Detall intervenció

Invisible als ulls

Intervenció de: caterineta | 25-10-2007


Què puc fer si la guineu
que em deixà domesticat
--perquè era roja de pelatge
i era sàvia de llenguatge,
i era dolça companyia
a les 4 cada dia --,
jugava amb mi al gos i al gat?

Com si fos al cau d'Alícia,
vaig caure en el punt exacte
--amb el cor just al llindar
del coneixement possible--
ben obert i amb innocència,
o bé amb infantil malícia.

El cau és en mig l'onatge:
al lloc on sóc invisible.


Respostes

  • Res no mor
    gypsy | 24/10/2007 a les 23:59

    mmm, un Sol fantàstic, cap boirina entelava la seva missió, havia nascut per un motiu, o per més d'un, per actuar, per tenir consciència, per equivocar-se, per observar; en definitiva, per viure plenament i amb lucidesa cada instant d'aquest tresor anomenat temps.

    Va pujar a l'avió, tot era en ordre, tot sota control. Mètode, se'n diu mètode d'això de l'art de controlar tot el que depèn d'un mateix, perquè res no falli.
    Va somriure, es sentia especialment feliç, curull d'esperances esperant una victòria gloriosa dels aliats enfront l'exèrcit alemany.
    =======================

    Una missió de rutina sense perill, un passeig per la celístia, entre el núvols capriciosos que dibuixaven ara un cap estrambòtic, ara un vestidet amb serrells voleiant en l'aire infinit.
    Volar! quina sensació, déu meu!, solcar l'aire com un ocell, mirar el mar blau a sota, inacabable en la seva bellesa, amb la llum del Sol reflectida a les aigües amatents que tot ho encerclaven. Quin goig ser part del cercle, aquest instant és màgic, ho noteu, lectors? oh!, sóc maldestre i no us puc expressar en paraules què és ser part del cel i del univers, de la vida reduïda, del petit espai, de l'àtom que em transforma en ésser complexe.

    Els motors han fallat, no hi ha res a fer, encara no m'ho puc creure, tot just desperto del miratge
    d'aquest existir, d'aquest devenir, d'aquesta força que m'impulsa a seguir, deu ser un somni, oi?, morir?

    - Consuelo! estimada què hi fas aquí?
    - he estat sempre amb tu, he viscut dins teu
    i no em veies, he volat pels cels immaculats, he vist les postes de sol, he pilotat avions, Antoine!
    - sí, ara ho recordo, eres dins meu, tot l'amor et pertanyia, bé, tot no, el món ja saps, en tenia una part d'aquest amor que Déu em va incrustar des que vaig néixer.
    - Sí, el món, Antoine, aquest món que ens retorna, ens posseeix al uníson com un concert de cambra, on tot s'ajusta amb precisió... com ara.

    Sonen els violins, les notes, les paraules, sonen les veus dels que han marxat i res no és buit de contingut, tot té sentit mentre moro, més sentit que mai!. M'endinso en l'aigua, en el cercle de la vida. Res no mor, no ho oblideu mai, lectors!.


    Antoine




  • La llum dels estels
    qwark | 25/10/2007 a les 16:49

    El bimotor va entrar en una zona de turbulències. Vaig fer el possible per redreçar el rumb però, de sobte, tot es va sacsejar, com si l'avió hagués rebut un impacte. La desorientació em va estabornir i, per uns moments, vaig perdre la consciència del que era real i el que no. Una veueta tota curiosa em despertà.

    -Saps? No s'hi està gaire còmode aquí...
    -D'on has sortit? Què hi fas aquí?
    -M'has de dibuixar el morrió pel xai, prou que ho saps.

    Vaig somriure. Des del dia que va marxar, cada nit em preguntava si el xai s'hauria menjat la rosa o no. Però estava clar que si havia tornat per demanar-me el morrió, significava que no.

    -Te l'he portat, així li pots fer a mida -amb dificultats, tragué el paper amb el dibuix que li havia fet. Era complicat fer qualsevol moviment, perquè la cabina del Lightning P38 no estava preparada per dues persones-. A més, no el podia deixar allà. L'he intentat domesticar però no me'n surto del tot.
    -Et faré una capsa amb dos morrions. Així, si un es fa malbé, podràs posar-li l'altre, mentre repares el primer.

