Detall intervenció

Galàxia esdrúixola

Intervenció de: Edgar Cotes i Argelich | 31-07-2014

Ja feia un número considerable de quilòmetres que Júpiter havia esdevingut història. Les matemàtiques solament evidenciaven una llarga distància. Era una la llàstima que la brúixola cibernètica encara indiqués un viatge durador fins a la galàxia d’Andròmeda, l’última Amèrica. Des de la seva tendra innocència, la pàl•lida túnica de la via Làctia sempre li havia aparegut com una prestància més que màgica. Memorava amb dolcesa la seva artística magnificència, talment com una tènue carícia.
Un silenci omnímode recorria contínuament el lloc, únicament doblegat per la única presència d’aquella màquina (o més aviat andròmina) que confeccionava una sèrie de radiofreqüències electromagnètiques del tot feréstegues, que únicament evocava de pel•lícules de ciència-ficció. En realitat, però, delejava escoltar la intrínseca elegància que la música clàssica li oferia. La seva prudència, però, coneixia la importància de la reserva energètica per una possible dependència en la informàtica per salvar la seva existència en aquella llunyana galàxia.
La seva lànguida ànima, no obstant, no maldava en rendir-se a la paciència. La seva ignorància somiadora no havia advertit a la seva constància científica, de la omnipotència de la solitud. Una descàrrega de llàgrimes fluí en l’aire, tot elaborant esfèriques gotes líquides endutes per la pròpia ingravidesa.
Havia de passar pàgina. Tanmateix, el trajecte era llarg i a cada centímetre que recorria la seva àguila metàl•lica espacial, la seva òptica s’envidriava de llàgrimes de soledat.


Respostes

  • Galàxia esdrúixola
    Edgar Cotes i Argelich | 31/07/2014 a les 21:58
    Ja feia un número considerable de quilòmetres que Júpiter havia esdevingut història. Les matemàtiques solament evidenciaven una llarga distància. Era una la llàstima que la brúixola cibernètica encara indiqués un viatge durador fins a la galàxia d’Andròmeda, l’última Amèrica. Des de la seva tendra innocència, la pàl•lida túnica de la via Làctia sempre li havia aparegut com una prestància més que màgica. Memorava amb dolcesa la seva artística magnificència, talment com una tènue carícia.
    Un silenci omnímode recorria contínuament el lloc, únicament doblegat per la única presència d’aquella màquina (o més aviat andròmina) que confeccionava una sèrie de radiofreqüències electromagnètiques del tot feréstegues, que únicament evocava de pel•lícules de ciència-ficció. En realitat, però, delejava escoltar la intrínseca elegància que la música clàssica li oferia. La seva prudència, però, coneixia la importància de la reserva energètica per una possible dependència en la informàtica per salvar la seva existència en aquella llunyana galàxia.
    La seva lànguida ànima, no obstant, no maldava en rendir-se a la paciència. La seva ignorància somiadora no havia advertit a la seva constància científica, de la omnipotència de la solitud. Una descàrrega de llàgrimes fluí en l’aire, tot elaborant esfèriques gotes líquides endutes per la pròpia ingravidesa.
    Havia de passar pàgina. Tanmateix, el trajecte era llarg i a cada centímetre que recorria la seva àguila metàl•lica espacial, la seva òptica s’envidriava de llàgrimes de soledat.
  • Jocs d'infància
    diamant | 05/08/2014 a les 00:07

