Detall intervenció

El cartell

Intervenció de: PenjatsFAE | 08-08-2010


Dret darrere d'aquell mostrador on hi havia passat mitja vida, en Mateu observa el paisatge desolador que l'envolta. Les prestatgeries estan buides, el "genero" està empaquetat en unes caixes de cartró amuntegades al mig de la botiga a l'espera del camió que les ha de recollir per dur-les a "Càritas". El so esmorteït havia mudat a una reverberació sinistra per la buidor de les parets. Fins i tot l'olor, de roba, de cuir per estrenar, ara és com de florit.
Fa un llarg sospir i obre el calaix de sota la caixa registradora. A poc a poc, es podria dir que amb devoció, en treu una cartolina esgrogueïda. La deixa damunt el taulell. En Mateu somriu lacònicament, com fa cada estiu en fitar aquell cartell que va escriure el seu avi amb ploma trempada: "Tancat per vacances". Les lletres, originàriament de color negre, havien mudat a un blau verdós pels incomptables agostos que havien presidit la reixa. En Mateuet, el seu fill, anys enrere li havia insinuat de fer-ne un de nou amb l'ordinador:
- Hi ha una font que es diu "Blach Forest", que és molt semblant.
En Mateu es va esverar de mala manera, què cony s'empatollava d'una "font"! Aquella lletra era "redondilla" (en realitat era gòtica, i l'avi l'havia copiat d'un quadernet de quan anava a l'escola) i ningú era capaç de fer-la avui en dia. A més era l'únic record que els quedava de l'avi, el cartell i la botiga, es clar! Però la botiga havia canviat molt des de la llunyana data de la seva fundació, tal i com resava orgullosa al cartell de damunt la porta: "Merceria, al seu servei des del 1893".
Tres generacions de Mateus havien dedicat tota la seva vida a la botiga, com si fossin parents del Senyor Esteve, el de l'auca. Però ara tot s'havia acabat. Durant els últims anys, la tendència a la baixa de les vendes havia estat constant i sostinguda. Els clients de sempre havien desertat, la majoria ja ni s'acostava a la botiga, agafar el cotxe el dissabte per anar a Tàrrega o a Lleida i passar el dia comprant havia acabat sent el passatemps més practicat pels veïns. En Mateu s'ho prenia com una traïció;després de tants anys al seu servei, aguantant-los les impertinències i escoltant amb fingit interès les històries familiars que li venien a explicar com si fos una mena de confessor, després de fiar-los, de donar-los consells... després de dedicar-los tota la seva vida, finalment l'havien deixat de banda, com un drap brut. Si la seva dona li hagués fet banyes no li hauria sabut tant de greu. Últimament només feia calaix alguns dies concrets, com pel dia de reis, en que sempre hi havia un bon grapat de gent que a última hora buscava algun "detallet" per la sogra que no s'havien recordat de comprar abans. I ara, a més, la maleïda crisi havia acabat de donar l'estocada final.
En Mateu treu unes tisores, una cartolina i un tub de pega i ho col·loca tot damunt del taulell. A poc a poc va retallant les lletres del cartell de l'avi, algunes les va enganxant a la nova cartolina, altres les deixa a banda. De sobte fa un gest de contrarietat: li falta una "ela", després de rumiar una mica, pren la "t" i li talla la ratlleta horitzontal, sí; ben bé podrà passar com una "ela". També li falta una "u", en aquest cas pren una "a" i l'escapça, també farà el fet.
Quan acaba pren el cartell amb les dues mans i se'l mira tot estirant els braços. Se sent satisfet. Es dirigeix cap a la porta de la botiga i hi enganxa la seva obra:
"A prendre pel sac"
Tanca la reixa i enfila carrer amunt amb l'ànima esquinçada, però sense mirar enrere.


