle bromós de plaer, evitant els fets no desitjats. Ignorant l’instant del rebuig. Vivint la confusió del temps. No sap, ni ho vol, assimilar aquell minut que l’aclapara, però del fons del pou percep una claror, sap que ell sol no podrà assolir aquella calidesa que el crida, i l’omple d’angoixa no saber lluitar contra aquesta percepció de buidor, contra una sensació de soledat que el té anihilat. No és veu com una persona, s’imagina com un vegetal que no vol ser-ho, amagat en un cau fosc.
Torna a concentrar-se en l’horitzó blau fosc, repuntat per un fil citrí, reflex del sol al límit dels núvols que governen el cel. El tranquil•litza la visió llunyana del mar, amb aquella arrissada cabellera blava i escumosa. I s’esforça per veure els velers, els vaixells del port esportiu que avui no sortiran, amenaça temporal i pot ploure en qualsevol moment; no li fa res que ho faci. Li encantaria existir en un etern jorn d’aiguats. Viure aquesta ciutat quan plou, l’apropa al somni perfecte; caminar sobre el reflex brillant de les velles llambordes dels carrers a tocar del Monestir de Pedralbes, respirar la verda harmonia de la Ciutadella, o viure en l'observació llampant de les punxes de la Sagrada Família reflectint-se en el petit estany... o lliscant Rambla avall, arran de la font de Canaletes... tot plegat, utopia d’una Barcelona on gairebé no plou.
Reclinat a la còmoda butaca, retorna la visió a la cambra on s’espera, i desdibuixa els espais que l’envolten fins que tanca els ulls. No sap com focalitzar la relació amb l’Eva, i això el desmoralitza. Voldria recuperar-la fora del somni, ben nítida. Però la sent com si s’hauria diluït en un got d’aigua, o vivint en trànsit, o qui sap què li passa... Algú li ha dit que és morta, però la sent ben viva dins del seu cor. Altres veus li han dit: —Si vols que torni, primer has de tornar tu... —però no ho sap entendre. Pensa en la noia... i en carrers brillants després de la pluja, ignora si tot plegat és tan sols un miratge. Voldria tancar els ulls i no despertar, com no fos vivint arran de la seva pell. Núvols negres a l’inconscient ho enfosqueixen tot...
Escolta passes que venen del corredor, torna a obrir els ulls, l’estança està obscura, diria que és migdia, però sembla de nit. Algú entra a la cambra i obre els llums elèctrics. El paisatge de la ciutat es difumina en els vidres que ara li retornen la seva imatge mig incorporada a la butaca i un home amb bata blanca caminant cap a ell. És el doctor per fi. Duu una gravadora de vídeo sobre d’un tres peus, i l’entafora just darrere d’on s’està el Lluís.
—Bon dia, Lluís, et fa res, girar la butaca i donar l’esquena a les vistes, ja sé que t’agrada mirar la ciutat, i el mar, d’aquí dalt estant, però ara no es veu res, i et vull concentrat, d’acord?
—Bon dia...!
—Sí, molt bé, Lluís... aquesta sessió la gravarem, sí?. Avui emprarem una tècnica que no utilitzo gaire sovint, però en el teu cas... la hipnosi et serà adient. He consultat llibres i companys que m’han dit que és una bona teràpia... una teràpia per mirar d’esbrinar on rau el teu estany de plata, el cor i el motiu del teu ensopiment, i així superar aquestes experiències traumàtiques que et colpeixen... acceptar l’absència dels altres, és important, ho entens, oi? Tu mateix m’obriràs les portes que et tenen reclús. Sí?
—Estic a les seves mans... doctor.
—Molt bé. Quan acabem faré fins a tres, i quan escoltis petar els dits et despertaràs... Reposa amb comoditat, capbussa’t en el sofà i deixa’t endur... primer mira aquest objecte que tinc a la mà, el veus? —el doctor manipula un estri que penja d’un cordill davant dels ulls del Lluís.
—Sí, doctor...
—Mm... Engego el vídeo... Lluís?
—A punt!