    Els ulls se li van il·luminar d'emoció mentre l'hi dibuixava. I jo em vaig contagiar de la seva il·lusió.

    -De vegades t'envejo. No sé que donaria per poder ser com tu.
    -Què vols dir?
    -Tenir un petit planeta, tres volcans, un xai i una rosa dels qui tenir cura. Aquí a la Terra els homes ja no podem ocupar-nos de la nostra vida sinó que l'hem de sacrificar per la llibertat. Ara mateix estem en una gran guerra. El meu país ha estat ocupat i els francesos ens hem vist obligats a matar i morir per mantenir l'esperança de poder ser lliures algun dia. Això és el que vull dir: al teu món no cal fer monstruositats per tal de viure com ens demana el cor.
    -Podries venir al meu planeta. Tot i que potser et semblarà petit i trobaràs a faltar coses de la Terra. Si no vols, estic segur que podries arreglar aquest avió i quedar-te.

    Vaig entendre de seguida què m'oferia. Era una decisió difícil que implicava responsabilitat, deure, moral, respecte cap a les essències... El tipus de decisió que no es pot prendre amb la raó.

    L'avió es va capbussar al mar. Estava tranquil, malgrat la imminent agonia. Vaig recordar les paraules del meu amic: "l'aigua també pot ser bona pel cor".


    Em vaig despertar amb una llengua de xai llepant la meva galta. Vaig escoltar la rialla del Petit Príncep. I la seva pregunta, irrenunciable:

    -Fixa-t'hi bé. Oi que és la rosa més bonica que has vist mai?
    -És molt maca- vaig respondre. Després vaig mirar els estels i em van semblar més bells que mai, potser perquè em recordaven a la meva rosa i als amics que havia deixat a la Terra. Potser ells també riguin o plorin en mirar el cel. Els hi hauré fet una bona passada...
  • Últims pensaments (fora de concurs)
    Jere Soler G | 25/10/2007 a les 21:10

    Mai no m'he acostumat a l'embranzida de l'avió; m'he passat la vida volant i continuo sorprenent-me com el primer dia. El seient m'empeny cap endavant, i m'elevo per damunt de les ombres del paisatge. L'alba despunta. Les llums de les llars que comencen a engegar-se aquí i allà m'acosten fins als cors que comencen el tràfec del seu dia. Enmig de la foscor de l'hora, guspireja una claror trèmula que ens recorda que l'essencial no mor mai, que allò que fa que l'existència tingui sentit és més poderós que el dolor: el somriure de la mare, el plor del nadó, la llet escalfada de cada matí, el so de les claus al pany, la rialla de la nostra filla, la cançó del pare, el vent fent repicar els porticons a fora el jardí, la fragància de l'herba humida, les llenques de boira baixa... tot això viu enmig de la negror de l'època, i malgrat la solitud de tantes jornades, ens acompanya la certesa que tot això existeix, i que és més poderós que la nit. Deixo enrere la França estimada i contemplo l'estesa de la mar, a aquesta hora d'un gris argentat que s'encén a poc a poc. Un destructor fendeix la superfície gravant sanefes d'escuma en una joia de plata infinita. Al seu endins, quatre-cents joves tenen por de morir i dediquen pensaments fugissers als éssers que estimen. Gairebé sembla que els pugui veure, tots tan diferents i tan idèntics. La humanitat és un ventall de diferències que sovint no es comprenen elles mateixes. Quantes vegades diem: d'aquest, tan lluny com pugui; és un pesat, és un babau, és un ingenu... Oblidem, però, que també és un món, una visió de tot, que tot ho crea i que tot ho conté; i nosaltres no li ho veiem tot; tal vegada el dibuixem amb els llapis de colors del rebost de les nostres pors i les nostres llunyanies. Cada persona és una humanitat sencera que no té perquè ser compresa per nosaltres, i que sempre ens enriqueix. El somriure del sol em saluda rere la ratlla de l'horitzó; avui llueix especialment vermell. Ningú no diria pas que estem en guerra, els somriures sempre desfan el glaç com els raigs de primavera les primeres neus. El primer somriure del nadó, el somriure de l'avi que s'apaga lentament i que s'assembla tant al d'aquella criatura que va néixer vuitanta o noranta anys abans, el somriure del qui se sorprèn, el somriure de qui ens estima, el somriure del soldat enemic que ens perdona la vida, el somriure de qui sap que se li acaba la vida i s'acomiada de qui l'estima. El somriure és l'energia que ens eleva per damunt de la tenebra i ens aboca a l'esperança. I ara la llum solar m'ofereix el seu somriure i m'elevo amunt, amunt... enllà de la volta atzurada del cel, ja no veig el mar, ja tot és clar, ja no tinc por.
  • Invisible als ulls
    caterineta | 25/10/2007 a les 23:48

