El cartell

Dret darrere d'aquell mostrador on hi havia passat mitja vida, en Mateu observa el paisatge desolador que l'envolta. Les prestatgeries estan buides, el "genero" està empaquetat en unes caixes de cartró amuntegades al mig de la botiga a l'espera del camió que les ha de recollir per dur-les a "Càritas". El so esmorteït havia mudat a una reverberació sinistra per la buidor de les parets. Fins i tot l'olor, de roba, de cuir per estrenar, ara és com de florit.
Fa un llarg sospir i obre el calaix de sota la caixa registradora. A poc a poc, es podria dir que amb devoció, en treu una cartolina esgrogueïda. La deixa damunt el taulell. En Mateu somriu lacònicament, com fa cada estiu en fitar aquell cartell que va escriure el seu avi amb ploma trempada: "Tancat per vacances". Les lletres, originàriament de color negre, havien mudat a un blau verdós pels incomptables agostos que havien presidit la reixa. En Mateuet, el seu fill, anys enrere li havia insinuat de fer-ne un de nou amb l'ordinador:
- Hi ha una font que es diu "Blach Forest", que és molt semblant.
En Mateu es va esverar de mala manera, què cony s'empatollava d'una "font"! Aquella lletra era "redondilla" (en realitat era gòtica, i l'avi l'havia copiat d'un quadernet de quan anava a l'escola) i ningú era capaç de fer-la avui en dia. A més era l'únic record que els quedava de l'avi, el cartell i la botiga, es clar! Però la botiga havia canviat molt des de la llunyana data de la seva fundació, tal i com resava orgullosa al cartell de damunt la porta: "Merceria, al seu servei des del 1893".
Tres generacions de Mateus havien dedicat tota la seva vida a la botiga, com si fossin parents del Senyor Esteve, el de l'auca. Però ara tot s'havia acabat. Durant els últims anys, la tendència a la baixa de les vendes havia estat constant i sostinguda. Els clients de sempre havien desertat, la majoria ja ni s'acostava a la botiga, agafar el cotxe el dissabte per anar a Tàrrega o a Lleida i passar el dia comprant havia acabat sent el passatemps més practicat pels veïns. En Mateu s'ho prenia com una traïció;després de tants anys al seu servei, aguantant-los les impertinències i escoltant amb fingit interès les històries familiars que li venien a explicar com si fos una mena de confessor, després de fiar-los, de donar-los consells... després de dedicar-los tota la seva vida, finalment l'havien deixat de banda, com un drap brut. Si la seva dona li hagués fet banyes no li hauria sabut tant de greu. Últimament només feia calaix alguns dies concrets, com pel dia de reis, en que sempre hi havia un bon grapat de gent que a última hora buscava algun "detallet" per la sogra que no s'havien recordat de comprar abans. I ara, a més, la maleïda crisi havia acabat de donar l'estocada final.
En Mateu treu unes tisores, una cartolina i un tub de pega i ho col·loca tot damunt del taulell. A poc a poc va retallant les lletres del cartell de l'avi, algunes les va enganxant a la nova cartolina, altres les deixa a banda. De sobte fa un gest de contrarietat: li falta una "ela", després de rumiar una mica, pren la "t" i li talla la ratlleta horitzontal, sí; ben bé podrà passar com una "ela". També li falta una "u", en aquest cas pren una "a" i l'escapça, també farà el fet.
Quan acaba pren el cartell amb les dues mans i se'l mira tot estirant els braços. Se sent satisfet. Es dirigeix cap a la porta de la botiga i hi enganxa la seva obra:
"A prendre pel sac"
Tanca la reixa i enfila carrer amunt amb l'ànima esquinçada, però sense mirar enrere.