    Puc parlar de l'estiu en aquells jardins frescos sota les acàcies aromàtiques. Érem ella i jo jugant en aquelles llarguíssimes tardes, amb tota senzillesa inventant jocs i, alhora, també inventant-nos nosaltres. Al mig dels jardins hi havia un estany, amb un brollador d'on l'aigua queia amb una cadència melòdica. Més enllà, en una àmplia raconada, un cosidor, obert a tota lluminària, cobert de banda a banda per una vidriera.
    Era un món segur, ple d'abundància, i l'avinguda on hi havien les seves torres i casa meva, amb la seva xafogor d'estiu, quedava desèrtica i oblidada. Només érem ella i jo vibrant en aquells jardins, pertanyents a aquelles diverses torres, que la seva família havia fet ajuntar.
    Teníem un regne de nenes soles, una pissarra on practicar amb elegància lletres majúscules, un joc de dòmino, de vori autèntic, portat pel seu pare de l'Àsia una de les poques vegades que havia retornat dels seus viatges de mariner, una harmònica antiga, de la qual costava molt extreure'n música, un joc de fireta règia, amb petites peces de fang esmaltades. En aquells jardins sabíem com fruir de la nostra existència.
    Però amb el que més ens estimàvem jugar era amb la roba fantàstica de festa, baldera, de la família rica d'ella: peces refinadíssimes per anar al Liceu, passades de moda, plenes de decència, una túnica d'actriu, vanos, boes, fulards, un capell amb plomes i una agulla per subjectar-lo, una faldilla negre de vellut, enagos, bruses de farbalans, sandàlies de taló afuat.
    Ens disfressàvem amb aquella indumentària per inventar que érem, sota les acàcies, unes altres persones, i amb un plaer saborós assajàvem posats plens d'indolència, mirades càlides, actituds delicades, la màgia insòlita de les quals potser encara viu en aquells jardins, avui trossejats. Molt sovint, jo a ella li copiava els gests.
    Sèiem a la vora de l'estany, on els peixets lluents s'acostaven, per entre a molsa i el llim, i amb la fireta organitzàvem un berenar sumptuós, ple de magnificència.
    Aleshores érem noies fines, sortides de la capsa, excelses. Cap malvestat no ens podria tocar. El món seria un jardí d'acàcies oloroses, un estany amb peixets de color púrpura, un berenar capriciós sota el cel pur, i la nostra màscara, que estava feta de delícia i prudència, tothom se la creuria.
    Totes dues érem una imatge que s'encarnava en l'altra, i aleshores res no ens hagués pogut dividir. Ella prenia part, ja en aquell començament, de la vida que li tocaria en herència, una vida d'opulència, de luxe, de protecció, de comoditat, de torres senyorívoles, de robes esplèndides, de joies autèntiques. Jo, amb el meu abillament, transformava radicalment el meu futur de noia pobra, rebel, desprotegida, de filla de ferroviari de pas a nivell. D'aquella manera, em convertia en tota una dama carismàtica.
    Aquelles tardes en què ens disfressàvem i preníem poèticament el berenar com un ritual, molt pròximes, fent molta cerimònia, extremadament concentrades, eren la clau de la passió de la nostra amistat. Crèiem de debò que mai no podria desfer-se.
    Teníem 12 anys i ja dúiem al cos l'esgarrifança del plaer, que jo sabia que més tard vindria dels nois, sense encara no haver-los tocat mai, només coneixent-ne la fragància.
    Una de les tardes, al racó del brollador on hi havia un angle cec, ens trobàvem recollint la fireta. De cop, la seva proximitat íntima, indòmita, la seva olor de colònia, un fregament de cabell, un impuls punyent, i els seus llavis damunt els meus.
    Em vaig quedar atònita, amb la mullena calenta de la saliva, l'escalfor de la carn molsosa, el seu l'alè cremant, el so del lleu xoc de dents.
    Vaig sentir el seu gust de seguida, però ella, molt ràpida, es va girar.
    Trasbalsada, jo sabia que el que ara havia passat era una transgressió, un fet que s'escapava de tot joc, de tota alternança de personatges, de tota curiositat, i que responia a un impuls incontrolable.
    Vam seguir recollint fireta. Jo la mirava i sabia que l'estimava. Estàvem molt juntes. Li vaig agafar la mà amb diligència. Li volia somriure, però ella no em va mirar. La llàgrimes li queien cara avall, espesses, i li gotejaven barbeta avall.
    Sota aquell silenci, on només se sentia el brollar de l'aigua a l'estany, em vaig adonar que el seu sentiment era d'una altre caire que el meu, que aquella convicció de plaer, romàntica, de la qual totes dues estàvem expectants, a ella se li havia presentat d'una altra manera, amb una altra forma, amb un altre enfocament del desig.
    Recordo com va acabar de de pressa aquell estiu. La setmana següent va ser de xàfecs continus, i no ens vam buscar per jugar als jardins. Després, ràpidament, vaig estar embotida dins l'uniforme de les monges, i ella en la roba suau i delicada d'una bona escola per a noies de Barcelona, on s'estava interna tot l'any.
    Aquells van ser els últims dies de la meva infància, un passar definitivament pàgina, ja havent après que existia una cosa immensa que se'ns imposava contra la nostra voluntat.
    Ella, l'estiu següent, no va tornar. Se'n va anar al mar, amb les cosines, i jo mai no hagués imaginat que la podria enyorar tant. Així va ser com vaig perdre el regne dels nostres jocs. I així va ser també com la vaig perdre a ella, amb la seva besada càlida i desesperada que jo mai no li podria correspondre.
    En la meva infantesa, tret de la mare, no hi ha ningú que hagi tingut tanta importància.
  • Pràctica (suposo que fora de concurs, fins avui no he pogut i a més, el relat no deixa de ser, per re-aprofitar-ne el títol, això: una pràctica)
    touchyourbottom | 10/08/2014 a les 16:30
    D'una làpida llòbrega i tètrica en va emergir una ànima polifacètica.

    A vegades s'esdevenen fets així, en una època àlgida i energètica si l'essència no és pèssima i desitja posar els punt sobre les i i arrodonir les o i imantar amb les u.

    Còsmica Càndida havia mort en circumstàncies profètiques, algú s'havia entestat a fer creure, i per tant, descansi en pau la traspassada i respirin els qui resten tot sumant l'herència.
    Però no comptaven amb una Providència malèfica i pèrfida que la difunta havia llogat a l'Univers i que la servia cegament i sense cupons.

    Així, d'un dia per l'altre aquella colla de persones polimòrficament maquiavèliques topaven amb la desgràcia en majúscules.

    La tia Pàmphila, que l'havia atipada amb crueltat amorosida amb un verí destrament administrat, la mala pècora va trobar la fi en pesar-se en una bàscula que va esclatar perquè la ment de l'assassinda la va fer esdevenir antipersona-en-concret.

    Les cosines Píndola i Pèndola, que l'havien rebaixada a Ventafocs, aquelles pòtules van haver de fregar i gastar-se les ròtules i netejar els paviments de mil cases després d'haver degustat estofat de llengua de vedella i trobar-se, esgarrifades, que les seves s'hi tornaven.

    Una pòcima màgica en una cassola esfèrica la va fer bullir i bullir per a una altra i venjança benèfica. Que amb l'amor havia estat massa pletòrica i esplèndida i un cop al sot en Símphoni, engany de mots i carícies, es prometia amb una neuròtica i patètica conca gòndola estúpida perquè fortuna més fortuna sempre esdevé terapèutica i Símphoni volia viure la vida amb opulència i elegància i, si convenia, extravagància. Per això Còsmica Càndida, frenètica de ràbia, omplenà amb la líquida obtenció una càpsula per al cafè del cràpula, i fora una màcula més del planeta.


    Llàstima que...la pèrfida-àvida tirallonga d'accions no contemplava una pèrdua d'innocència que l'envià ràpidament als inferns...amb els altres.

    I una rialla sarcàstica i irònica li deixa l'oïda atròfica: el diable, que ja en sap, tant com la llargària de la seva impamable cua.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: