Gràcies!

Benvinguts als comentaris i veredicte del repte 302, el de la doble personalitat.
Per seguir amb el tema, he decidit dividir-me en dos a l'hora de fer els comentaris, agafant les dues personalitats (bona = Jekill ; dolenta = Hyde) de la novel·la de R.L.Stevenson.

Anem per feina.


Feina bruta - drocera

Jekill: Una idea interessant. Un paio amb problemes de personalitat, amb un desdoblament interior que el tortura, amb una part que gaudeix quan la seva altra part (la "normal") està patint. Després de viatjar per tot el món no aconsegueix eradicar aquesta part indesitjable, aquest Malson amb majúscula, i finalment, l'única solució que hi veu és l'eliminació del "tot". Però com que la idea del suïcidi és inviable perquè el Malson no li permet, opta per una autoacusació en tota regla. I així et montes un escenari jurídic en que es declara culpable davant el jutge i sol·licita la seva pròpia pena de mort.

Hyde: La mateixa idea, d'entrada interessant, et traeix. No agafa consistència. Aquest Malson dius que li fa la vida impossible perquè experimenta plaer en el seu dolor, però aquesta "experimentació" en sí no és dolenta, a no ser que impliqui una "obligació". Hi manca desenvolupament en la manera en què el Malson "maltracta" al protagonista, i aquest fet li treu credibilitat al text, com si li faltés el nucli, el cor, l'essència.
Per altra banda, hi trobo algun desequilibri en el text, potser derivat de la puntuació.
Per exemple, el punt del primer paràgraf entre tristesa i Després, talla pel mig la descripció del malson comú. O hi ha un moment en què dius: Però si jo havia canviat, Ell també: s'havia enfortit, havia après com podia esquivar-lo, allunyar-me'n. Estàs parlant d'Ell i saltes de cop a la primera persona sense una pausa adequada.



Un bon noi - Xavier Valeri

Jekill: Una història directe, efectiva, contundent. Més que problemes de doble personalitat en Miquel és un cabronàs, directament. Però la dualitat la porta molt bé oferint sempre la seva carona de bon noi. El text està escrit en present, amb una primera part descriptiva de situacions, i una segona amb un diàleg molt creïble intercalat pels perversos pensaments del protagonista, Tot això, juntament amb la petita dosi d'humor que arrossega de bon començament, fan el text molt amè, te'l empasses tan bé com el gos que es fot el tros de fuet.
I si rasquem una mica més encara m'atreviria a veure en la personalitat d'en Miquel la d'un futur psicòpata.

Hyde: Segons com es miri, el fons de la història pot semblar massa simple: La senzilla descripció de les cabronades d'un nano de vuit anys, utilitzant els animals com a víctimes, un fet bastant comú.
Al principi apareixen un caiguda i un cau que gairebé es toquen, i en un text curt una repetició tan propera pot arribar a afectar el tot.






L'home que guardava ulls. - Sergi Yagüe Garcia


Jekill: un text impecable. Ben construït des de bon principi, amb una eficient definició física del protagonista, seguida d'una breu justificació dels fets que es detallaran tot seguit. Jo diria que hi ha ofici. La cosa no pot acabar aquí, hi ha d'haver alguna cosa més, i apareix al final, la sorpresa de la aparent normalitat de la persona culpable de les atrocitats que poc abans ens has detallat amb molta sang freda. La guinda ens l'ofereix la frase final de Sant Mateu.

Hyde: No acabo de trobar el personatge prou atractiu (literàriament parlant), i la història se'm queda en l'explicació de la seva doble vida. Potser m'hi falta un punt de morbo. Un perquè més creïble, que li acabés de donar consistència a tot plegat



Intramurs - foster

Jekill: un text ben treballat i molt ben estructurat (ja ens hi tens acostumat) sobre de un tema, per desgràcia, de gran actualitat. Dividit en dues parts, una primera de descripció de situació i personatges i una segona amb la resolució final, conseqüència dels fets centrals de la història, que es desenvolupen en un punt intermedi, justament en la pausa, i per tant, no explícits, i d'aquí la seva força. Aquests fets surten a la llum només pel detall final del full rebregat en les mans del germà Lluís.
Per altra banda, has carregat el text d'una ambientació impecable, gairebé cinematogràfica, que situa al lector dins la foscor i fredor dels murs del monestir. (ja t'he dit altres vegades que hi veig molt de cine en les teves històries)

Hyde: em sembla que encabir dissecar t'ha fet suar una mica, perquè aquest sauri dissecat que corre pel text desperta un to humorístic que trenca amb l'ambientació de la història.
Per altra banda, no trobo massa creïble la resolució "física" dels fets. Això de que el germà Lluís amagui el full rebregat dins el puny rere l'esquena mentre s'abraça al germà Anton, ho trobo una mica forçat.



A imatge i semblança - Maurici

Jekill: Una entrada magnífica. Ens col·loques a lloc amb habilitat i mestria, i et treus un nom de la màniga (Marcel Salter) carregat d'efectivitat, o potser no te'l treus de la màniga. Tot seguit els fets es desenvolupen en el diàleg. On el -De tu, per favor d'en Salter l'acaba de definir perfectament (xulo, sobrat, hipòcrita, ...). Aquest diàleg es fresc, amè i tanca el text amb contundència. El pes de la història, tot el que l'aguanta, que li dóna sentit, no es diu explícitament, va agafant forma en el personatge del Marcel, fins que amb la frase final apareix plenament.

