"Les meves queixes"

Quan et trobes algú que fa temps no veus, la pregunta, desprès d'una salutació efusiva és: - ¿Què tal, com va tot? - i la resposta és: - Bé, anar fent. No em puc queixar- . STOP, ALERTES EN MARXA!!!. Punt crucial. Doble camí. Si tu respons: - M'alegro molt, vaig amb el temps just, et truco i xerrem. Records a tots -. Si dius això, paraules exactes, que mira que son fàcils de dir, estàs salvat. Però . . . si . . . si segueixes parlant, estàs perdut. El "noempucqueixar" esdevé un torrent de paraules amb denominador comú: les queixes. Posa-t'hi bé i el proper cop recorda aquella frase tan fàcil de dir. La raó? Molt simple: la vida és com un calidoscopi gegant, infinitat de colors, de formes, de queixes. . .
Jo procuro no queixar-me. Vaig tirant. Potser soc simple. Em queixo, però, dels que es queixen perquè les seves son "les meves queixes", cada dia les sento. Sempre el mateix.
De totes trio només una: "ALTRE COP SOPA?????????".
M'agradaria que un dia, només un, algú em servís dinar o sopar, és igual, i si aquest algú em servís un espàrrec, un sol espàrrec, passaria molta gana, però estaria tan agraïda que no em queixaria.
Per cap d'any posaré una xinxeta i un paper, en el suro de la cuina, que dirà: "Feu el propòsit de queixar-vos, però menys".