Detall intervenció

El mar i jo

Intervenció de: Neron | 27-08-2008


Tot és, tot, el que de mi es genera,
la vida i la mort, el dolor i la promesa.
S'espera fer mons de subtilesa
peró és l'amor qui em fa moure.

Tot és a casa meva en pau i .repòs;
tinc mestre, tinc temps, aleshores
entraré en el seu món com espòs
seguint-la subtilment a oscures.

El bon concell no falta, ni el futur
que durá la barca de la meva sang
enllá del lloc que avui vol i recerca.

Amor, amor sens tu no sóc ningú
amiga del meu ésser que fa tant
de temps que et desitja sens resposta


Respostes

  • Cançó del mar
    F. Arnau | 23/08/2008 a les 17:47

    A Josep Mª Junoy (I.M.)

    s
    alpa
    r al mar
    amb un vaix
    ell color vermell,
    solcar el mar per a robar
    la llum del teu esguard; cantar,
    ballar, somniar, viure, gaudir amb tu,
    del teu esguard per a robar la llum, solcar
    e
    l
    mar color vermell, amb un
    vaixell salpar al mar.




    ***



    FRANCESC
    • RE: Cançó del mar (Versió definitiva)
      F. Arnau | 23/08/2008 a les 20:23

      A Josep Mª Junoy (I.M.)

      s
      alpa
      r al mar
      amb un vaix
      ell color vermell,
      solcar el mar per a robar
      la llum del teu esguard; cantar,
      ballar, somniar, viure, gaudir amb tu,
      per a robar la llum del teu esguard, solcar e
      l
      mar color vermell, amb un
      vaixell salpar al mar.






      ***


      FRANCESC

  • Collir flors a la mar
    Dolça Parvati | 23/08/2008 a les 19:20

    Collir flors a la mar.
    Replegar-te com sal sublimada
    Des dels vapors nostàlgics
    Dels meus porus ara solitaris.
    Collir-te a tu, com flor de mar
    Oberta, oferta amb la primera llum diürna,
    Sol primerenc, capoll eclosionat
    Vora el meu tacte sense frec.
    Collir-te els ulls d'immensa mar,
    Inabastables de joia dissolta
    Entre bromera i algues.
    Celebrar-te a la fi, tan submergida
    Que ja no sé si sóc sal, tu, mar, alga o dona.



  • Mar marina (fora de concurs)
    desideri | 24/08/2008 a les 20:18

    Mar marina, mare maragdina,
    hàlit de vida, llum adormida dins meu per sempre,
    atzar i atzur, ràtzia de bellesa,
    pesa'm en la sang per sentir-te aigua i vida.

    Mar marina, marbre i sorra fina,
    llengua que llepa i treu la solitud de la pell,
    port per al vaixell perdut del cor
    de qui estima en la galerna i en la calma.

    Mar marina, amarga sina
    que alleta la llarga tenebra de l'existència,
    que bressa la clemència
    amb la suavitat de la primera brisa,
    cant i plor quan la nit no acaba.

  • Escolta mar,
    Jimbielard | 24/08/2008 a les 23:38

    He vingut a veure't com cada nit
    per a sentir-me prop per darrera vegada
    dels teus batecs de sal, des de la terra.
    Per a sentir-me per fi destinatari
    de la teva immensa abraçada.

    He portat a ròssec totes les vides
    que m'has ofert en cada bateig, cada nit.
    I aquí les tens, perquè les desis
    barrejades entre les altres i les ofereixis
    al més desgraciat dels teus nàufrags.

    Ara sóc deixeble de les secretes confessions
    que totes les nits engrandeixen la teva saviesa.
    Nits on en la lluita entre aigües sabedores
    s'amaguen les paraules dels individus.
    Com jo les desprenia del meu cos la nit passada.

  • A trenc d'alba, vora la mar
    deòmises | 25/08/2008 a les 11:44

    Desperto davant de la platja, a recer de l'onatge, i contemplo on l'aigua bat contra les roques, on les gavines xisclen missatges als núvols, que no sé desxifrar. I sento pau. Per tot el que m'envolta, perquè ets al meu costat i cada part del teu cos és un oasi de calma fonedissa, fugissera, com el silenci.

    A trenc d'alba callo i ets, dona i cala mansa, sorra i sal marina, tendresa, i abraço l'aire que esdevé brisa dins de l'espera, el respir que serà calitja demà. I m'adono que t'estimo, que m'arrencaria el cor si no pogués sentir a frec de pell el teu batec, que l'enderroc és l'estat més pròxim al sentiment d'abandó quan no hi ets.

