No mentia, no ara.

La Cristina recorda mirant des del darrera la finestra quan un setembre de l'any 192..., molt lluny ja, es mirava des d'aquell mateix recó de món el cotxe de cavalls que l'esperava a baix.

Havien passat molts anys però de la memòria no se li havia esborrat ni un sol d'aquells instants. Queia pluja fina i lluïen les teulades d'un color negre intens, color de net.

Els records se li apilaren davant seu i l'incitaven a seguir el fil dels pensaments...

Es veié recent sortida d'una malaltia, una Tifoiditis, molt comú en aquella època, però amb una bonica joventut plena d'esperances.

Tot i aquest i altres inconvenients, l'Enric i ella decidiren casar-se igualment. Ho volien fer per lo civil, però a casa d'ella s'hi negaren rotundament. No hi havia diners, però el casori encara que pobre, havia de ser beneït i de blanc.

La Cristina, ara, després de tants anys, tanca els ulls i rumia tots aquests moments, torna a sentir la bategada del seu cor, com quan era jove i es pessiga les galtes de la cara com aquell dia, per tornar-les d'aquell color rogenc, que li trencava el blanc esmorteït de la pell. Sent en el seu interior refilar el pardal que la vingué a visitar i, fa moure les mans com si encara palpés el ram de núvia que les amigues li havien anat a collir al camp el dia abans. I sobretot recorda l'últim petó de l'Enric al acomiadar-se el dia abans. Un petó dolç, tendre, especial...

No vol pensar més, si nega en rodó. Obra de cop ells ulls, no vol somniar que hagués passat, si ella hagués baixat aquell dia, si hagués pujat al petit carruatge que l'havia de dur al costat del seu estimat.

Però no ho va fer i, ningú va saber que havia passat. La Cristina, avui encara no ho ha explicat mai a ningú, ho guarda al seu pensament i de tant en tant, s'asseu al costat de la seva finestra, i mira el carrer, a veure si veu pujar de lluny a l'Enric que la ve a buscar.

Sabia que no estava mentint. Sabia que les meves paraules eren ben certes, inimaginablement doloroses, però escaientment escollides.
Vaig girar el cap per a dirigir-lo al voltant de la sala. Sense adonar-me, vaig aturar-me a mirar la finestra, en aquell moment lliures de l'opressió de les cortines d'un color rogent (que sempre m'havien recordat el dolç gust de la sang).
No s'hi veia res, els reflexos lluminosos d'aquella nit no van permetre'm veure res més que la trista imatge de la meva cara distorsionada i en color fals.

Estava mirant a través de la finestra. Un vuitè pis, poc usual en aquella ciutat de mala mort. Eren les quatre de la matinada i, just havia arribat de fer gresca amb els seus companys. No els coneixia, i, pel que a ell li semblava, tampoc tenien intenció de conèixer-lo a ell. Va obrir la finestra de bat a bat per airejar la ferum de les burilles deixades aquella mateixa tarda, i quina va ser la seva sorpresa en trobar un pardal mort sota el vidre. Sense remordiment el llençà avall.

Va mirar per la finestra. Una sessió de sexe gratuït no era usual, però era sempre benvinguda.
- On lo ha posat la camisa?
Odiava el català macarrònic d'ella, però no el petó que només sabia fer-li ella allà on només ella sabia.

Un cosa va caure a terra. Ningú se n'adonà. Una vida es va esgotar, i com havia temut ningú va adonar-se en aquell instant. Els llums tancats, malgrat tenir les cortines recollides no van permetre veure la ganyota que feia mentre moria, la ganyota que va fer un cop mort.
Sabia que no havia mentit. Sabia perfectament que aquella nit, moriria infeliç, esclau del seu drama. Així ho havia fet saber.

La seva vida (no li hagués agradat que l'anomenessin així) va arribar a les dotze del seu rellotge. Sempre havia desitjat no estar present el dia de la seva pròpia mort.

El pols blanc voleiava per la sala, enlairat pel ventilador oscil·lant. La taula: remor de grànuls assassins.

Com cada matí, avui també m'atanso a la finestra. És un iman que m'absorbeix la voluntat! En veritat, no em resisteixo...
Abans m'he rentat la cara amb aigua ben fresca, per a què cap resta de somni enganxat a les pestanyes m'enterboleixi la vista.
Després m'apropo i descorro les cortines inaugurant oficialment la jornada. Aquest gest, que repeteixo cada dia, ja forma part d'un ritual privat i deliciós ple de delicades sensacions que paladejo una a una...
Quan separo la fusta del marc, sempre m'arriba un grinyol que només jo escolto. Sabent-me benvinguda, em recolzo a l'ampit i comença l'intercanvi:
regalo la mirada i accepto el petó la brisa, s'escapa la nit que era tancada i el matí inunda la cambra, exhalo un sospir i rebo la remor de les onades... l'estança deixa anar l'escalfor presonera just quan entra l'oreig refrescant.
Es ventila el meu cabell que encara tenia una flaire de coixí enganxada.
L'olor d'espígol, que el sabó havia deixat sobre la pell de les meves mans, lluita uns instants amb la salabror marina: guanya aquesta nova companya.
Sé que més tard, quan el sol l'escalfi de valent, m'arribarà des de l'olivar verd i rogenc una olor càlida, fosca i constant, que ho amararà tot, però en aquestes primeres hores sento l'aroma de romaní que desprèn la roba acabada de sortir de l'armari, envaït de la fragància muntanyenca que la tieta empresona en bossetes brodades.
Tot just sento al meu costat el murmuri breu de la cortina, que es balanceja en l'aire fresc. De cop, la tovallola, que fins fa uns segons era a prop del meu braç, repenjada en el llindar entre la llum i la fosca, rellisca i es precipita, amb un refrec com un esglai, cap al terra, on queda inert.
M'arriba el refilet d'un pardal que no veig.
A poc a poc, l'orquestra externa guanya irreversiblement la partida al silenci de casa meva. Assisteixo al concert com si fos executat per a mi com a única espectadora, gaudint d'aquest superb privilegi...
Lo món és nou un altre dia i em saluda! Somric, tornant-li la gentilesa.


Unaquimera