El Petaner.

De seguida que va tancar la porta es va deixar anar. Va ser ben sorollós i acompanyat d'un ferum que va omplir tota la estança.

El pet. L'expulsió de manera violenta de gasos dels seus budells havia estat sempre una de les seves majors satisfaccions.

Un cop era a la feina, i a intervals de 30 o 40 minuts, bevia successius gots d'aigua per tal d'anar omplint l'estomac i anar preparant la "festa".

Si. Abans de sortir per tal de dinar es veia obligat a pixar i procurava estar ben sol per poder fer un bon pet i així mantenir la seva inevitable quota d'alegria flatulenta.

Un cop a taula, si al menú hi veia, per exemple "mongetes amb botifarra" o "cols de Brussel·les" o qualsevol altra delícia d'efectes similars, es dibuixava ràpidament un somriure al seu rostre, que més d'un cop era interpretat per alguna cambrera com un inici d'assetjament. Hi ha qui sempre va errat!.

El que tenia al cap era ben diferent.

S'imaginava el concert de pets que a mitja tarda interpretaria. Li agradava fer-los de diverses tonalitats, intensitats. Curts, llargs. Silenciosos.

Un cop plegava de la feina i abans de recollir-se a casa amb la seva dona i els fills, solia
visitar alguna parròquia i fer un parell de cerveses. O tres. De fet com més es prengués,
més extensa seria la petarrada nocturna.

Hi havia un inconvenient. Amb la seva dona no si atrevia. Doncs, sempre que deixava sortir flatulències ja enllitats, la parenta reaccionava d'allò més intolerant. Feia uns renecs que obligaven al nostre personatge a visitar el lavabo, i allà dins, fer-los sortir poc a poc.

Se sentia, llavors, profundament penedit i es prometia rectificar la seva conducta al dia següent.

Poca memòria. L'endemà, sant tornem-hi: aigua pel matí, mongetes al migdia i cerveses al vespre.

I és que l'amic petaner es considerava tot un especialista. Un especialista amb moments de joia, especialment quan aconseguia fer-ne un i passar desapercebut. Dins un ascensor, un museu, dins l'autobús, al mig d'un dinar, etc.

Per a ell era tot un repte.

Acabat d'eixir del forn! Com una ensaimada d'aquelles reomplides amb...
Xicon, ahí va! Els podríem titular, de moment, APUNT "DESBARATAT".
I és que l'estància anterior a l'illa va coïncidir amb la publicació per l'editorial "Daedalus" d'un llibret d'en Villalonga que portava precisament aquest títol: DESBARATS (Castellà= DISPARATES. Per si de cas hi ha qui no ho entén).



Escrupulós Vila Bendinat és un noble illenc, procedent d'una antiga nissaga d'orígens remots, d'abans de la conquesta. Al quarter dret de l'escut familiar, i sobre fons daurat, una mà de plata amb el polze i l'índex junts dóna fe de l'afició familiar, transmesa de pares a fills pels gens, de l'ànsia dels barons de l'estirp per pessigar els culs de les al·lotes, grans, menudes o de mitjana edat.
Escrupulós Vila Bendinat, a més a més de l'extensa possessió al centre de l'illa, és propietari d'una fàbrica de filats, l'única al territori. El producte de la qual exporta arreu del món. Amb pròspera economia, augmenta l'alou d'un any per l'altre. Les treballadores, tot cal dir-ho, han sofert la premuda dels dos, o de vegades els cinc dits del senyor amo en una galta del cul. Les assetja a totes. No s'esveren quan el veuen, però contreuen els glutis si s'apropa. Saben la dèria familiar, que en el senyor actual s'ha convertit en addicció ferma, inevitable, incontrolable.
Escrupulós Vila Bendinat visità París en viatge de negocis. Negocis, festa i cultura. El portaren al Moulin Rouge, al Louvre... Allà, quedà embadalit mirant i remirant la Venus de Milo. I, mogut per l'addicció, intentà pessigar-li la natgera. Els dits lliscaren sobre el marbre, una vegada; altra. Impossible! Decebut, acotà el cap i prest feu via cap l'illa natal. Aturant-se a Barcelona, encomanà al cèlebre escultor Aristòfol Maillot una rèplica exacta.
Ahir, dia de la seua defunció, feia exactament un mes i tretze dies que l'havia rebuda a "Sa Pessigadora", casa pairal. Tots els mitjans de comunicació se n'havien fet ressó del tràgic succés. Una nota necrològica apuntava els motius de la ràpida mort: "Un exceso de trabajo manual, unido a investigación exhaustiva de mercado...". No deien tota la veritat, que només coneixien alguns criats i familiars pròxims. Al senyor Escrupulós Vila Bendinat se'l van trobar difunt a l'estudi, amb una ganyota de somriure ample, d'orella a orella. El soterraren engarrotats els cinc capçots dels dits de la mà dreta a un bocí de marbre de la natgera esquerre de la Venus.