Respostes

  • Canícula
    deòmises | 04/08/2010 a les 18:47

    No crec que sigui tan fàcil com creia des d'un començament. L'aïllament que ha sofert, sumat a possibles xocs en la infantesa, fa que no sigui capaç d'aprendre, només repetir. Aturo la gravadora i acabo de canviar-me de roba. Una samarreta blanca i uns pantalons curts per suportar millor aquesta calor. Escolto de nou les paraules gravades i m'angoixo. Sé que no puc fer-me enrere en aquest cas. I ja m'ho he pres com una qüestió personal, malgrat haver penjat el cartell de Tancat per vacances a la consulta, perquè m'ho ha demanat un col·lega logopeda també com jo, però no sé per quins set sous creu que jo seré capaç de sortir-me'n. El noi, un adolescent de dinou anys, és de complexió prima. Les èpoques de desnutrició es plasmen en el seu rostre. Això de viure al carrer deu ser dur. Avanço la cinta i premo de nou el botó de reproducció. ...No és autista, ni sordmut. Sembla comprendre-ho tot, però no respon, només repeteix allò que escolta. Premo el botó d'aturada i deixo la gravadora damunt del llit. Encara no sé per quin motiu l'he acollit ni per què l'he portat amb mi al xalet de vacances.

    He de rentar-me la cara, estic amarada. Recorro el llarg passadís en direcció al bany. Em sorprèn trobar-lo dins de la banyera perquè la porta no era tancada. Ell no s'immuta. Està assegut i segueix picant-se el cos amb la manyopla, no per fer-se mal sinó per netejar-se.

    -Atura't. Deixa'm a mi -dic.

    M'allarga la manyopla. La submergeixo en l'aigua de la banyera i començo a fregar-li el pit. Amb moviments circulars. Veus?, pregunto perquè pari atenció. I li enumero les parts del cos que vaig fregant. Li alço els braços, un per un, per fregar-li les aixelles i les extremitats. Té una pell suau a pesar que se li marquin les costelles. I baixo cap al ventre i el melic. Té una esgarrifança i m'aturo. No vull que s'espanti. I canvio de zona. Les espatlles, l'esquena i el clatell estan més preparats pel contacte de la manyopla.

    -Aixeca't -li demano.

    Sense pensar-s'ho, s'incorpora. No sembla avergonyit de mostrar la seva nuesa. Les cames i les cuixes són primes, i el poc pèl que hi té queda amb la forma dels meus moviments després de passar-hi la mà. El giro per fregar-li el cul i tampoc no s'estranya. Quan esmento la paraula cul, es gira ell sol deixant-me a la vista el seu sexe. També el frego, sense mostrar fàstic ni sorpresa. El miro als ulls i es mostra assossegat, més tranquil que mai. M'hi estic més estona.

    Li allargo la tovallola després d'aclarir-li el sabó del cos. Es fixa en la meva samarreta, que ha quedat completament mullada pel xipoll. Amb l'erecció, és quan m'adono que potser he descobert la manera d'aconseguir que comenci a aprendre a parlar.

    -Vine amb mi -li dic, mentre em giro i em trec la samarreta, sortint del bany cap a la meva habitació.


