Detall intervenció

Lo ball-Fora de concurs-Només com testimoni de la guerra

Intervenció de: marebloody9 | 13-11-2012

Baldomar estava a la zona republicana i ben prop del front.
Una tarda de diumenge del mes de juny, un camió militar descarregava a la plaça Major del poble tot d'instruments musicals:
Saxofons, trombons de vares, trompetes, una mena de guitarra grossa que , com que no sabíem lo nom, anomenàvem la verra, també violins i un munt de tambors.
Los militars començaren a muntar tota aquella parafernàlia i quan tot estigué al seu lloc los músics es van posar a tocar acompanyant los cantants.
Per començar tocaren música popular i de concert. Això va atreure força públic. Després seguí la música de ball trepidant amb ritmes americans, molts d'ells pertanyents a pel•lícules americanes dels ballarins més famosos de l'època: Fred Astaire i Ginger Rogers.
En aquell temps, a més de les noies del poble n'hi havia moltes d'altres poblacions, que estaven refugiades a casa de parents o amics. Prou miraven i es morien de ganes de ballar, però cap d'elles gosava entrar a la plaça i los músics, vinga tocar.
Tot d'una, arribà un camió militar del qual van baixar una munió de noies molt guapes, ben mudades, maquillades i rialleres, que qui sap d'on venien,encara que era fàcil d'imaginar per la roba provocativa que duien.
Entraren a la plaça i no en vulgueu més de pretendents: en un moment ballaven totes.
Hagués semblat una gran festa si no fos que tots los nois vestien de color caqui.
Al cap d'una estona, les noies del poble no volent ser menys que les forasteres , i ja se sap que la joventut pot més que la vergonya, es van decidir i van entrar també a la plaça.
No els van faltar balladors, ben plantats i amb l'uniforme ple de galons i gorra de plat. Tria i remena!
Als pobres soldadets rasos no els quedaven noies i fins i tot ballaven entre ells. Haurien ballat amb lo pal d'una escombra si l'haguessin tingut.
Voltaven per les vores de la plaça i mos deien a les nenes:
-Què vols ballar, maca?
Nosaltres mos sentíem orgulloses de semblar una mica grans malgrat que encara érem unes nenes, i els responiem amb una mica de vergonya:
-No pot ser, tu no portes gorra de plat! I ells marxaven rient.

Aquella estona del ball, apart de que cap noia gran va "pelar sarga" com dèiem abans, frase que es deia quan cap noi et treia a ballar, ningú no recordava que estàvem en guerra i que potser molts d'aquells pobres soldats l'endemà serien morts o ferits a les trinxeres.


Respostes

  • La noia del botó
    Mena Guiga | 13/11/2012 a les 15:39
    Les dues noies es van dirigir al saló de ball, com cada dissabte al vespre. Era tardor avançada, finals de novembre, i el fred era prou intens. La roba de festa no abrigava i tant la Nèlida com la Bel tremolaven.

    Abans, però, s'havien assegut en un banc a la plaça de l'església i, sota la llum de to mel dels fanals, havien menjat mandarines que la Bel duia d'un dels arbres de l'hort de casa seva. Que sucoses i dolces! I quines esgarrifances! Reien. Jugaven a les endevinalles: cada grill, abans de ser menjat en feia formular una i les amigues feien barrinar el cap. El darrer grill, no obstant, sempre havia de ser un desig en silenci.

    La Bel, que era extremament vergonyosa, sempre demanava el mateix: poder ser el melic del món per a en Martí, el viatjant. Aquell home atractiu i seductor, ballador excepcional, que totes les jovenetes i no jovenetes no li treien l'ull de sobre. N'estava enamorada. Somiava en la seva mirada i el seu somriure cada nit.

    Al local seia a la taula més amagada i observava com les parelles gaudien, algunes tan coordinades, al ritme de la música de l'orquestra. La Nèlida dansava amb el noi del forn, amb el mestre, amb el farmacèutic...les sabates de xarol lluïen i els farabalans del vestit volaven.
    Aquell espai d'alegria i colors entristia la Bel. A vegades, sentint la cantant, de veu nostàlgica, plorava. Hagués volgut ser aquella dona atrevida, escotada, sensual. Fer vibrar la gent amb la seva veu. La noia es considerava poqueta cosa i es comportava com si ho fos. Sort de la Nèlida, que ja la coneixia i l'animava.

