L'eternitat

-M’atrauen les coses diferents. Sempre ha estat així, odio lo normal, es avorrit es... massa comú. Provablement aquesta particularitat meva em va portar a això, a viatjar tot el dia. No que va, no soc rica ni res per l’estil, simplement m’agafo a les oportunitats lo més fort que puc. Y tu que?
-La veritat es que... es que... M’he d’anar, jo... Ja ens veurem, Sí! Algun dia... -Va dir en Jordi, desesperat per marxar.
La Lara no va saber que més dir. És va quedar paralitzada, estava absent. I normal, aquesta ja era la seva tercera cita que acabava amb catàstrofe.
Al moment va agafar la porta i començà a córrer, lo més ràpid possible deixant-ho tot enrere. Fora plovia i la jove Lara és sentia lliure al tacte de les gotes lliscant per la seva pell, cosa que la tranquil•litzava però alhora li donava una injecció de melancolia. Al arribar a casa es va ficar al llit, xopa.
Al dia següent els rajos de llum que entraven pel gran finestral van il•luminar la cara de la noia com si fos un àngel. Mentrestant va tenir un somni en el que se li apareixia un nen i li deia que havia de tornar al seu poble natal per trobar la seva felicitat, una manera de tenir tots els anys de món per visitar tot el món. El xiquet portava a la mà una clau, mig rovellada però molt maca, amb un capçal amb forma d’ales. Al acabar de pronunciar aquestes paraules la Lara es despertà.
Van passar els mesos i la jove no es podia treure el somni del cap. Fins que un dia va entrebancar amb la clau que havia vist a l’inoblidable somni. Llavors el seu mòbil va començar a sonar. Era el seu pare. La noia s’estranyà ja que feia molt temps que no és parlava amb la seva família però li va agafar. Ell li va explicar la trista noticia, la seva mare estava condemnada a morir de càncer. No va saber que dir, ni com actuar. Finalment va agafar el primer vol fins el seu poblet: Somiedo a Astúries.
Al arribar a la colina que la conduïa a casa la Lara caminava lentament, amb por, passant pels carrers on anys abans hi jugava a pilota. Al arribar a casa i veure sa mare sense cabell no va poder contendre les llàgrimes. Natural, havia desperdiciat tots els anys que hauria pogut estar amb ella ,viatjant i ara que li quedaven mesos a penes podia moure’s del llit. I sense dir res, tornà a córrer, aquesta vegada sota l’imponent sol del juliol i altre vegada es va entrebancar amb una altre clau, igual que l’anterior, igual que la del somni.
Es va fer de nit i la noia va haver de tornar a casa. A sobre l’escriptori de la seva habitació va trobar una caixa de música tancada.Per inèrcia va treure la clau, la va introduir al pany i va obrir-la. Havia obert la caixa de Pandora, doncs de dins començà a sortir una dolça melodia que la obligava a caminar sense rumb, era com si aquesta s’apoderés de les seves entranyes fins ficar-se dins els seus pensaments i destorbar-los de tal manera que si aquesta força volia la Lara pogués morir. Però aquest per sort o potser no tanta no era el destí que li deparava. La caixa la conduí fins una realitat irreal e imaginaria. Tenia una semblança a Don Quijote de la Mancha doncs la caixa la transportava a un món sense ningun tipus de problemes, li feia sentir totes les emocions possibles alhora, era com una explosió, una pujada d’adrenalina. I sense fer res tot el que en un moment s’havia creat és va desvaneixer com pólvora en l’aire que respirava. I al girar-se va veure la caixa tancada. Esgotada i sense saber que estava passant se’n va anar a dormir. Però aquella nit i tots els mesos següents van ser una tortura per la pobre Lara. Anhelava alguna cosa que no sabia ben bé que era. A vegades tenia la temptació d’obrir la caixa, però algo dins seu li deia que no ho fes, que no estava bé. Aquesta, s’havia convertit en una droga per ella, sense la misteriosa caixa de música no podia viure, tot era negre.
Finalment i com tots es temien, un dia la mare de la Lara va morir i així deixà una gran pena al diminut poble. La Lara, culpable i rendida davant la temptació va obrir la caixa, perquè ja es diu que el desig mata la por. Aquesta vegada les sensacions van ser molt més intenses, sentia com l’envaïa el cos i l’anima, com no podia controlar-se, com cada vegada més la seva força i adrenalina pujava. Al moment va veure una porta al final d’un passadís blanc. Aquesta era blanca també i estava tancada amb pany. En aquest encaixava la clau i al obrir-la només hi havia un enorme precipici. La Lara, sense dubtar s’hi va tirar de cap i queia, queia però mai arribava a un final. Va caure en el forat de l’eternitat, on els més aventurats hi entren però sempre s’arrepenteixen, ja que acaben condemnats a una vida solitària. I així va perdre els seus curts anys de vida, buscant algo que al final, no li convenia