Trobar-nos a la feina, va ser com un amor a primera vista, però a la inversa, ell no entengué perquè en el seu departament d'informàtica, de cop hi aparegué un fòssil com jo, que a les hores tenia quaranta quatre anys mentre ell no arribava als trenta. Però no tenia embuts, i un dia em va demanar explicacions i jo, ofesa de que un "nenet" com ell ho fes, no les hi vaig voler donar.

Tot d'una, ens varem veure embolicats en un inevitable repte, el de trobar-nos forasters en la pròpia feina, a les hores, fos com fos, se'ns girà la truita. Poc a poc ens varem anar tolerant, també el fet de casar-se, li va anar bé, ho va fer molt enamorat i crec que la filla el va ajudar a comprendre moltes coses.

Des de les hores ha passat ja un temps i de tant en tant podem mantenir una minsa conversa, perquè ell, és un addicta al treball i a l'ordre, és un home disciplinat, meticulós, pulcre, respectuós... Amb això ha millorat.

A l'oficina, va per feina, primer llegeix les notícies, això sí. Per a mi és una sort que ho faci, doncs sóc un tabalot i les llegeixo d'esquitllada i si necessito saber-ne alguna, li pregunto. Ho sap tot! És com una gran enciclopèdia ambulant i un llop de mar navegant per Internet.

La seva addicció al treball l'ha portat tant lluny que gairebé no pot desenganxar els ulls de la pantalla mentre treballa, si t'hi acostes per parlar, l'assetja l'angoixa, i es posa nerviós, amb el cap et va fent que sí, però ja veus que t'ha deixat fa estona. Sincerament crec, que el dia de festa se li fa llarg, tot i que penso que és un home familiar. És un gran expert en pous d'informació, no hi ha secrets per a ell en aquest camp. De fet és el rei dels puaires.

No haurà de patir mai, sense feina no es quedarà, perquè avui en dia les empreses busquen sempre gent com ell.

de deixar-ho. Degut a la meva addicció a la feina (sóc pastisser), va arribar el moment de posar-hi seny i mirar pel negoci. Allò acabaria essent la ruïna. A més a més, la xocolata estimulava els meus centres de plaer i no parava de follar amb la dependenta en tot el dia. Acabava rebentat.
Passats uns mesos vaig pensar que el millor que podia fer era tornar a fumar. La nicotina feia perdre la gana i això m'interessava, més que res per no caure en el parany de la deglució compulsiva de qualsevol aliment, dolços a banda. El més fotut d'això va ser que vaig associar la cigarreta amb el cafè i me'n bevia deu o dotze al dia. Allò em va provocar un estat d'insomni continuat i quan els programes de televisió més o menys decents havien deixat d'emetre, em posava davant la pantalla de l'ordinador hores i hores i, és clar, vaig caure en les xarxes d'Internet. Com la memòria del meu computador personal era insuficient per acumular el munt de vídeos pornogràfics que em descarregava, vaig acabar registrant-me en un xat per adults i allà tenia cada dia el que em venia de gust. No sé si es pot considerar que vaig recaure en allò del sexe... no, segur que no, era totalment impossible que hi hagués tanta gent amb el mateix problema. Vaig deixar de sortir els caps de setmana amb els amics : si no hi havia connexió telefònica em negava en rotund. Era inevitable pensar en una altra cosa. Només pensava en arribar a casa. Quan hi havia un dia de festa enmig de setmana i els amics trucaven per venir a fer unes partidetes de cartes (mira que estan viciats!), sempre posava una excusa. Aquella pantalla plana, d'angles perfectes i misteris infinits engelosiria i, tot i que m'assetjava, jo no hi oposava resistència.


Fa dies que sento una mena de defalliment en tot el que faig. Una píndola d'aquestes blaves suposo que no em farà mal...