—Perfecte, ara concentra’t, —la veu del Doctor és una cançó de bressol, suau, —et sentiràs molt descansat, flonjo, viuràs com en un trànsit... i m’explicaràs què hi veus... una...? dues...? parla’m...! Lluís? On ets ara? Explica’m, què hi veus... —fora comença a ploure.
El xipolleig de les gotes a la terrassa de fusta tranquil•litzen al Lluís, que se sent governat per una seguretat vital, com l’amor que pot sentir... per no sap qui... i parla, suau primer, i cada cop ho farà més segur...

“Els carrers estan molls i tinc els peus xops, a tocar de Canaletes, la font dels retorns. Miro al meu voltant i no trobo cap banc on seure, tots estan tan visiblement humits que no em cal esforçar-me gaire per trobar-ne un de sec; absurd pensament, ja que de fet, no vull seure.
Sé que he d’anar cap al mar, algú m’espera, em cerca, o potser serà que jo ho vull, i sé que no passarà res, però no cediré; algú m’espera.
Enllà, avall de la Rambla, un home amb granota groga i verda encara segueix regant les llambordes del passeig central, ignorant la pluja que ho ha amarat tot. Miro cap al cel i els núvols no mostren cap intenció de canviar la seva promesa de més aigua en un futur proper.
Feia tants dies que no plovia...! M’encanta la pluja!
He tancat els ulls. Tinc una llàgrima a punt de vessar, potser n’hi ha més. Una estranya sensació em colpeix sota l’estèrnum. Em cal omplir el pit, i ho faig amb tot l’aire del que sóc capaç d’inspirar, i amb un neguit infantil de qui no comprèn res. Tot seguit espiro pel nas, en silenci i fins buidar-me del tot, sense resistència. Alguna cosa em té trasbalsat, i no sé què és. No tinc el record que em retorni una mica de tranquil•litat, aquella que l’angoixa em diu que caldria conservar. Estic a tocar de Canaletes amb els peus xops i la roba eixuta. A les mans hi retinc un perfum que no és el meu, però que m’agrada. I que m’hauria de dir alguna cosa, però no sé quina.
He obert els ulls. Vull caminar i em cal. De cua d’ull observo aquella noia dels cabells caoba; li hauré fet jo, aquest pentinat? Em mira amb insistència i sense la més mínima intenció luxuriosa; es veu d’una hora lluny. No puc creure que sigui d’aquelles que cerquen l’atac per sorpresa i marxen tot seguit, com ho faria un guerriller. O una guerrillera en el seu cas. Juganer, me la imagino amb una gorra estil “Ché”, i fumant-se un havà, o potser millor, rosegant un tronc de regalèssia. L’hi escauria d’allò més.
Incrèdul veig que camina en direcció interceptiva a la meva trajectòria, i finalment el càlcul és correcte.
M’atura riallera, lumínica.
—Lluís! —encerta el meu nom, curiós! M’agafa de les mans i em convida a seguir-la, Rambla amunt, tirant de mi, caminant d’esquena. Sé que ella es diu Eva, i no vull que ensopegui, es faria mal. M’arriba la flaire d’un perfum familiar... (com tinc els ulls ara?)
—Hola Eva! —el somriure ample, la pluja a la cara, els carrers mullats.
Però jo no he tornat mai de cap fàbrica i no sé si ningú m’esperava, ella potser sí, no sé si hi ha cap Manuel, però ella... ella no és l’Amanda. La vaig perdre i mai més... he tornat a trobar-la... la seva llum...
La vida sí que es fa eterna... en aquesta estona...
Entre cançons perdo el món, però retorno a ella, als seus ulls, als de l’Eva que m’estira Rambla amunt.
Ella és diu Eva. N’estic segur?