    Què puc fer si la guineu
    que em deixà domesticat
    --perquè era roja de pelatge
    i era sàvia de llenguatge,
    i era dolça companyia
    a les 4 cada dia --,
    jugava amb mi al gos i al gat?

    Com si fos al cau d'Alícia,
    vaig caure en el punt exacte
    --amb el cor just al llindar
    del coneixement possible--
    ben obert i amb innocència,
    o bé amb infantil malícia.

    El cau és en mig l'onatge:
    al lloc on sóc invisible.
    • no puc arribar a les 100 paraules però
      caterineta | 25/10/2007 a les 23:57

      aquí deixo el meu intent.
      gràcies!
  • RE: "I tots els estels riuen dolçament"
    rnbonet | 26/10/2007 a les 02:20

    No he pogut evitar el plagi: hi ha fragments de "El petit príncep" mesclats. Fins el títol.

    "I TOTS ELS ESTELS RIUEN DOLÇAMENT"

    Abril 2004 (Informe Departament Investigacions Arqueològiques Submarines)
    "... Sense esperança de trobar més objectes, confirmen que, una vegada fetes les anàlisis pertinents de les restes trobades, sobretot del panell de la caixa turbocompressor de l'avió, on s'han observat una sèrie de quatre xifres -2734-, seguides de la lletra L, aquestes pertanyen sens dubte a un avió Lockheed, matrícula 42-68223 de l'exèrcit..."

    1998 (a un bar del port de Marsella, comentaris d'un pescador)
    Aquest és, al meu entendre, el paisatge més bonic i més trist del món, a la vegada. Extraordinàriament agradable pels verds i blaus de la mar i la muntanya, pels hotelets blancs a la línia de costa. Trist pels problemes laborals, per la indústria de plàstic i petroli que ens fotrà la pesca... Com aquell que escandallava les braces dalt de vaixell i sabia que havia arribat a port en trobar merda..
    I avui de matinada, a l'illa de Rion, heus ací que em succeeix una cosa normal, amb quelcom d'extraordinari. De sobte, he vist una lluïssor blanca prop del turmell. He restat un moment immòbil; l'he tret de l'aigua: era un braçalet d'argent.


    31 juliol 1950 (diari d'un ex-aviador alemany)
    Avui farà exactament sis anys del fet.
    Mai no havia contat aquesta història. Ni m'agrada recordar-la.
    Els companys estigueren molt contents de tornar-me a veure, després de la ferida i el permís posterior. Tot foren somriures i felicitacions. De nou, a pilotar. Content i amargat alhora. Era una guerra que no calia. Som humans, germans en tot. I el que ens cal és amor. Ja ho va dir ell: ‘Amar no és mirar-se un a l'altre, sinó mirar junts en idèntica direcció'. Jo era militar, però, i això significava complir amb els deures que t'encomanen. I abatre avions enemics és ineludible obligació. I segar vides.
    Després d'aquell dia jo estava trist, però deia a tothom: és el cansament. Ara ja m'he consolat una mica. És a dir, no massa. Però estic segur que ha retornat al seu lloc de somnis, perquè no van trobar les despulles de l'avió ni el seu cos. M'agrada d'escoltar els estels, com a ell. I m'agradaria que trobés la pau i reposés al seu planeta de somni.








Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.