La vida dóna moltes voltes però algunes són completa i inconscientment donades.
Aixecar-se, anar a la feina, prendre el cafè abans d'entrar a treballar, tirar el canvi a la maquineta... tot això és el que, qui més qui menys ha fet sense adonar-se del perill inevitable que comporta.
Primer tirem la tornada de l' esmorzar, què són uns cèntims d'euro?. Després un dia et toca un premi, mira quina sort he tingut!. Tot comença així fins que et prens la infusió perquè et donin monedes per poder jugar. Et converteixes en una mena de robot que només sap demanar. Menteixes a la dona, a la família, als companys, als amics, busques calés sota les pedres. Et gastes el teu i el dels altres. Et crees una subrutina al cervell que bloqueja el sistema operatiu i tota memòria residual queda anul·lada .
Aquelles cireres , aquelles campanes , aquells sets de colors girant davant teu, buscant la combinació exacta, i una vegada surt, et sents assetjat per la culpa, però segueixes intentant recuperar el que has gastat, sabent que la festa et sortirà encara més costosa .
Arriba un dia que ja no ets tu. Ja no ets la persona que eres, et tornes irritable, nerviós, res et fa estar bé, només les estones que passes a soles amb l'amiga de la musiqueta enganxosa.
Després de mesos de teràpia, parlar i parlar amb gent amb el mateix problema que tu, i medicant-te per l'ansietat , descobreixes que estàs malalt, que necessites ajuda, però a vegades ja és massa tard, ja has perdut amics, companys ...

Ara no prenc cafè als bars si no vaig acompanyat. Fujo dels locals recreatius. Sóc més feliç. Fa molt que no jugo, encara que sempre tindré alguna cosa a dintre meu que em dirà ... ets un jugador!, no hi tornis! , la vida es més que una CIRSA.... molt més .

En Gerard, estirat al llit, observa relaxat com el fum del Marlboro dibuixa galàxies elevant-se cap al sostre i es fusiona capriciosament amb el que puja de la cigarreta d'ella. Deixa que es calmi el seu cos amb la descàrrega de testosterona i gaudeix la felicitat post-orgàsmica. No obstant això, barrejada amb el fum, una ombra assetja aquest fugaç benestar. Els seus pensaments retornen inevitables al mateix tema obscur de sempre: "És la darrera vegada que enganyo a la Carol, no s'ho mereix. S'ha acabat la festa, no puc continuar així. La col·lecció no l'acabaré mai. És un fal·làcia, un impossible."

Acabades les cigarretes, el somriure seductor del Gerard reforça la petició que deixa anar amb una mestria acurada: "M'agradaria quedar-me el teu tanga, Berta. Com a record. Els moments que hem passat junts no els voldria oblidar mai."

Amb el seu estil personal, una barreja estudiada d'executiu desenfadat i adlib eivissenc, surt de l'apartament i es dirigeix a l'oficina bancària.

Assegut a la taula de la cambra enreixada, posa la mà al panel biomètric d'identificació i al cap d'uns instants, precedida del sorollet de les rodes pels rails, apareix la caixa de seguretat per l'obertura de la paret. Treu una clau daurada i l'obre: les 214 bossetes estanques de plàstic estan classificades alfabèticament; ell és un tipus ordenat. Aida, Aline, Amèlia, Anna...

Olora el tanga per darrer cop abans de ficar-lo dins una nova bossa, hi rotula el nom, la tanca a pressió i la col·loca al seu lloc, entre la Bàrbara i la Betty. Observa la col·lecció embadalit. S'estaria hores mirant les calçetes, els productes de la seva addicció.

*

La preciosa jove d'ulls verds plorosos acarona la mà de l'infartat (pàl·lid, entubat, immòbil), ajagut al llit articulat de la 305.
- Gerard, amor meu, t'ho torno a repetir, fes memòria. La dotzena de bòxers que has vist al darrer calaix de la meva tauleta de nit són del meu germà... t'ho prometo... no tenia lloc a casa seva...

Una petita tremolor es produeix a la comissura dels llavis del desafortunat, mentre el bip-bip del cardiòmetre s'accelera imperceptiblement...

Va ser tot just travessar la porta de casa, tornant de la feina, que la dona m'esperava dins, palplantada al mig del camí.

-He sentit l'ascensor i estava segura que eres tu -m'espetà amb una veu gairebé robòtica i amb la factura de telèfon a la mà. -Em sembla que m'has d'explicar alguna cosa.

