Em cal tornar a pensar-te (fora de concurs)

Llenç de mar

Hi havia el fil elevat del teu somriure
on estendre carícies i petons,
el cabell, llenç de mar, escuma viva,
on nedava fins capbussar-me al fons,
i en la intimitat de la cambra ombrejada
amb la brisa lleu de cada vent del món,
ens escolàvem sensibles l'un en l'altre,
recorrent càlids vetes de corindó,
assenyalant els rius majestuosos
de les grutes subterrànies amb llum d'or,
ja molls d'empremtes, d'ardor, de estels fugaços
retornats gràvids, encesos de claror.

Deixa'm respirar la llum
que s'escola per la fissura
d'un cel cobert de boira,
trepitjar l'asfalt que m'apropa
a un feix d'ombres marcides
per un enfit d'obscura realitat
- allà on s'obre l'abisme -
trobo la catarsi del teu ésser,
immune al dolor previst.
Jo, m'hi atanso en silenci
vull devorar les despulles,
vestigis que encara cremen.

Per evadir-se, la sortida ha de ser extrema.
Corre, marxa, fuig i escuda't de carrers
Sense esma, on la vida acaba en recés
I el desguàs és tan proper que l'has de témer.

Vianant de la tardor (*), l'asfalt marca l'entrebanc
Que ha de sofrir el teu cor en la queixa,
Soga que sega la carn, que deixa en la lleixa
De l'abandó el negre vers d'una nit en blanc.

Adormit en l'efluvi de la belladona, l'aire crema,
S'enrareix i desfà els fonaments del castell
Aixecat en els vapors del somni que et sustenta.

Lamenta la immobilitat quan la celeritat tempta
El teu cos i, enmig de la femta, et tatua a la pell:
Per evadir-se, la sortida ha de ser extrema.


d.

(*) Expressió de Claude Roy, segons Alexandre Diego Gary (S. o la esperanza de vida [Galaxia Gutenberg, 2010], pàg. 24)

Em cal tornar a pensar-te
aplegar els teus bocins,
tèrbola escampadissa,
boira de dins estant,
maurar la teva imatge
i el teu somrís amb mans
d'aprenenta, maldestres.
Recompondre amb saliva
els minúsculs trossets
de tu, el palp i el so
de la veu, el séc íntim,
el gest emmudint l'aire.
Em cal tornar a fixar,
amb la llengua, el record.

A la ciutat de les bèsties comercials romanem junts,
enmig de l'amoïnadora publicitat,
prop de l'estrès vital,
immersos en la burocràcia empallegosa
i esquivant els cotxes a la Diagonal.

M'evadiria amb tu a la ciutat.
M'evadiria amb tu a l'espectacle de les llums.
M'evadiria de la realitat amb el teu somriure.

A la muntanya de les fonts feréstegues restem junts,
enmig del bucòlic paisatge,
prop de la tranquil·litat impertèrrita,
escoltant la piuladissa del rossinyol
i esquivant les roques de camí al Castell.

M'evadiria amb tu al bosc.
M'evadiria amb tu a llunyans confins.
M'evadiria de la realitat amb el teu somriure.

Evadeix-te amb mi a la ciutat impertèrrita...
Evadeix-te amb mi al bosc empallegós...

M'evadeixo... amb el somriure lluminós.
M'evadeixo... en el clar de lluna.

T'evadeixes... amb el somriure clarivident.
T'evadeixes... en el zenit melangiós.

Evadim-nos... amb el somriure de Llevant.
Evadim-nos... en el vespre de Ponent.

Ens evadim... amb el somriure esclatant.
Ens evadim... en el dia clos.

Ens evadiríem... amb el somriure de trenc d'alba.
Ens evadiríem... en la nit de lluna plena.

Ens hem evadit... amb el somriure joiós.
Ens hem evadit... en les acaballes de la tarda.

Ens hem evadit amb tu a la ciutat.
Ens hem evadit amb tu a l'espectacle de les llums.
Ens hem evadit de la realitat amb el teu somriure.

Ens hem evadit amb tu al bosc.
Ens hem evadit amb tu a llunyans confins.
Ens hem evadit de la realitat amb el teu somriure.