Per a Mena Guiga, SrGarcia i Rosa Gubau: Prosa? Prosa poètica? Poesia?

M'heu ben fotut.

De primer, la convocant del RepteClàssic DCCLXXX (AQUELLA TARDA), Mena Guiga, que no entén la relació entre les tres últimes línies del meu relat a concurs, "Aquella i moltes més", i tot el text precedent. Sembla haver-la interpretada just a l'inrevés.

Després, l'opinió desconcertant de SrGarcia, de qui jo acceptava el mestratge indiscutible, que ve a dir que, allà on jo creia haver fet una caricatura, hi ha una prosa poètica prou acceptable. Ben bé com aquell personatge de Molière, que descobreix que s'havia passat la vida parlant en prosa, sense saber-ho, però traslladat a l'extrem contrari, a la poesia.

I Rosa Gubau, que abunda en aquesta opinió i ho acaba de rematar avaluant el relat amb un 10. És com quan un explica un acudit i els altres se'l prenen com una cosa molt seriosa. Potser és una qüestió de grau i que, quan vulgui fer una caricatura, haig de carregar més les tintes.

Si hagués arribat a saber-ho, no hauria enviat aquest relat i seguiria amb la seguretat de sempre, perquè ara no sé a què atenir-me: haig de conrear aquest estil afectat, en vista de l'èxit, o escriure com sempre i adoptar-lo únicament quan vulgui aparèixer a la llista "Nous recomanats editora" o quan les circumstàncies ho aconsellin, com un exercici d'estil, valgui la redundància?

No sempre he gastat una prosa periodística sense pretensions literàries, a la manera de Josep Pla. Al primer paràgraf de "Divagacions d'un relataire" (29/12/2022) explico: "A preuniversitari, amb disset, era un dels que el catedràtic Guillem Díaz-Plaja escollia invariablement per llegir als demés les redaccions". I sí que recordo que, per aconseguir-ho, no m'expressava espontàniament sinó que impostava l'escriptura, utilitzant uns quants trucs.

La normalització va sorgir després, de la necessitat de fer-me entendre en camps tan poc literaris com la geometria descriptiva o el dibuix assistit per ordinador, redactant apunts i altres textos docents on la prioritat absoluta era la fàcil comprensió: quan deia una cosa, s'havia d'entendre allò i només allò; just al contrari del lenguatge poètic, que busca l'ambigüitat o, de vegades, la reiteració calculada.

Però ja m'estic passant, i ho deixo aquí.