La fredor del seu to, la del carrer hivernal d'on venia i també la de la casa, buida d'amor de feia anys, em van assetjar estranyament fins a fer-me acalorar.

De seguida vaig adonar-me, no calia ser molt llest, que les meves trucades d'amagat havien sortit d'alguna manera reflectides en aquella darrera factura, tot i les repetides ordres, orals i per escrit, que la companyia havia rebut, i que els havia fet prendre el compromís de cobrar-me per separat les telefonades de tarificació addicional ("és una pràctica corrent, no s'amoïni", m'havia dit una dolça veu femenina que sempre tindré a la memòria, com si em concedís el caprici o em perdonés el pecat, cosa que em va excitar de mala manera).

Segurament que la dona que tenia al davant, la meva muller, ja havia provat de trucar a aquells números de telèfon. I segurament també que la resposta de l'altra banda li havia fet transformar l'apatia que sentia per mi en inevitable menyspreu.

El fet de saber que amb tota probabilitat m'estava odiant, va fer que jo l'odiés una mica més. Em feia una mandra terrible explicar-li res de tot allò. Ella voldria humiliar-me, fer-me sentir un malalt, potser compadir-me si mostrava prou penediment. Potser m'escridassaria durant minuts, em fulminaria amb la mirada durant hores, qui sap si mostraria un petit relaxament l'endemà, i llavors s'oferiria per a acompanyar-me a visitar un professional i salvar això nostre. Un segon foc de passió es podria encendre, podríem fer una festa per a celebrar una reconciliació que els amics mai sabrien que havia tingut lloc.

Aquests pensaments insuportables em van fer treure la suïssa que sempre duia a l'abric i clavar-li seguidament a l'estómac, mentre ella em mirava sorpresa, amb ulls de granota.

Teràpia de grup

La Marta va arribar tard. Entrà de puntetes per no fer soroll i s'assegué a la darrera fila. Ella mateixa se sorprenia d'haver-se deixat entabanar pel Manel d'aquella manera. Què en trauria d'escoltar misèries? El cor li bategava tan fort que se sentia des dels seients del davant.

La terapeuta que conduïa la sessió va demanar a un dels assistents que es presentés. La dona s'aixecà i saludà el grup. Anava malforjada, despentinada, gairebé bruta. La Marta es neguitejà. Ella que sempre triava amb cura fins al més mínim detall del seu vestuari, que sempre sortia endiumenjada, maquillada, perfumada...

-Em dic Francesca, però tothom em diu Frani. La meva vida són els gats.

La Marta es fregà les mans ben bé com si les tingués sota de l'aixeta i la sensació de l'aigua fresca pogués alliberar-la. No sabia de què.

La Frani s'empassà saliva i prosseguí:

-Quan veig un gat al carrer furgant a les escombraries, m'entendreix. I és inevitable: no el puc deixar abandonat de cap manera.

La Marta obrí la bossa i la remenà fins que va trobar l'ampolleta de colònia. Mullà el mocador i se l'acostà al nas, ressentit per un tuf sobtat de sorra pixada.

-Ara en tinc divuit d'acollits. Em fan tanta companyia! Els volen veure?

A la Marta li bullia el front. Els miols dels gats l'assetjaven. Veia els gats passejant-se pel sofà immaculat, estirats a l'estora turca i omplint-la de pèls. Els veia llepant-se les potes i traient-se les lleganyes damunt de la primotera vànova de ganxet. Estava a punt de vomitar.

-El que més feliç em fa és muntar una festa de disfresses. Per als gats, és clar. Mirin, mirin les fotos de la rua.

La Marta s'imaginà la vaixella, les copes, les tovalles de fil, els canelobres ultratjats per la tribu felina i s'alçà de cop. En Manel n'havia fet un gra massa recomanant-li aquella mena de teràpia.

-Ja em perdonaran -va dir excusant-se-, aquí no hi faig res i m'acaba de venir a la memòria que, amb les preses, he sortit de casa sense enlluentar la coberteria de plata.

