Detall intervenció

La secta del Tarot

Intervenció de: perisci | 04-07-2007


Benvolguts jutges:
400 paraules +un asterisc.
;-)

--------------------------------------------------

Vam anar a mirar el pis ara que ja hi havia algunes de les vies d'accés acabades.
―Han destruït tot el turó -digué l'Eudal, el meu fill.
―Però aquí hi ha d'anar un parc! -li vaig respondre, fent un gir de volant.
―On? -contestà ell-. Entre els blocs?
Tenia raó. Entre els edificis a penes quedaven petits terraplens on plantar-hi algun arbre.
Una carretera solitària, amb desangelades rotondes, portava a l'habitatge que ens havia tocat de promoció oficial. A les vores de la carretera s'alçaven els esquelets dels pisos a preus de mercat, amb promotores de noms tan capciosos con Colonial, Privilegi o Divinitat. Al costat d'aquestes denominacions inflades, la nostra promotora tenia el sincrètic nom de ProTarot.
Es tractava de la promotora municipal del nou equip de l'ajuntament i, com que els pisos els havien adjudicat per sorteig als més desfavorits, aquest nom l'associàvem a la sort del destí.
El nostre bloc havia de trobar-se, tal com ens havia dit el tècnic, davant un camp d'ordi.
Vaig fer unes quantes giragonses per sortejar les piles d'argamassa i vaig enfilar el turó. De seguida vam veure l'autopista.
―Passa l'autopista, per aquí? -vaig preguntar, contrariada.
―Els camps d'ordi no han sobreviscut -digué l'Eudal, irònic.
La llum del matí també s'havia enfosquit a causa dels fums del trànsit.
―Però quina història és aquesta? -vaig dir-. Aquí hi ha el nostre pis?
―No vam comprar-lo sobre plànol, fa tres anys? -preguntà l'Eudal, desencisat-. Sembla que hi han fet alguns canvis.
Davant nostre s'alçava l'edifici de protecció, mal construït, mal acabat, de pèssim gust.
Gairebé a corre-cuita, vam fugir d'allà.

*

―Quin rebrec no hem rebut avui! -vaig dir a l'Antoni, l'amo del bar on ens vam anar a refugiar
―I doncs? -preguntà ell.
―Ens han ben enganyat, amb el pis de promoció -vaig dir, indignada-. Aquest ajuntament és una màfia!
―Una màfia? Ca! És molt pitjor -respongué ell, confidencial-. És una societat secreta que en tres anys ha proveït dels millors pisos a tota la seva secta.
―Una secta? -preguntà l'Eudal.
―Ja ho pots ben creure! -afirmà l'Antoni-. La secta del Tarot, que ara acapara el poder polític. Si un no en forma part, no aconseguirà pas res bo.
Tant el meu fill com jo ens vam sumir aleshores en un breu però intens mutisme, fins que a mi em va sortir de cop, de manera involuntària:
―I què hem de fer, per apuntar-nos-hi?




Respostes

  • Una flama a l'horitzó
    Filalici | 03/07/2007 a les 17:17

    Benedecta de Castellblanc no es desperta amb la primera claror de la matinada, perquè de fet no ha aclucat l'ull en tota la nit. Fa molta estona que dóna voltes i més voltes, neguitosa, sobre el terra fred de la cova. Vol resistir el seu desig de sortir a fora i mirar cap a l'horitzó, perquè està ben segura del que hi podrà veure. El destí que estava esperant també per a ella, però que sembla que ha deixat enrere. Si més no per un quant temps.

    El seu neguit, però, és massa gran. Tremolosa, travessa en silenci els pocs metres que la separen de l'entrada. El cel ja fa una estona que ha començat a clarejar. Tot és en silenci, com si tota la terra i fins i tot el mateix Déu haguessin callat. Ben lluny, el contorn de Montsegur es dibuixa net sobre el primer cel del matí. I, enmig de la muntanya, s'hi distingeix perfectament la llum intensa d'un gran foc, i la seva fumera que puja cap al cel lleugerament desviada per un xaloc feble. La flama que estava segura de que veuria, i que no volia veure. Ara ja sap que no queden esperances, els seus amics ja s'han mort a la foguera, i dels seus somnis només en queden els encenalls, que resten amagats amb ella. I d'en Bernat, de ben segur que ja mai en tindrà res més que el record. Quan d'aquí a uns mesos arribi el petit Bernat, o la petita Bernarda, no coneixerà al seu pare.