    Desperto, i l'alegria de l'horitzó és herald de la joia d'existir, d'abastar el teu cos nu amb la mirada, sense esforç ni impediments, sense traves ni selves interiors. I desvelo el camí cap a la font del teu ventre, cap a la flor tèbia que guareix la sequera i la solitud, la set i la fam, l'insomni. Vora la mar.

    A trenc d'alba, la mà et descansa damunt dels llençols, suaument, i t'escolto la respiració pausada, com si tots els mals desapareguessin del món en esguardar-te, inacabada meravella que vull completar amb el modelatge dels meus llavis, amb el teler dels meus dits, i sóc sastre i terrissaire, i ets moaré i veire verge en la melodia de l'escuma i entre les petxines escampades pertot arreu d'aquesta ja nostra platja.

    I la mar s'asserena, expectant sempre, i la seva remor té el murmuri de la teva veu en parlar-me, sadollada d'amor, de les colors del fons dels meus ulls, dels matisos de l'aigua després que la tempesta s'hagi acabat. I, quan encara resto embadalit amb la visió del teu descans, despertes i corrobores que resto al teu costat i em somrius. Llavors és l'instant precís en què comença el dia per a mi...

    Regirant les restes del naufragi, vaig descobrir aquesta prosa, entre els fulls quasi intactes d'una llibreta, al costat del jove ofegat. La mar també té la seva cara hostil. Aquí la deixo, transcrita en la seva totalitat, per si la destinatària d'aquests mots en reconeix l'autor.

    * * *


    d.
  • Escolta'm amor
    Bianca | 25/08/2008 a les 19:50

    Escolta amor els meus anhels,
    les meves paraules amagades
    rere infinits silencis,
    rere les onades d'un mar intranquil
    encegat per la tortura que pateixen
    milers de cors, d'ànimes mortes
    pels somnis trencats, pels amors impossibles.


    Mata'm amor abans d'una nova derrota,
    mata'm sense pensar en les conseqüències.
    Deixa'm que m'enfonsi en les inquietes aigües
    esquerdades, per sempre més dessolades
    plorant per cada sentiment perdut
    en la seva immensitat

  • Perfum teu
    ThomasTurner1985 | 27/08/2008 a les 21:23

    Perfum teu

    Estranya melangia tinc dins meu,
    Ombrívola tristesa que m'agreuja,
    Roman la meva ment obscura i greu,
    Sols el perfum de ta bellesa m'alleuja.

    Més enmig d'aquest crepuscle enboirat,
    La llum de l'amor també s'hi albira.
    Reflex suau i lleu quasi ignorat,
    Tresor valuós que el meu cor admira.

    Sospeso tristesa i joia breument,
    La tristor sobresurt per la fermesa,
    Més l'amor reviu per la tendresa.

    I, malgrat que avança feixugament,
    Esparpallarà la fosca boirina.
    Lluirà al cel l'estelada més fina.

  • El mar i jo
    Neron | 27/08/2008 a les 21:25

    Tot és, tot, el que de mi es genera,
    la vida i la mort, el dolor i la promesa.
    S'espera fer mons de subtilesa
    peró és l'amor qui em fa moure.

    Tot és a casa meva en pau i .repòs;
    tinc mestre, tinc temps, aleshores
    entraré en el seu món com espòs
    seguint-la subtilment a oscures.

    El bon concell no falta, ni el futur
    que durá la barca de la meva sang
    enllá del lloc que avui vol i recerca.

    Amor, amor sens tu no sóc ningú
    amiga del meu ésser que fa tant
    de temps que et desitja sens resposta

  • PANTOUM: (nova forma poetica) La mar sense el seu amant
    Kuwan | 27/08/2008 a les 21:28

    LA MAR SENSE EL SEU AMANT

    1-Avui la mar rugeix callada
    2-Li han robat aquell seu primer amant
    3-I tot el món s'apagà en un instant
    4-El dolor es convertí en sotregada

    2-Li han robat aquell seu primer amant
    5-I la terra de cop es va partir
    4-El dolor es convertí en sotregada
    6-Les llágrimes banyaven les ciutats

    5-I la terra de cop es va partir
    7-Va pujar pels rius la seva força
    6-Les llágrimes banyaven les ciutats
    8-I els homes quedaren anegats

    7-Va pujar pels rius la seva força
    9-Busca culpable I enterra la vida
    8-I els homes quedaren anegats
    10-Sense ell viurà una eternitat.