-Són els dimonis vermells els que ens han enfonsat en aquest infern -va dir Xang, assegut a terra i repenjat contra la paret.
El seu cos era tan ressec que la seva pell damunt dels ossos semblava la d'una mòmia. Les mans li tremolaven fortament.
-Com ho sabeu, això? -li va preguntar Pieng, amb el cos fet una bola damunt la catifa de joncs.
Els tics del seu rostre se li disparaven convulsament.
-He estat un dels funcionaris de Lee, el mandatari que lluita contra l'opi, el que s'oposa a aquests dimonis criminals. Però jo no he pogut seguir al seu costat -va dir amb la veu trencada pel dolor.
-I què tenen a veure els anglesos en la nostra desgràcia?
-Han estat els anglesos qui han introduït el consum d'opi fumat a la Xina. Ho sé del cert.
-I com ho sabeu?
-He estat funcionari, jo, i puc fer memòria de les estadístiques. En quinze anys som dotze milions els xinesos que ens hem fet addictes. Vós en podíeu imaginar les conseqüències, al començament?
-No. I ara ja no hi ha cap remei.
-Doncs els dimonis vermells sí que ho sabien. Ells han provocat que deixem sense menjar els nostres fills per venir al fumandor. I nosaltres hem comprat la nostra destrucció a canvi de la nostra plata.
-Per què ho ha permès, l'Emperador?
-No ho ha pogut evitar. Els anglesos han creat un tràfic atapeït de petits traficants incontrolables que han emmetzinat el país.
-Ara ja no hi ha res a fer. Jo només vull opi. No m'interessa res més.
-Aquesta és la festa dels anglesos. I nosaltres hem bescanviat tota la nostra riquesa per la ruïna que ara som.
-També la de la nostra família és inevitable.
-I els anglesos no deixaran d'assetjar. Us puc jurar que no dubtaran en atacar-nos armats fins les dents si perilla el seu negoci.
En aquell moment es van obrir les cortines i un jove els va avisar que havien quedat dues places lliures a les entranyes del fumador.
En sentir les seves paraules, l'avidesa de tots dos era gairebé incomprensible.

Perdó Maurici, ja sé que és fora de temps i més llarg del compte, la inspiració no ve quan un vol i l'he començat a escriure a les quatre. D'altra banda he vist que avui tindràs molta feina, de manera que entendré que no el comentis.

***

Perdoneu, que no us convidi. Ara ja em queda poc temps, si més no per esperar allò que alguns en dirien inevitable i d'altres senzillament la mort. Si us he de dir la veritat no tinc memòria de quan va començar la meva addicció. Només sé que amb el temps n'he perdut el control, i ara és ella qui em domina.

No us fa res que segueixi menjant oi? he deixat la càmera engegada, de manera que aniré fent...

A la vida he tingut pocs centres d'interès, no he necessitat diners, la meva família n'ha fet a cabassos al llarg de cinc generacions, -és el que té ser fill d'industrials de renom- i això m'ha permès fer de la vida una festa permanent. Al principi vaig actuar per esnobisme: dedicaria la meva vida a tastar les menges més exquisides que hom pogués preparar. No vaig escatimar en recursos per anar a determinat lloc on poder degustar un plat excepcional. La pràctica diària em va dur al refinament i de la cuina dels grans xefs vaig passar als menjars exòtics: aranyes, cucs, insectes... Us sorprendríeu de les sensacions que us pot arribar a provocar el cruixent d'una eruga feta al punt o de la sentor delicadament voluptuosa d'una libèl·lula africana menjada crua, tal qual, en el seu període de zel.

Jo no sé quan vaig passar de menjar per viure a viure per menjar però, de mica en mica, la necessitat d'ingerir d'empassar es va anar fent cada vegada més necessària fins al punt que, anant pel carrer, m'havia d'aturar tres i quatre vegades en el meu trajecte per entrar a qualsevol hamburgueseria de mala mort i satisfer, ja no el meu desig, sinó la meva necessitat. Era com si el menjar m'assetgés i és així com el meu cos va ha perdut la seva forma i ha augmentat la corpulència.

Ara sóc obès, no us podeu imaginar fins a quin punt, no puc sortir de casa, de fet no puc sortir del llit. Estic condemnat i he decidit que per vèncer la meva addició no tinc altre sortida que morir menjant. Però no un dia qualsevol a l'atzar: això seria una derrota, sinó amb tota la meva consciència i voluntat. És per això que m'he fet dur del bosc aquells bolets blancs i farinosos i els he fet cuinar a la meva vista. Si us he de dir la veritat n'esperava més, tenen poc gust però ja en començo a sentir l'efecte.