Hyde: L'entrada s'allarga massa, potser per la necessitat d'ubicar algunes de les paraules clau, i tot el conjunt se'n ressent una mica.
Per altra banda, tot i que hi ha un comportament dual del nano, a casa i l'escola, el pes de la història recau en l'origen del comportament del fill, el seu famós pare, i no en el comportament mateix. A més, la història se'm queda una mica coixa, mancada de substància, de sang.


Acord de doble personalitat - Màndalf

Jekill: Un text dividit en dues parts i ben equilibrat. Una primera part amb una bona descripció dels fets de col·legi, amb un diàleg molt eficaç, que ens permet visualitzar perfectament a Don Jacinto. Una magnífica el·lipsi ens porta de cap a la segona part, on el comportament del pare cap al seu fill es veu justificat pels fets descrits en la part anterior..

Hyde: La primera part m'ha generat bones expectatives, i potser per això, la segona em decep una mica, m'hi falta substància. A més, l'actitud del pare se'm fa poc creïble. Això d'amagar les idees hauria de ser cares enfora, però no en la mateixa família. Els valors els ha de transmetre al fill d'alguna manera, l'afany de protecció el trobo excessiu, i em suposa un punt important de manca de credibilitat.


Pell de xai - Palerm

Jekill: Interessant com planteges el relat. La protagonista té una reunió important a l'escola, i des que es lleva fins que arriba a la cita ens desgranes els fets que han originat el seu estat malaltís i que, finalment, després de l'actitud de l'alumne, justificaran la decisió que pren. M'agrada com el tanques, els dubtes i la por de la protagonista s'esvaeixen de cop quan descobreix l'actitud del protagonista, ja no pateix per si actua massa durament, és el que ha de fer.

Hyde: D'entrada la primera frase em carrega, i això en un relat tan curt pesa força. Massa llarga i amb una despertar a la nit que peca de reiteratiu.
Per altra banda, no sé si hi ha algun motiu per l'ús d'aquests noms, deixa'm dir-ne extravagants. Potser fas referència a alguna obra que desconec, que se m'escapa, però el cert és que m'han fet més feixuga la lectura.


La teoria del límit - Ametista


Jekill: El títol promet i el plantejament és interessant. La història s'explica des de la narració dels fets per part del pare, intercalats en mig del pensament de la protagonista. Has carregat el text de belles imatges que accentuen el to dramàtic i que ens intueixen el final.

Hyde: He de confessar que l'he hagut de llegir vàries vegades per entendre'l. Això d'entrada no te perquè ser dolent, però sospito que són una sèrie d'errors d'estructura que m'han despistat. Potser volies fer-ho així, però en tot cas hauries d'haver-ho separat més clarament. M'explico: Quan en Ramon (per cert, sense accent) explica la teoria del límit del títol, saltes de la primera a la tercera persona sense aparent criteri, i això és el que m'ha fet perdre. S'entén que és ell qui parla, però comences amb una narrador extern: Ella ja s'havia cansat de tanta comèdia ; Aquest reconegut advocat, ... ; per continuar en primer persona: Jo, vell i gràcil llicenciat,...; i tornar novament a la tercera: ...dolcejà ella
Potser és tan senzill com una falta de repàs general, però em sembla prou important destacar-ho perquè és una incoherència que fa perdre al lector.
També em sembla que falta definir la situació per acaba lligar-ho tot plegat. Quan explica el pare la teoria del límit? On està?
I per altra banda, no entenc la part final. Perquè llavors plora l'àvia?


Fins aquí els comentaris.

Per emetre el veredicte m'ha calgut tornar a ajuntar les meves dues parts, i ja sé que és un tòpic, però m'ha resultat molt difícil escollir un sol text. Crec que hi ha hagut un bon nivell en general, i tot que he intentat valorar el text de manera objectiva, valorant l'originalitat, la història, la prosa i l'efectivitat en funció del que pretenia, és inevitable un punt de subjectivitat.


Abans del veredicte voldria destacar Intramurs de foster per la història que explica i per l'impecable estructura del text.



I ara sí, declaro guanyador del repte 302, el text que m'ha semblat més fresc i efectiu


Un bon noi de Xavier Valeri

Felicitats!!

Et toca el 303 (un capicua!)

Salut i repte!

Felicitats Xavier i molts comentaris manel!

Visca el repte!

Super Valeri pe teu relat i a en manel per la currada dels comentaris.

En el meu cas potser m'ha faltat espai en aquest relat per explicar una mica millor sobretot la segona part. Perquè tret de petits detalls com els noms, el veure la classe de les noies (que no la vèiem i ho he posat per col·locar la lascívia) i l'encabir la doble personalitat a la conversa, la resta és autobiogràfica, o sigui que de cert ho és bastant.

Potser algun dia ho escriuré amb més espai.

Bona nit nanuuuusss !!

Felicitats, Valeri, de tot cor.