    L'Ermengarda també s'ha llevat. Dreta al seu costat, també observa el trist espectacle de Montsegur en flames. La seva respiració és feixuga, com si els seus pulmons s'haguessin tornat d'argamassa, la seva mirada és tot un pou de dolor. Però en el seu rostre s'hi amaga una determinació sense cap escletxa, que resumeix en només tres paraules.

    - Tenim una missió.

    La Benedecta sospira esgotada. La seva amiga té raó, cal seguir caminant, encara que el camí ja no duu enlloc. Ben cert que el tresor dels càtars és amb elles, però la història no tindrà cap rebrec inesperat, ja està sentenciada.
  • Soledats
    Àfrika Winslet | 03/07/2007 a les 21:36

    Cada dijous a la tarda tenia una cita. A banda d'això, podia trucar-los sempre que se sentís sola o que el pes del passat, el present i el poc futur que li quedava es concentrés tot de cop en un punt precís, com una implosió de records cantelluts, i fes massa mal com per sobreviure-ho. De dos quarts de cinc fins al vespre, fins que començava a minvar la llum rere la finestra i la conversa es perdia i s'amalgamava en una argamassa de paraules divines i filosòfiques i temps perduts. Ells sempre eren puntuals, trucant suaument a la porta, amb la corbata perfectament cordada i l'americana llampeguejant elegància i educació. En tota la tarda no gosaven demanar res però ella, saberuda, els tenia sempre preparats un bon cafè amb llet i uns croissants a la seva safata de plata vella. I en marxar, cada últim dijous de mes, els hi donava un rebrec de bitllets de deu (de vegades més, de vegades menys) que ells agraïen i, molt dissimuladament, esperaven. "Ai Maria, és que jo no tinc néts!" li deia de tant en tant a la seva veïna, "qui em farà companyia? Qui em demanarà que li expliqui un munt d'històries atrotinades? Qui, sinó?". El seu fill feia uns anys que vivia fora del país i amb prou feines la trucava cada mes per saber com estava. "Bé, nen, bé". Deia sempre. I tant que estava bé, gràcies a Déu la seva salut era bona però el pis massa gran i, potser, les fotografies massa abundants. Algun cop, recordava, traient la pols havia pensat en guardar-les a un calaix però el cas és que tenia por a perdre allò que encara li quedava... El senyor Manel, el marit de la seva veïna, ja gairebé no recordava el nom dels seus fills i quan la saludava per l'escala semblava més aviat com si imités la seva dona. Pobra Maria.
    Pensant-ho bé, aquesta tarda li explicaria a aquells dos xicots el dia del seu casament i, amb una mica de sort, encara podria recordar cada volant dels seu preciós vestit blanc... i el seu somriure.
  • La secta del Tarot
    perisci | 04/07/2007 a les 13:47

    Benvolguts jutges:
    400 paraules +un asterisc.
    ;-)

    --------------------------------------------------

    Vam anar a mirar el pis ara que ja hi havia algunes de les vies d'accés acabades.
    ―Han destruït tot el turó -digué l'Eudal, el meu fill.
    ―Però aquí hi ha d'anar un parc! -li vaig respondre, fent un gir de volant.
    ―On? -contestà ell-. Entre els blocs?
    Tenia raó. Entre els edificis a penes quedaven petits terraplens on plantar-hi algun arbre.
    Una carretera solitària, amb desangelades rotondes, portava a l'habitatge que ens havia tocat de promoció oficial. A les vores de la carretera s'alçaven els esquelets dels pisos a preus de mercat, amb promotores de noms tan capciosos con Colonial, Privilegi o Divinitat. Al costat d'aquestes denominacions inflades, la nostra promotora tenia el sincrètic nom de ProTarot.
    Es tractava de la promotora municipal del nou equip de l'ajuntament i, com que els pisos els havien adjudicat per sorteig als més desfavorits, aquest nom l'associàvem a la sort del destí.
    El nostre bloc havia de trobar-se, tal com ens havia dit el tècnic, davant un camp d'ordi.
    Vaig fer unes quantes giragonses per sortejar les piles d'argamassa i vaig enfilar el turó. De seguida vam veure l'autopista.
    ―Passa l'autopista, per aquí? -vaig preguntar, contrariada.
    ―Els camps d'ordi no han sobreviscut -digué l'Eudal, irònic.
    La llum del matí també s'havia enfosquit a causa dels fums del trànsit.
    ―Però quina història és aquesta? -vaig dir-. Aquí hi ha el nostre pis?
    ―No vam comprar-lo sobre plànol, fa tres anys? -preguntà l'Eudal, desencisat-. Sembla que hi han fet alguns canvis.
    Davant nostre s'alçava l'edifici de protecció, mal construït, mal acabat, de pèssim gust.
    Gairebé a corre-cuita, vam fugir d'allà.