Ens estem a l’interior d’un bar, a la Plaça de Catalunya, l’un davant de l’altra, mirant-nos. Observant les variacions físiques personals. No ens comentem coses òbvies —mai ho hem fet.— Tot és tan fugisser i tan banal! Però ella diu que m’estimarà per sempre, i somriu després de fer un glop de l’aigua que ha demanat. Sé que el temps pot canviar les coses, però en el fons sé que tampoc les transforma tant. Podria ser que sols canviés, de les persones, la seva forma visible i evident, accentuant corbes i afegint arrugues. Li explico a l’Eva que els individus evolucionem en l’espai i el temps. Fem evolucions o involucions i la veritat és que, viure, el que en diem viure, són sols un seguit d’il•lusions que creiem recordar (ho he llegit en algun lloc, però on?). A la fi, observat tot amb deteniment, veiem com res no ha canviat, i ens en riem, tan feliços, abans de tornar cames ajudeu-me, al mateix lloc on érem abans.
Ella m’observa en silenci vigilant, mentre amb suavitat ens freguem les puntes dels dits. El món es podria aturar ara mateix... i aquell record es faria realitat (he aclucat els ulls?). Potser s’aturarà més tard el món. Dec fer un posat estrany, perquè aleshores ella riu amb plaer, sense deixar de mirar-me, amb aital seguretat que desarma tot intent d’abordatge per part meva. I jo em sento com l’aigua.
Seguim asseguts en el bar. Li parlo de com ens creem afanys fantàstics que ens calen per viure la farsa del dia a dia, i l’Eva somriu un cop més. Un somriure llest i mofeta. No puc aixecar-li el barret, però de la camisa no n’estic tan segur que me’n pugui estar. No n’estic confiat? De fet, estic segur que sí que ho vull. I ella ho veu en els meus ulls; la meva mirada la despulla —deia ella—, i s’apropa al meu costat de la taula, sense deixar-me anar de les mans, amb suavitat, i tanca els ulls —no entenc el perquè ho fa, és com si marxés la llum—. S’atansa més, obre les parpelles, em reflecteixo en el seu iris. Clavada la seva mirada dins dels meus ulls, em cerca els llavis amb la punta de la seva llengua. A poc a poc fa que obri la boca i que les nostres llengües s’entortolliguin enjogassades, i li sento el gust de maduixa dels seus llavis (típic oi?). Voldria no deixar-la sortir o ser part d’ella, físicament i mental, ara mateix, en el vell mig del Zuric (ara recordo el nom del bar...).
I el món s’enfosqueix en aquest instant...
Amb un regust fresc i dolç entre les meves dents, obro els ulls admirat i llepant un got d’amarga cervesa en la soledat d’un local atapeït. No reconec el lloc on sóc ara, però ara veig que plou de valent. La meva mirada fuig cap el carrer, hi veig la Rambla, allí no plou. Surto del bar, distret, perdut...
M’estic a Canaletes i ella ja no hi és, tot ha canviat, com la Ciutat que ja no és ella. Ella? Qui és? No sento el seu caliu a la pell ni a les dents, però retinc el record d’un gust i un perfum a les mans i un so a les oïdes. Dret i solitari en el meu cercle vital i invisible, m’estic a tocar de la font de Canaletes amb els peus xops i les sabates a punt de rebentar per culpa d’algun ruixat del que no me’n queda cap record.
Rambla avall un home rega les llambordes, que no veu que ha plogut...? I aquella jove de cabell color caoba em mira... la veig venir, riallera, lumínica. Em somriu a mi? Tinc una llàgrima a punt de brollar, una estranya sensació em colpeix sota l’estèrnum.
Tot això... ho he viscut algun altre cop? M’agrada aquesta ciutat, la seva Rambla, hi viuria per sempre, sempre voldria viure aquí...
—Lluís...! —em crida ella.
I em descobreixo una cançó als llavis, sento passos de dansa, algú marca el ritme... cantant sota la pluja...” ...”

—Un, dos, tres... —l’home de la bata blanca fa picar els dits i el crida un cop més. —Lluís! Ja pots despertar... Lluís?
“Un dos tres, salt de pagès... Aquest és el meu cercle vital... Qui vol marxar d’aquí? Ella coneix el meu nom... la noia del cabell caoba em parla del seu món, aquí sóc feliç, a la Ciutat, amb la font dels retorns, on res m’acuita...”
—Lluís!? —deixa anar el doctor en un fil de veu, contrariat.

Fora, l’aiguat és fa més intens.