    9-Busca culpable I enterra la vida
    3-I tot el món s'apagà en un instant
    10-Sense ell viurà una eternitat.
    1-Avui la mar rugeix callada

  • Ocàs
    Kurdank | 27/08/2008 a les 21:55

    En l'ocàs la mort ja esta arribant
    Com un lleçol suau que cobreix
    Molt lentament com el darrer alè del moribund
    El cor no ho para de xiuxiuejar
    El mar es torna planell amb el goig
    De com volen els pètals de la rosa
    Que al meu costat ella
    Va desfilagarxant a cada instant
    Como asaborint la poca vida que em queda.
    La platja daurada i el sol rogenc
    Moren davant meu en un posat de tristesa
    Potser ja mai més em tornarán a veure.
    S'envà la vida blanca lluminosa
    I el llibre de la nit comença a escriure
    Aquella trágica darrera frase
    Que porta marcat el meu destí.
    En cada ona veig una imatge
    Rostres coneguts que es despedeixen
    En una simfonia de xiuxiueig d'espuma.
    I els records formen un llarg horitzó
    Perdent-se ya en la mirada
    Com un somni que mor perdut.
    Camino cap a la mar sense cap dubte
    Directe a aquella llum en el cel
    O potser está dintre el meu cor
    Abraço l'aigua amb tendre amor
    Está freda o potser és la meva carn
    Que lentament ja s'asseca
    L'elixir de vida omple les meves arrugues
    Resseguint tots aquests anys d'historia
    I em deixa el sabor de la juventut.
    La mort ja m'atrapa no puc fer cap pas més
    Enfonso el cap en mi mateix
    Doncs ara jo i mar
    Som la mateixa persona.
    I els dies i el batec de la mar
    S'emportarán finalment les meves paraules
    Sense deixar que ningú les recordi.

  • Oblidar
    Caristia | 27/08/2008 a les 22:01

    Llenço els records buits per la borda
    La tristor del mar ofega les penes
    S'escapen aquelles persones
    Que conéixi la meva mirada.

    I ara ballo amb el vent per la vida
    Fa giraboltar entre miratges
    Totes aquelles ilusións perdudes
    El mar s'ha emportat l'ànima callada.

    La foscor queda iluminada
    I jo veig un ángel color brillant
    Que em troba amb una abraçada.

    El farer dona la vida anhelada
    S'alleuja tot em perdo en un instant
    Caminant cap la mar estimada.

  • Vida
    Dyone | 27/08/2008 a les 22:16

    D'aquesta mar avui germinarà
    Tots aquells bells somnis anhelats
    I aquells secrets sincers amagats
    L'amor que d'entre ones fruirà.

    Sorgirà de l'espuma el mirar
    Amb bombolles el batec del meu cor
    I morirà en la nit tot l'enyor
    Doncs ara ja et puc tenir i estimar.

    Amb aquesta mar avui ballaré
    I ens observarant les estrelles
    Curioses i jo els hi cantaré.

    Teva figura de sal besaré
    I descubriré les meravelles
    Sirena teva desde ara en seré.

  • Pessiguolles de llum
    Gilgamesh | 27/08/2008 a les 22:20

    Pessigolles de llum

    1-Em regales pessigolles de llum
    2-Amb els ulls que somriures parepellegen
    3-A flor de pell en resta el perfum
    4-Com humits pètals que em vesteixen

    2-amb els ulls que somriures parepellegen
    5-només dins d'aquesta mirada
    4-com humits pètals que em vesteixen
    6- amb l'ànima lliurement despullada

    5- només dins d'aquesta mirada
    7- has gosat mirar a besllum
    6- amb l'ànima lliurement despullada
    8- sense engabiar-los en cap breu resum

    7- has gosat mirar a besllum
    9- la pell que nua lentament s'ha vestit
    8- sense engabiar-los en cap breu resum
    10-on l'ombra del temps ha florit

    9- la pell nua lentament s'ha vestit
    3-a flor de pell em resta el perfum
    10- on l'ombra del temps ha florit
    1- em regales pessigolles de llum

  • Sense títol
    Doria | 27/08/2008 a les 22:29

    Què és més salat?
    La mar inmensa o les teves llágrimes.
    I què és més alt de nit?
    El cel que admires
    O el precipici en que t'aboques.
    Batega més la mar que el teu cor.
    Entre la boira arriba la mort
    I no hi ha far que t'ilumini.
    Tanco els ulls amb força i volo
    Tan sols volo... el mar rugeix.