    d.
  • El cartell
    PenjatsFAE | 08/08/2010 a les 18:06

    Dret darrere d'aquell mostrador on hi havia passat mitja vida, en Mateu observa el paisatge desolador que l'envolta. Les prestatgeries estan buides, el "genero" està empaquetat en unes caixes de cartró amuntegades al mig de la botiga a l'espera del camió que les ha de recollir per dur-les a "Càritas". El so esmorteït havia mudat a una reverberació sinistra per la buidor de les parets. Fins i tot l'olor, de roba, de cuir per estrenar, ara és com de florit.
    Fa un llarg sospir i obre el calaix de sota la caixa registradora. A poc a poc, es podria dir que amb devoció, en treu una cartolina esgrogueïda. La deixa damunt el taulell. En Mateu somriu lacònicament, com fa cada estiu en fitar aquell cartell que va escriure el seu avi amb ploma trempada: "Tancat per vacances". Les lletres, originàriament de color negre, havien mudat a un blau verdós pels incomptables agostos que havien presidit la reixa. En Mateuet, el seu fill, anys enrere li havia insinuat de fer-ne un de nou amb l'ordinador:
    - Hi ha una font que es diu "Blach Forest", que és molt semblant.
    En Mateu es va esverar de mala manera, què cony s'empatollava d'una "font"! Aquella lletra era "redondilla" (en realitat era gòtica, i l'avi l'havia copiat d'un quadernet de quan anava a l'escola) i ningú era capaç de fer-la avui en dia. A més era l'únic record que els quedava de l'avi, el cartell i la botiga, es clar! Però la botiga havia canviat molt des de la llunyana data de la seva fundació, tal i com resava orgullosa al cartell de damunt la porta: "Merceria, al seu servei des del 1893".
    Tres generacions de Mateus havien dedicat tota la seva vida a la botiga, com si fossin parents del Senyor Esteve, el de l'auca. Però ara tot s'havia acabat. Durant els últims anys, la tendència a la baixa de les vendes havia estat constant i sostinguda. Els clients de sempre havien desertat, la majoria ja ni s'acostava a la botiga, agafar el cotxe el dissabte per anar a Tàrrega o a Lleida i passar el dia comprant havia acabat sent el passatemps més practicat pels veïns. En Mateu s'ho prenia com una traïció;després de tants anys al seu servei, aguantant-los les impertinències i escoltant amb fingit interès les històries familiars que li venien a explicar com si fos una mena de confessor, després de fiar-los, de donar-los consells... després de dedicar-los tota la seva vida, finalment l'havien deixat de banda, com un drap brut. Si la seva dona li hagués fet banyes no li hauria sabut tant de greu. Últimament només feia calaix alguns dies concrets, com pel dia de reis, en que sempre hi havia un bon grapat de gent que a última hora buscava algun "detallet" per la sogra que no s'havien recordat de comprar abans. I ara, a més, la maleïda crisi havia acabat de donar l'estocada final.
    En Mateu treu unes tisores, una cartolina i un tub de pega i ho col·loca tot damunt del taulell. A poc a poc va retallant les lletres del cartell de l'avi, algunes les va enganxant a la nova cartolina, altres les deixa a banda. De sobte fa un gest de contrarietat: li falta una "ela", després de rumiar una mica, pren la "t" i li talla la ratlleta horitzontal, sí; ben bé podrà passar com una "ela". També li falta una "u", en aquest cas pren una "a" i l'escapça, també farà el fet.
    Quan acaba pren el cartell amb les dues mans i se'l mira tot estirant els braços. Se sent satisfet. Es dirigeix cap a la porta de la botiga i hi enganxa la seva obra:
    "A prendre pel sac"
    Tanca la reixa i enfila carrer amunt amb l'ànima esquinçada, però sense mirar enrere.

    • Ònida:
      PenjatsFAE | 08/08/2010 a les 18:14

      Així a ull, epnsava que no podia arribar ni a les 400 paraules, però m'he adonat que n'hi ha més de 600. Si puc ho arreglo.
    • RE: El cartell (definitiu)
      PenjatsFAE | 09/08/2010 a les 20:31

      Dret darrere d'aquell mostrador on hi havia passat mitja vida, en Mateu observa el paisatge desolador que l'envolta. Les prestatgeries estan buides, el "genero" està empaquetat en unes caixes de cartró amuntegades al mig de la botiga a l'espera del camió que les ha de recollir per dur-les a "Càrites". El so esmorteït s'havia convertit en una reverberació sinistra per la buidor de les parets. Fins i tot l'olor, de roba, de cuir per estrenar, ara escampa un tuf a florit.
      Fa un llarg sospir i obre el calaix de sota la caixa registradora. A poc a poc, es podria dir que amb devoció, en treu una cartolina esgrogueïda. La deixa damunt el taulell. En Mateu somriu lacònicament, com fa cada estiu en fitar aquell cartell que va escriure el seu avi amb ploma trempada: "Tancat per vacances". Les lletres, originàriament de color negre, havien mudat a un blau verdós pels incomptables agostos que havien presidit la reixa. Aquell cartell era l'únic record de l'avi, totes les fotografies i documents havien estat destruits durant la guerra civil.
      Tres generacions de Mateus havien dedicat tota la seva vida a la botiga, com si fossin parents del Senyor Esteve, el de l'auca. Però ara tot s'havia acabat. Durant els últims anys, la tendència a la baixa de les vendes havia estat constant. Els clients de sempre havien desertat, la majoria ja ni s'acostava a la botiga. Agafar el cotxe per anar a Tàrrega o a Lleida i passar el dia comprant havia acabat sent el passatemps més practicat pels veïns. En Mateu s'ho prenia com una traïció;després de tants anys al seu servei, aguantant-los les impertinències i escoltant amb fingit interès les històries familiars que li venien a explicar com si fos una mena de confessor, després de fiar-los, de donar-los consells... després de dedicar-los tota la seva vida, finalment l'havien deixat de banda, com un drap brut. Si la seva dona li hagués fet banyes no li hauria sabut tant de greu. Últimament només feia calaix alguns dies concrets, com pel dia de reis, en que sempre hi havia algú que a última hora buscava algun "detallet" per la sogra que havia oblidat de comprar abans.
      En Mateu treu unes tisores, una cartolina i un tub de pega i ho col·loca tot damunt del taulell. A poc a poc va retallant les lletres del cartell de l'avi, algunes les va enganxant a la nova cartolina, altres les deixa a banda. De sobte fa un gest de contrarietat: li falta una "ela", després de rumiar una mica, pren la "t" i li talla la ratlleta horitzontal, sí; ben bé podrà passar com una "ela".
      Quan acaba pren el cartell amb les dues mans i se'l mira tot estirant els braços. Se sent satisfet. Es dirigeix cap a la porta de la botiga i hi enganxa la seva obra:
      "A prendre pel sac"
      Tanca la reixa i enfila carrer amunt.
  • Desconfiança
    Carme Cabús | 09/08/2010 a les 17:38