    En Martí, en un moment de descans, va trobar un botó prop d'una columna de la sala. Rodó i folrat de tafetà. Li va venir un gran neguit. Una certesa. Al ball següent es regalava a l'estimada un ram de flors silvestres. Ell n'havia escollit un amb tons malves i grocs.

    Va trobar pertinent esbrinar-ne la propietària.
    No va poder. La cantant li va barrar el pas, amb dues copes de cava a les mans.
    - Hi tornem?
    Ho va dir amb inseguretat ben camuflada i alhora amb desig insondable.
    En Martí la va apartar. Feia passes que el cervell no li dictava. Buscava de qui era el botó. Anava descartant dones i elles, com si ho sabessin, no podien evitar fer cara de pomes agres.

    La Bel ja era carrer avall quan va notar com si la cridessin. Es va girar i va poder veure la mirada que anhelava i va correspondre amb un somriure transparent.
    Ho va fer just abans d'esvanir-se, que era l'hora, i que els xiprers del cementiri a tocar, visibles des de les finestres, li havien recordat gratant el cel.

    El viatjant va oblidar el fet, s'hi va obligar.
    I més quan la Nèlida, amb qui va acabar en una cambra de la fonda -la usual-, li va contar que havia tingut una amiga que mai ballava i que feia dos anys que era morta.




    Mena (he passat de 500 mots? Ara quedo fatal!)






  • RE: Repte clàssic DXXVIV. BALL
    Mena Guiga | 13/11/2012 a les 15:42
    I si m'he passat que es quedi 'out of contest' i segurament n'escrigui un altre...com que em surten com xurros...no, com porres no! (hehe)
    • RE: RE: Repte clàssic DXXVIV. BALL
      Mena Guiga | 14/11/2012 a les 15:01
      El 'sempre ' del segon paràgraf l'elimino (l'anorreo definitivament) perquè prefereixo que es quedi el 'sempre' de principis de paràgraf que segueix.
      No es pot repetir massa seguit (diuen). .)
  • Inici i fi (no participo, només aporto relat per fer un exercici, gràcies)
    Tanganika | 13/11/2012 a les 17:42
    Va ser parida enmig de la sala de ball, mentre sonava un vals vienès.
    Tothom va fer 'oooooh'. La nena era grassoneta i rosadeta. Una nina.

    La seva mare, mentre l'alletava, li cantava les cançons que sonaven al local que regentava amb el seu marit, un dels pocs llocs on la gent del poble de províncies podia distreure's. I la petita va créixer entre boleros, foxtrots, tangos, salses i més.

    Li tocava fregar el terra i treure la pols. No li agradava gota. Ballava amb l'escombra, per suavitzar la desgana.

    Quan es va fer més gran es va perdre, per massa maca.
    Si els pares haguessin viscut haguessin tingut un disgust que els hauria mort. Però l'accident d'avió se n'havia fet càrrec abans.

    La Pili era ara qui duia la sala de ball. Aquella sala del segon pis d'un edifici de parets pelades davant una plaça amb plataners centenaris, aquella sala més que gastada, però font d'ingressos.

    Sí, s'havia perdut. Es vestia provocativament i va ser la fulana d'uns quants 'importants' de la localitat.

    Era criticada fins al moll de l'os, ho sabia. I feia com si no li importés. Si ets motiu de safareig i saps aprofitar-ho, això és ser llest. La Pili, doncs, sempre tenia la sala plena de gom a gom. Servia begudes pintada com una mona, encisadora.
    I, quan podia, mentre l'orquestra tocava i el cantant de torn engalipava ballaires i no ballaires, anava als lavabos amb l'amic de torn.
    Només demanava que no fos 'perquè tocava', sinó perquè 'es desitjava'. Ells deien el que volia, sense trobar-hi cap diferència.
    Allà dins la Pili es deixava fer el que fos de melic amunt i de melic avall. I era recíproca, és clar.
    Ningú es va poder resistir a les calcetes de color mandarina i més d'un li havia arrancat un botó de la camisa en un dels moments més àlgids.