  • Per fi et puc veure
    Europa | 27/08/2008 a les 22:31

    Per a fi em vens a veure estimada
    Puc sentir el teu alè en la cara
    Tan llarga ha sigut aquesta espera
    Que casi s'em acaba la vida.

    Recuperem l'eternitat perduda
    Besem de qualsevol manera
    El cor batega avui encara
    Rugeix aquesta passió callada.

    Aquest sentiment no es pot oblidar
    Romandrà present sempre en el cor
    Perque viu tan sincer nostre estimar.

    La terra no ens podrà separar
    Amb tu jo navegaré amb amor
    El silenci no ens farà mai callar.

  • Sense títol
    Nelia | 27/08/2008 a les 22:42

    Ja son varis els dies en que les llàgrimes
    De la incertesa et visiten els ulls
    I et posen trista i plena de rebel·lia
    Enlairant un mantell de foscor.
    La tristesa et fa buscar entre els esculls
    O entre les petites espurnes del cel
    Que s'entreveuen entre els ulls negats
    La roca mare la llefiscosa i buida seguretat
    I els somnis que s'els emporta la marea
    Com si els desitjos fossin de llot
    I no et donen alegria ni et sents tranquil·la.
    L'amor rere les llàgrimes i la ira
    I la desesperació mullada per la pluja
    Els pensaments bloquegen els sentiments
    I les nostàlgiques nits fan nèixer els plors.
    Sembla un miratge mirar els seus ulls blaus
    I perdres en els seus gais planells
    O recorren l'oratge de les valls I muntanyes
    Sense veure-hi avui doncs arriba la boira
    Però malgrat tot el cel et crida
    Amb aquella veu trencada de dolor
    Et sents trista amb el cel gris i negre.
    Així els núvols de tempesta ploren
    Sense aixopluc sobre el cap un altiu
    Les gotes enmarquen el rostre diamantí.
    Però dona ets tu qui empenys sola la barca!
    Et segueixen els cadells que et donen alegria
    Totes aquelles mirades sinceres i la força
    Que cada dia fa nategar el cor
    I empenyen la nau amb els rems de les besades
    Els somriures i els xiuxiuejos currulls d'amor.
    De sobte t'adones si més no reflexiones
    Veient que les barques tenen timó i els rems
    Són el motor de la barca i tu ets la sola capitana.
    Que aquell vibrar del mar i el sentiment
    Cada paraula que trenca contra l'escull
    Els anhels que són perles amagades.
    Però els núvols i el mar tempestuós,
    Segur que se l'emportarà endins el fort vent de tramuntana
    I el sol sortirà per acaronar-vos la cara.

  • Mig alzina i sirena
    Kipsade | 27/08/2008 a les 22:45

    De mig en avall, el suro va a l'atzar:
    De mig en amunt, el suro hi fa mitenes
    Ai! Les alzines abocadas a la mar
    Que es creuen mitja i mitja com sirenes!

    Perque ni el suro serà carn
    Ni mai la soca negra serà escata
    Estan avall la mar i tan distant
    L'espill que el sol hi fa, i el bany de plata.

    Jo vaig veure una posta: les sirenes
    Quan el sol s'enmascarava amb quatre pins
    Encenien roques verdes, les mans plenes

    D'aquell clam empresonat dels cors marins
    Ai, les sirenes que es miren les alzines!
    Ai, les alzines que voldrien ser sirenes.