    La seva figura era la d'una índia: petita, rebotida, amb l'estómac i la panxa prominents, una trena atapeïda i gruixuda, la cara granulosa. El seu posat era retret, la seva expressió lacònica.
    L'Helena l'havia llogada per tenir cura de la casa, de la roba, del jardí. Hi havia una caseta al patí polida i asolellada. Una sola habitació àmplia que aplegava un menjadoret amb un televisor, un dormitori amb llit petit, armari de lluna i tauleta, una cuina americana i unes lleixes per al rebost. Per una porta lateral s'accedia a una comuna. Allà havia d'estar-se la Maria, amb les coses de la seva maleta, minsa, endreçades dins d'aquella habitació.
    No tenia papers, i l'Helena no la va poder contractar. Però, tot i així, s'hi va quedar, si bé l'Helena mai no hi va acabar de confiar, malgrat no haver trobat a faltar res, malgrat que de la feina, si bé lentament i sense aportar-hi cap iniciativa, se n'anava sortint.
    Era un ésser obscur, centrat en el seu propi interès, una dona especuladora i freda que havia deixat els fills al seu país sota la tutela dels seus pares i que no es refiava de ningú.
    Cobrava un sou ben agençat, comptant amb el fet que el viure li sortia de franc. Tenia, a més, la nit del dissabte i tot el diumenge lliures, però se'ls passava sola a la caseta, mirant la televisió i fent mitja. Deia que enviava jerseis i bufandes al seu país per a la seva família.
    Un matí que l'Helena l'havia enviada a plaça a comprar una síndria no va tornar fins ben entrat el migdia. Va dir que s'havia trobat malament i que s'havia assegut a un banc fins que li van passar els dolors. La síndria la va deixar abandonada, va explicar, i a l'Helena li van augmentar les suspicàcies.
    Era l'estiu, i el Casal de Beneficència on li havien presentada era tancat per vacances. Així que l'Helena va decidir esperar que passés l'agost per buscar-li una substituta.
    A la matinada la va sobtar el crit d'un animaló al pati. Era com un mioleig persistent, com d'un gatet espantat. Es va intentar adormir de nou, però el so es va convertir en un crit més agut i insistent.
    Es va calçar les sabatilles i va sortir al jardí. Els llums de la caseta eren estranyament encesos i a mesura que s'hi anava acostant s'adonava que els crits provenien d'allà.
    Va buscar un racó de finestra que no tapessin les cortines i el primer que va veure va ser el terra ple de sang. Abans de poder tan sols reaccionar la seva mirada espantada va topar amb la figura de la Maria que, amb la cara adusta i inexpressiva, aguantava entre els braços un nadó ploraner.
    L'Helena va picar immediat als vidres, i la Maria la va veure i es va estremir. I en aquell moment l'Helena es va figurar que el fet que Beneficència estigués tancada havia salvat la vida a aquell nadó.