    Més d'un o una tafanera podien testimoniar tots aquells fets que donaven més magnitud a tot plegat.

    Però la va cagar.
    Va ser el dia que el fill de l'alcalde va voler la seva companyia, després d'haver-hi ballat arrapadament, amb luxúria creixent, les babaies regalant per l'escot de la Pili. La va dur a un hotel.

    La cambra era la 107, però havia perdut el 1. Hotel de passa com puguis.
    A la Pili li va semblar que aquell 1 fugitiu era...el múscul d'aquell desgraciat...aquella punta d'espàrrec...
    No va poder evitar fotre's a riure obertament.
    Ell es va enrabiar. La va subjectar fort i la va forçar repetides vegades.

    Van passar uns mesos. Mentre la Pili ballava va parir. Se sentia un vals vienès.

    Va tancar el local. Va marxar amb la seva filla.
    N'havia tingut prou.



    TGNK

  • Lo ball-Fora de concurs-Només com testimoni de la guerra
    marebloody9 | 13/11/2012 a les 20:01
    Baldomar estava a la zona republicana i ben prop del front.
    Una tarda de diumenge del mes de juny, un camió militar descarregava a la plaça Major del poble tot d'instruments musicals:
    Saxofons, trombons de vares, trompetes, una mena de guitarra grossa que , com que no sabíem lo nom, anomenàvem la verra, també violins i un munt de tambors.
    Los militars començaren a muntar tota aquella parafernàlia i quan tot estigué al seu lloc los músics es van posar a tocar acompanyant los cantants.
    Per començar tocaren música popular i de concert. Això va atreure força públic. Després seguí la música de ball trepidant amb ritmes americans, molts d'ells pertanyents a pel•lícules americanes dels ballarins més famosos de l'època: Fred Astaire i Ginger Rogers.
    En aquell temps, a més de les noies del poble n'hi havia moltes d'altres poblacions, que estaven refugiades a casa de parents o amics. Prou miraven i es morien de ganes de ballar, però cap d'elles gosava entrar a la plaça i los músics, vinga tocar.
    Tot d'una, arribà un camió militar del qual van baixar una munió de noies molt guapes, ben mudades, maquillades i rialleres, que qui sap d'on venien,encara que era fàcil d'imaginar per la roba provocativa que duien.
    Entraren a la plaça i no en vulgueu més de pretendents: en un moment ballaven totes.
    Hagués semblat una gran festa si no fos que tots los nois vestien de color caqui.
    Al cap d'una estona, les noies del poble no volent ser menys que les forasteres , i ja se sap que la joventut pot més que la vergonya, es van decidir i van entrar també a la plaça.
    No els van faltar balladors, ben plantats i amb l'uniforme ple de galons i gorra de plat. Tria i remena!
    Als pobres soldadets rasos no els quedaven noies i fins i tot ballaven entre ells. Haurien ballat amb lo pal d'una escombra si l'haguessin tingut.
    Voltaven per les vores de la plaça i mos deien a les nenes:
    -Què vols ballar, maca?
    Nosaltres mos sentíem orgulloses de semblar una mica grans malgrat que encara érem unes nenes, i els responiem amb una mica de vergonya:
    -No pot ser, tu no portes gorra de plat! I ells marxaven rient.

    Aquella estona del ball, apart de que cap noia gran va "pelar sarga" com dèiem abans, frase que es deia quan cap noi et treia a ballar, ningú no recordava que estàvem en guerra i que potser molts d'aquells pobres soldats l'endemà serien morts o ferits a les trinxeres.
  • El darrer ball, impacte final (fora de concurs, i no cal ser llegit, volia fer una aportació en una vessant massa meva...si el senyor Pere no sé què no hi troba res a dir, és clar!)
    Mena Guiga | 15/11/2012 a les 20:11
    El crit esgarrifós de la mandarina es sentir per tota la contrada, els encontorns, arreu.
    L'estaven pelant, moriria, seria menjada.
    Qualsevol no cridaria.