  • Helena
    Unaih | 27/08/2008 a les 22:48

    Vols veure la mar Helena?
    Vine que te la mostraré
    Com un quadre enmarcat en el teu gris
    Cel que és brillant de tots colors.
    Què et plau més d'abastar
    Que els teus ulls puguin albirar
    L'aigua, la vela o la gavina?
    Vols l'aigua? És molt gran
    I a vegades esta tan freda
    Com aquell cor trist i glaçat
    I és gran com la teva sincera fe
    Però no tant com la teva imaginació.
    Remulla't la cara Helena
    Amb la simfonia de les onades
    I les seves notes dibuixaràn la inmensitat
    Que et mostra ara la blavor.
    Vols la vela? És molt blanca
    Tal com la teva inocencia
    I com els teus somnis curulls
    Guardarts per una clau invisible en el teu cor.
    La vela et portarà a la llibertat
    I amb el seu xiuxiueig et mostrarà
    Aquells mons que estan més lluny de l'horitzó
    I que queden encara per descobrir.
    Tócala i sentiràs avui la força
    D'una mà valenta que t'empeny
    En el teu llarg i feixuc camí.
    O potser vols la gavina?
    És blanca i et pot portar volant
    I amb la seva llibertat pots descobrir
    El que no et deixa veure la foscor
    Navegar rugint per entre les onades
    Desafiant la terra i els esculls
    I la força que et manté encadenada
    O pots agafar-te a la vela
    I sentir amb alegria el cant de la natura
    Recorrent viaranys que es perden
    Entre les espumes de tants records.
    Ah! El teu cor m'ha dit que potser
    Tu desitjes ésser una estrelleta
    En un raconet del cel ben discreta
    Per poder picar-nos l'ullet
    Sempre abans d'anar a dormir
    I vetllar pel món tot descrivint cada imatge.
    I ara: veus la mar que és tan gran
    I la vela que pot arribar tant lluny
    I la gavina que et dona llibertat
    I l'estrella que és tant brillant
    Doncs tot això petita
    Et cap dintre de la nineta
    Dels teus ulls color de mar.

  • Sonet
    Varefour | 27/08/2008 a les 22:52

    Adés la mar sempre coberta,
    I els roc i fars perduts en la foscor,
    No he avistat vela alguna,
    Se les engoleix la gran maror.

    Tempestosa i cruel feia pastura,
    D'esperit i ment, falts d'amor,
    El clam viril a l'aspre albada,
    Lluitava a cop d'espasa contra braó.

    Entre efímers morats la claror incerta,
    del sol colgant i la malencolia
    de l'home soliu atrapat entre la boira

    que apareix entre la densa fosca.
    Exult ploro davant la mansa,
    S'ha imposat un cop més l'esperança.

  • Mar amarga
    Xantalam | 27/08/2008 a les 23:14

    Us van vendre una barca vella
    sense aigua ni pa ni estrella
    Aus migratòries en vaixell de paper
    volen solcar un mur horitzontal de mar

    Les vostres mans fan de rems
    en la desesperació aïllada, blava
    que us estreny l'ànima
    El sol i la fam i la set cremen
    preneu aigua del mar,
    d'una llàgrima
    Esqueixada de dolor, una mare
    porta la mort, encara tèbia, als braços

    Una salmòdia amarga plany
    mentre li arrabassen el cos del fill
    que s'enfonsarà com un ninot de marbre
    en la foscor opaca de l'aigua


  • Cau sobre mi la mar
    Arabella | 28/08/2008 a les 00:43

    Cau sobre mi la marea alta
    Enfonsant-me entre falsos somnis
    Reflexa't el meu rostre en l'espill
    Una veu silenciada que canta.

    Però la natura mai m'espanta
    Perque sempre he cregut en la vida
    Plena de força meva mirada
    Navegar pel cel a mi m'encanta.

    M'enfonso per tocar meravelles
    Bec de la sal i la fantasia
    Records perduts en la nostalgia.

    M'abraçen les sirenes sinceres
    Les pedres estan plenes de follia
    He caigut de nou en la bogeria.

  • Mar salabrosa
    Gianna | 28/08/2008 a les 00:46

    Miro aquella mar salabrosa
    Que a la vegada em mira amb vida
    Sense sentir amb veu callada
    Crida amb cabelleres d'esperança.

    Petits retalls d'aquell blanc polsinós
    Amaga deixant veure les perles
    Lluny però pots palpar les meravelles
    Balla un dolç bals sempre animós.

    I veig el meu reflex en la quietut
    El que molts anomenen recordar
    Rodejat de gent trist en solitut.

    M'he entregat a les aigües ben vençut
    Perque m'ha mort aquest dur estimar
    Desde la meva lluna he caigut.

  • Demano canviar de "lloc", darrera la Thaïs, per exemple. Soc molt supersticiosa...)
    Xantalam | 28/08/2008 a les 09:51

    Mar amarga

    Us van vendre una barca vella
    sense aigua ni pa ni estrella
    Aus migratòries en vaixell de paper
    volen solcar un mur horitzontal de mar

    Les vostres mans fan de rems
    en la desesperació aïllada, blava
    que us estreny l'ànima
    El sol i la fam i la set cremen
    preneu aigua del mar,
    d'una llàgrima
    Esqueixada de dolor, una mare
    porta la mort, encara tèbia, als braços

    Una salmòdia amarga plany
    mentre li arrabassen el cos del fill
    que s'enfonsarà com un ninot de marbre
    en la foscor opaca de l'aigua

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.