Forat

Hauria de fer alguna cosa...

Hauria de fer alguna cosa, vist el que veig; ho hauria de fer.

Em descobreixo mirant el petit pot de color àmbar fosc, força fosc. I ja no tinc clara la seva funció. Sé que hauria de fer alguna cosa, qualsevol, menys la que estic començant a deixar anar sense aturador; unes llàgrimes obtuses que em neguen la visió. He perdut de vista el pot petit i allò que aixopluguen. M’eixugo els lacrimals, no té solta ni volta tanta humitat. Veig que hi ha una etiqueta en el pot, em posaré les ulleres, em cal dur-les per llegir aquesta lletra tan menuda. “pren-te-les cada sis hores” diu escrit a mà, i diu les hores; a les sis i a les dotze... i ara són... Redeu! Són les sis i deu, m’havia de prendre les pastilles de la memòria! I tanta llàgrima per això?, estic perdent el nord, al final tindrà raó el meu fill, el... Sergi, això Sergi, li he de dir que em faci una nota més gran, que es vegi millor què hi diu. El Sergi, sí, quin fill! Vaig a revisar l’àlbum, allí els tinc a tots amb tots els noms, això em fa més difícil oblidar-los. Però on he deixat l’àlbum? Què havia de fer? Ah! Sí! La pastilla, la pastilla Llorenç, ara me la prenc i dormiré cinc minuts, estic cansat, després ja buscaré allò que buscava i ara no recordo. Ja ho sé que no puc oblidar-me de prendre les pastilles, però... quines pastilles?

Hauria de fer alguna cosa, vist el que veig; ho hauria de fer... i ara truquen...

—Digui’m?
—Hola Pare, sóc el Genis, el teu fill, t’has pres les pastilles del pot àmbar? Pare?, per què plores pare?
—Perquè no ho sé, fill... no ho sé.

Al començament, aquell minúscul plec al mig del pit semblava un porus, o el senyal d’un granet que volia eixir. Ella no li va donar importància.
Al cap d’uns quants dies es va evidenciar que allò era un forat petit com un gra de sorra. Ella no li va donar importància.
Quan al cap d’unes setmanes, el forat, al mig de les dues mames, ja era de la mida d’un gra de blat, ella va pensar que havia d’anar al metge l’endemà mateix. L’endemà només recordava vagament la sensació d’haver de fer quelcom important.
A l’arribar l’hivern, el forat era de la mida d’un gra de cafè i s’empassava silenciosament tots els pensaments que ella intentava enllaçar, fins i tot algunes de les seves emocions.
A l’arribar la primavera, el forat era ELL. Ella ja no hi era.

Uff… Quin descans! Ja no podia aguantar més aquestes maleïdes sabates punxegudes. Bé, ara ja puc desfer aquest nus que m’he fet a la corbata per recordar… Merda! Ara no ho recordo! Ha estat al darrer semàfor, no fa ni deu minuts. He pensat en una cosa que no volia oblidar i m’he fet aquest nus per recordar-me’n. Però, què collons era? Ha de ser alguna cosa relacionada amb… Alguna cosa que havia de fer a casa. Però que? Debia ser alguna cosa important, alguna cosa que no volia oblidar. O potser no tant… Si fos una cosa tan important no ho podria haver oblidat, suposo. Si fos una qüestió de vida o mort ho recordaria. A veure, fem memòria. Què estava fent quan ho he recordat? Què estava pensant? Conduia. I he passat per davant del barber, la tintoreria, la botiga de fruita seca… Ara home! Havia de participar al Mini de l’oblit!