    • EI, AQUÍ. Versió definitiva. Desconfiança
      Carme Cabús | 09/08/2010 a les 23:40

      La seva figura era la d'una índia: petita, rebotida, amb l'estómac i la panxa prominents, una trena atapeïda i gruixuda, la cara granulosa. El seu posat era retret, la seva expressió lacònica.
      L'Helena l'havia llogada perquè tingués cura de la casa, de la roba, del jardí. Hi havia una caseta al patí polida i asolellada. Una sola habitació àmplia que aplegava un menjadoret amb un televisor, un dormitori amb llit petit, armari de lluna i tauleta, una cuina americana i unes lleixes. Per una porta lateral s'accedia a una comuna. Allà havia d'estar-se la Maria, amb les coses de la seva maleta, minses, endreçades dins d'aquella habitació.
      No tenia papers, i l'Helena no la va poder contractar. Però, tot i així, s'hi va quedar, si bé l'Helena mai no hi va acabar de confiar, malgrat no haver trobat a faltar res, malgrat que de la feina, si bé lentament i sense aportar-hi cap iniciativa, se n'anava sortint.
      Era un ésser obscur, centrat en el seu propi interès, una dona especuladora i freda que havia deixat els fills al seu país sota la tutela d'una àvia i que no es refiava de ningú.
      Cobrava un sou ben agençat, comptant amb el fet que el viure li sortia de franc. Tenia, a més, la nit del dissabte i tot el diumenge lliures, però se'ls passava sola a la caseta, mirant la televisió i fent mitja.
      Un matí que l'Helena l'havia enviada a plaça a comprar una síndria no va tornar fins ben entrat el migdia. Va dir que s'havia trobat malament i que s'havia hagut d'asseure a un banc fins que li havien passat els dolors. La síndria la va deixar abandonada, va explicar, i a l'Helena li van augmentar les suspicàcies.
      Era ple estiu, i el Casal de Beneficència on li havien presentada era tancat per vacances. Així que l'Helena va decidir esperar que passés l'agost per buscar una substituta.
      A la matinada la va sobtar el crit d'un animaló al pati. Era com un mioleig persistent, com d'un gatet espantat. Es va intentar adormir de nou, però el so es va convertir en un crit més agut i insistent.
      Es va calçar les sabatilles i va sortir al jardí. Els llums de la caseta eren estranyament encesos i a mesura que s'hi anava acostant s'adonava que els crits provenien d'allà.
      Va buscar un racó de finestra que no tapessin les cortines i el primer que va veure va ser el terra ple de sang. Abans de poder tan sols reaccionar, la seva mirada espantada va topar amb la figura de la Maria que, adusta i inexpressiva, observava com un nadó abandonat a terra es debatia en el plor. Era enmig de la sang, tot ell també cobert de sang.
      L'Helena va picar d'immediat als vidres, i la Maria la va veure i es va estremir. I en aquell moment l'Helena es va figurar que el fet que el Casal de Beneficència estigués tancat havia salvat la vida a aquell nadó.

  • Vacances a les Pitiüses
    Galzeran (homefosc) | 09/08/2010 a les 19:12

    Vacances a les Pitiüses

    No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l'agost. No hi havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s'estranya de veure'm tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s'està de visita a l'illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l'ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d'aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d'inspiració... Bé, no exactament d'inspiració... però la meva font, sí.
    Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d'aquells cossos que s'arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d'artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d'altres fent jocs de mans. Sempre amb l'aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me'n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d'aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l'esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L'aigua i els peixos m'ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m'alimento, no aixeco sospites.
    És justament ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m'atabala i em nodreix, ara quan tothom gaudeix de l'estiueig, quan tothom fa festa i eixelebradament viu l'estiu. És justament ara, quan no puc restar amb el meu negociat tancat per vacances. Ja arribarà l'hivern!

  • Quaranta a l'ombra
    angie | 09/08/2010 a les 19:28

    El descobreix bastants vespres, assegut a una butaca, remenant una càmera i fumant l'herba que cultiva ell mateix a la terrassa. Té uns quaranta anys, no gaire més. Li fa gràcia observar-lo perquè és un home atractiu i una mica salvatge, alhora que elegant, no com els casats que se li acosten cada dia a l'oficina, emmedallats d'aventures que al final acaben sent pel.lícules eròtiques barates. Viu sol -això sí que ho sap- i sovint, porta dones a sopar a casa. Totes se li assemblen, la qual cosa l'anima. Treballa a l'estudi fotogràfic de la cantonada, però no hi ha entrat mai. Des d'ahir han tancat per vacances i com ella, passa la major part del dia fora del pis, on la temperatura interior supera els trenta-cinc graus. Quan comença a fer-se fosc és quan tornen, cercant la intimitat fins aleshores negada. Avui comencen per a ella dues setmanes de descans i pensa dedicar-les a ell. Res més. En aquest afer, l'ha enxampada espiant-lo i ella ho sap. L'un està al corrent de l'existència de l'altre. Cada cop li agrada més, si vencés la timidesa li ho diria sense dubtar, però ara amb la crisi dels quaranta corcant-li la moral, pensa que potser farà el ridícul si només n'obté una negativa.

    *

    No sap si té parella, ni tampoc on treballa. Viu sola -això sí que ho sap- i de quan en quan, porta homes a sopar a casa. És una dona interessant, de les que a ell li agraden. Mai s'han creuat al carrer, tot i ser veïns. Li agrada veure com es passeja pel pis, amb els cabells recollits en una cua i vestint només una samarreta llarga. L'ha enxampat espiant-la i ell ho sap. N'està al corrent, perquè acostuma a canviar-se de roba quan se n'adona. Han compartit moltes cigarretes a la barana en silenci, molt de tot que no ha dut encara a res. Pensa que podria fer-li un senyal amb la mà, com saludant-la, però encara manté viu el darrer desengany.

    *

    Fa deu dies que no surt a la terrassa. A mitja tarda, un cotxe dels mossos s'atura davant la seva porteria i en pocs minuts, un d'ells obre els finestrals del pis. El cor li fa un bot. Quan el cotxe marxa carrer avall, travessa el carrer i puja corrents per comprovar que la porta està precintada. Aquella nit l'ha passada en blanc, els dubtes es barrejaven amb la tensió. En sortir el sol, surt al carrer. Al quiosc, els diaris esperen. En compra un, i abans d'obrir-lo, el venedor ja li avança la notícia. Busquen l'amo de l'estudi fotogràfic. Han desaparegut quaranta noies i saben que ell té quelcom a veure. Una ha conseguit escapar i ha fet saltar l'alarma. El pis era ple de fotografies de dones amb el mateix perfil. El seu perfil.

    Amb una tremolor evident, torna a casa passant per davant la botiga. "Tancat per vacances". Un rètol que és presagi d'un fet, espera, imminent.

    angie

    PS: se m'ha penjat dos cops l'ordinador, espero estigui íntegre.


    • RE: Quaranta a l'ombra (definitiu)
      angie | 09/08/2010 a les 19:48

      El descobreix bastants vespres, assegut a una butaca, remenant una càmera i fumant l'herba que cultiva ell mateix a la terrassa. Té uns quaranta anys, no gaire més. Li fa gràcia observar-lo perquè és un home atractiu i una mica salvatge, alhora que elegant, no com els casats que se li acosten cada dia a l'oficina, emmedallats d'aventures que al final acaben sent pel.lícules eròtiques barates. Viu sol -això sí que ho sap- i sovint, porta dones a sopar a casa. Totes se li assemblen, la qual cosa l'anima. Treballa a l'estudi fotogràfic de la cantonada, però no hi ha entrat mai. Des d'ahir han tancat per vacances i com ella, passa la major part del dia fora del pis, on la temperatura interior supera els trenta-cinc graus. Quan comença a fer-se fosc és quan tornen, cercant la intimitat fins aleshores negada. Avui comencen per a ella dues setmanes de descans i pensa dedicar-les a ell. Res més. En aquest afer, l'ha enxampada espiant-lo i ella ho sap. L'un està al corrent de l'existència de l'altre. Cada cop li agrada més, si vencés la timidesa li ho diria sense dubtar, però ara amb la crisi dels quaranta corcant-li la moral, pensa que potser farà el ridícul si només n'obté una negativa.

      *

      No sap si té parella, ni tampoc on treballa. Viu sola -això sí que ho sap- i de quan en quan, porta homes a sopar a casa. És una dona interessant, de les que a ell li agraden. Mai s'han creuat al carrer, tot i ser veïns. Li agrada veure com es passeja pel pis, amb els cabells recollits en una cua i vestint només una samarreta llarga. L'ha enxampat espiant-la i ell ho sap. N'està al corrent, perquè acostuma a canviar-se de roba quan se n'adona. Han compartit moltes cigarretes a la barana en silenci, molt de tot que no ha dut encara a res. Pensa que podria fer-li un senyal amb la mà, com saludant-la, però encara manté viu el darrer desengany.

      *

      Fa deu dies que no surt a la terrassa. A mitja tarda, un cotxe dels mossos s'atura davant la seva porteria i en pocs minuts, un d'ells obre els finestrals del pis. El cor li fa un bot. Quan el cotxe marxa, ella travessa el carrer i puja corrents per comprovar que la porta està precintada. Aquella nit l'ha passada en blanc, els dubtes es barrejaven amb la tensió. En sortir el sol, al quiosc, els diaris esperen. En compra un, i abans d'obrir-lo, el venedor ja li avança la notícia. Busquen l'amo de l'estudi fotogràfic. Han desaparegut quaranta noies i saben que ell té quelcom a veure. Una ha conseguit escapar i ha fet saltar l'alarma. El pis era ple de fotografies de dones amb el mateix perfil. El seu perfil.

      Amb una tremolor evident, torna a casa passant per davant la botiga. "Tancat per vacances". Un rètol que és presagi d'un fet, espera, imminent.
  • El registre dels sentits
    SenyorTu | 09/08/2010 a les 21:20

    La nit ho esborra gairebé tot. Si no hi ha lluna, l'únic indici de mar és la remor somorta que emeten les onades quan s'acaben i es deixen anar per sobre la sorra de la platja com un últim sospir. La vista s'acostuma a la foscor i al cel cada cop es poden veure més estrelles, i com la boirina celeste de la via làctia és va espessint.
    La brisa de nit d'estiu és una carícia de mare i d'amant. Té un tacte càlid i suau, íntim i reconfortant. I si t'empasses l'aire per la boca, té gust de sal.
    Amb el cervell tancat per vacances, els pensaments assoleixen aquella dimensió de les coses que no tenen temps. La ment es buida de cabòries estèrils per fer lloc i rebre sense filtre els senyals dels instints. Fins i tot pots veure com cau un estel i no demanar cap desig.

    La primera llum del dia apaga els somnis. S'evapora la rosada. S'eleven les parpelles, es contrauen les ninetes i el mar en calma inunda la retina a poc a poc mentre la consciència s'apodera de la ment amb aquesta aparença de certesa que la llum atorga al registre dels sentits.

  • Olor a resclosit
    foster | 09/08/2010 a les 21:48

    Olor a resclosit

    Surts corrents del pis a veure si encara arribes a l'estanc. En Pere està abaixant la persiana i li atures el braç i li implores un cartró de Ducados, uns paquets de ros i paper de fumar.
    -Passa, passa, no em ve de cinc minuts, demà l'estanc estarà ja tancat per vacances i temps és el que em sobrarà.
    -I d'això, com és que tanques, aquest any? Ets un dels pocs que no en feia mai, de vacances!
    -Cert, i m'agrada l'agost a la ciutat, i no marxaria si no fos perquè la cosa està molt malament i no em compensa ni de llarg. Per matar hores esperant algú que no entrarà, prefereixo barrar la botiga i no deprimir-me. Així de senzill.

    A l'ascensor, obrint ja el paquet de tabac, recordes el raonament d'en Pere i t'adones ni més ni menys que tu, el que has fet, el que estàs fent amb la teva ànima és si fa no fa el que ell amb l'estanc. Has encofurnat els teus sentiments en un lloc introbable, i has tancat el teu cor…per vacances! Total, tampoc no s'hi acostaria ningú! Per què fingir vana esperança en un client de pas quan pots, senzillament, abaixar la persiana? Somrius per no plorar: el paral.lelisme té certa gràcia, llàstima que siguis tu el desafortunat protagonista de la història, i llàstima que hi hagi una petita diferència entre el teu cor i l'estanc: les vacances d'en Pere tenen termini, una data concreta; torna a treballar sens falta l'u de setembre. I tornarà amb totes les ganes, i amb energies renovades. I en canvi tu, tu t'enfonses cada vegada més en un estiu infinit de no res, amb un cor que pateix la inactivitat de la foscor i s'apaga lentament, molt lentament…

    Creues la porta del pis amb la ferma decisió de canviar el rumb del teu destí. Baixar a l'estanc t'ha obert els ulls, ets conscient que una conversa sense cap importància, intranscendent en una altra ocasió, a tu t'ha fet saltar com una molla i entreveus ja la llum al final del tunel. Ara saps perfectament que en un futur, algun dia, voldràs i necessitaràs tornar a estimar. I ara que ho saps amb tota seguretat, tens clar que si per d'aquelles casualitats apareix de sobte la teva dona ideal, i si per aquelles de les més encara rares casualitats per a Ella ets el seu home ideal, quan li obris la botiga no vols que trobi tota la mercaderia passada de moda, florida, i amb olor a resclosit.


  • Vacances d'interior
    mjesus | 09/08/2010 a les 22:41

    L'Antònia acabava de treure tots els cartrons que guardava durant tot l'any al magatzem. S'acostaven les festes del poble i els de l'Ajuntament aconsellaven la protecció dels vidres per a la gran traca del Correfoc que faria retronar tota la plaça.
    Mentre guarnia la botiga per la part de dintre, reia, reia d'ella mateixa i dels veïns del poble. Havia penjat ja el cartell de "Tancat per vacances", tres setmanes coincidint amb la Festa Major. En el cartell hi figurava una foto del país on havia estat, era un ritual que repetia any rere any.
    Va sortir al carrer per comprovar que tot fos hermètic.
    -Aquest any on anirà Sra Antonia?-li demanà una veïna que passava pel quiosc.
    -Doncs, encara no li ho puc dir, ja sap que no m'agrada parlar-ne abans, és el meu secret!-fent l'ullet a la sra Engràcia.
    I era veritat, en el fons no volia dir mentides, si més no, el que no li interessava gens era dir tota la veritat, era un engany a mitges.
    -L'any passat va anar a Madeira oi?-insistí la veïna.
    -Ai, ai, Sra Engracia, no em tibarà de la llengua, ben aviat ho sabrà.
    Deixà plantada a la veïna i tornà cap a dins continuant amb la seva tasca d'encartronar la botiga. No volia que ningú la veiés ni que ningú la sentís, i al mateix temps guanyava en aïllament del soroll de la plaça.
    Vivia sola en un pis petit als baixos d'un edifici força abandonat, si no fos pel quiosc que ella regentava; en els dos pisos superiors ja feia anys que no hi vivia ningú. La botiga i el pis es comunicaven, antigament era un taller on treballaven la pell, feien bosses, espardenyes i botes de vi, va arranjar una bona part del taller per a habitatge, un petit magatzem i la botiga al públic. Aquestes circumstàncies afavorien els seus plans, omplia el congelador de menjar i la nevera amb alguns productes frescos per a tres setmanes. Ningú espiaria els seus moviments dins la casa i així podria dedicar aquelles setmanes de vacances al que més li agradava. Era una dona feliç, tenia tot el que li calia
    Mirà el seu entorn, la cabana estava enllestida, ja podria tancar-s'hi a dins. Li recordava les que feia de ben petita amb canyes i cartrons vells, però aquesta no es faria malbé com aleshores amb la pluja, o els gossos. Sentí una pau immensa, ningú li havia de dir on anar de vacances, ni quin era el millor destí, o el més bonic, o el més econòmic o bé on podria fer amics…
    Al quiosc tenia material de sobres, guies de viatges per posar-se al dia del lloc on suposadament hi aniria -tenia molts dies per decidir-ho-, i llibres… molts llibres, que podria comentar després amb els clients.
    El seu destí eren els llibres i les aventures que vivien els seus personatges, i per ella les vacances, eren una aventura cada any.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.