    Mentre s'esdevenia aquest tràgic fet, un iaio que acabava de jugar a la petanca amb els amics de tota la vida (alguns hi jugaven espectralment, morts i avorrits de l'altre món) va trobar més que convenient introduir el cable amb la punta imantada per la boca de la claveguera, com, d'altra banda, habitualment acostumava a fer. Aquell cable anti-ajupir-se protector de ronyonada...també era útil per arreplegar alguna moneda de mal rodolar destinada a no ser gastada.
    En els darrers mesos havia 'salvat' uns setanta euros en total. Gens malament.

    El so del dringar del botó metàl·lic que va pescar (provocador de cara de desil·lusió) va ser sentit (tant o més que els xiscles de la pobre peça de fruita) va arribar a orelles de l'assassí.

    Va deixar-la anar i va anar de pet cap al diner.

    Hi havia més gent.
    Massa crisi.
    Tothom al·legava (o no) que la moneda era seva. Ni sabien que era un trist botó O content, que havia estat rescatat!

    El jubilat, per defensar-se, ha treure's la dentadura i obrint-la i tancant-la amenaçava la gent. Feia basarda, amb babaies i residus de tot tipus de menges acumulades en plena floritura.

    Tot i defensant-se, el botó li va caure.
    (hauria posat que al iaio se li va obrir el melic i van començar a sortir bitllets de 500 que hi guardava i que....acabaria posant el botó per tap...però el botó tindrà un altre ús). (les persones -o animals?- haurien sacrificat l'home pels euros...).

    El cas és que la mandarina i el botó es van trobar en una sala de ball. Rodolant hi havien anat a petar. Era oberta, s'estava esventilant. Se sentia l'olor del tabac, de les roses que les noies havien lluit al pit, la del lleixiu desinfectant acabat de passar...
    Però cap dels dos no va notar res, d'això. Simplement (o genialment) els va semblar sentir el cantant i l'orquestra i ...es van posar a ballar. Ho feien amb els ulls tancats...El cantant deia unes coses, quines lletres! Les cançons els transportaven. Estaven dansant molt comprenetats, Gaudint. Marcaven els passos (tenien peus...i braços!) perfectament, giravoltaven, avançaven, retrocedien, giraven...envejablement. Fins que van gosar mirar-se.

    No ho van resistir. Van esclatar. D'emoció, de plenitud.

    Al terra de la sala, suc de mandarina i un botó esmicolat.

    I des d'el cel dels contes, el soldadet de plom i la ballarina....ploraven.


    Mena (i plego)

  • somnis
    somriuredefollet | 19/11/2012 a les 22:00
    Cantar sempre havia estat el meu somni, des de ben petita cantava dia i nit, la meva mare sempre em deia que de gran seria com aquelles cantants que surten a la televisió. I jo no ho volia, això, jo volia cantar alguna cosa que fes sentir aquella necessitat de moure el cos al ritme de la música. Aquella música que flueix, que enamora, que fa que totes les persones d’una petita sala surtin a ballar.
    I ho vaig aconseguir, perquè vaig lluitar per fer-ho.
    El meu primer concert va ser a una petita residència del barri. Vaig tenir bastants problemes per preparar el concert. Tot i que no era un esdeveniment important, sabia que marcaria la resta de la meva vida. Em vaig provar tota la roba del meu armari, davant d’avis no podia portar una samarreta que ensenya el melic, ni tampoc calia anar vestida de botó. Al final vaig decidir vestir-me amb uns texans i una brusa senzilla.
    Estava molt nerviosa, però quan la música va començar a sonar, la veu em va sortir de dins com si cantés una altra persona. Però no va ser aquest el moment més especial; va ser quan un avi es va aixecar i li va demanar a una senyora si volia ballar amb ell, i després d’aquesta parella moltes més la van seguir.
    Sempre recordaré aquest dia, i sempre recordaré les paraules que em va dir la primera senyora que va sortir a ballar:
    -Portava esperant aquest moment des de que el vaig conèixer, gràcies per fer possible aquest moment amb la teva preciosa música.
    Em va fer una abraçada, i quan vaig arribar a casa encara tenia impregnada aquella olor a colònia de mandarina, especial per una àvia.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.