    *

    ―Quin rebrec no hem rebut avui! -vaig dir a l'Antoni, l'amo del bar on ens vam anar a refugiar
    ―I doncs? -preguntà ell.
    ―Ens han ben enganyat, amb el pis de promoció -vaig dir, indignada-. Aquest ajuntament és una màfia!
    ―Una màfia? Ca! És molt pitjor -respongué ell, confidencial-. És una societat secreta que en tres anys ha proveït dels millors pisos a tota la seva secta.
    ―Una secta? -preguntà l'Eudal.
    ―Ja ho pots ben creure! -afirmà l'Antoni-. La secta del Tarot, que ara acapara el poder polític. Si un no en forma part, no aconseguirà pas res bo.
    Tant el meu fill com jo ens vam sumir aleshores en un breu però intens mutisme, fins que a mi em va sortir de cop, de manera involuntària:
    ―I què hem de fer, per apuntar-nos-hi?



  • Akelarre
    boigboig | 04/07/2007 a les 17:26

    La nau està plena de gom a gom de gent amb la cara emmascarada. Uns amb una antifaç minúscul que mig deixa endevinar el rostre. Altres amb màscares diabòliques, que més que por fan riure.

    Surt el sacerdot amb una panxa immensa vestit amb una túnica i voltat de vestals de les que encara juguen amb nines, cobertes amb un mocador transparent que deixa entreveure les seves formes, o, més aviat, l'absència de formes.

    -Oh, Belzebu, estem preparats per a rebre les teves benediccions! Les pubilles de Belzebú t'esperen ansioses per rebre la teva llavor! Avui recomençarà la història!

    Acte seguit la llum comença a canviar, prenent tons vermellosos i verdosos, a la vegada que un so profund de tambors sorgeix no se sap ben be d'on.

    -Prepareu-vos per l'arribada del Gran Cabró! -clama l'oficiant amb veu de falset.

    En un moment la nau esta plena de cossos despullats. Una gran part dels cossos mostren una vida de disbauxa i excessos similars a la del sacerdot. Però també hi ha nois i noies joves que s'ofereixen delerosos a la gentada.

    El ritme dels tambors va augmentant mentre el sacerdot remena una olla plena fins a dalt d'una substancia com d'argamassa. Acte seguit escapça un gall viu al damunt i n'esquitxa la sang. Després, cerimoniosament, va repartint en bols petits la substancia entre els assistents.

    La gasòfia deu tenir alguna droga, doncs al instant la gent comença a gemegar i a tocar-se, desesperats.

    Al meu costat la marquesa es deixa bressolar els pits caiguts com un rebec per un noiet amb els cabells rinxolats, mentre un altre li endinya els tres dits fins al fons de l'úter. Ellà té els ulls en blanc mentre crida a Belzebú.

    Dalt de la tarima, el sacerdot, amb un membre descomunal que sembla de mentida, esta sodomitzant a a una noia que udola amb una veu que em penetra com un filaberquí i que no em deixa ni pensar.

    Una mica més enllà veig el director de l'agencia llepant amb avidesa el cul del grum, mentre aquest penetra a la seva dona.

    De cop penso "No tornaré mai mes a menjar uns peus de porc amb caragols abans d'anar a dormir". I em desperto amarat de suor i amb els llençols entortolligats.

    Al meu costat una màscara banyuda descansa escantellada mentre ressonen els roncs del director que dorm als peus del meu llit.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: