Convocatòria Repte DCCCVI

Nascuts en un poblet del Segrià, ell i ella no contemplaren la mar, amb els peus plantats a la sorra humida, fins passada l'adolescència. La vivència no tingué el caire epifànic que devia tenir per als vailets burgalesos de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar" (Patrícia Font, 2023), basada en el llibre de Francesc Escribano: a diferència d'aquells nens de 1936, ell i ella coneixien el mar d'haver-lo vist manta vegada en el cine i a la tele, tot i admetre que no era ben bé el mateix que la percepció de l'original; però tampoc era el mateix contemplar-lo a la platja que en alta mar, embarcat en un vaixell, ni fer-ho des de la coberta que enfilat a la cofa més elevada.

Aficionats a la música tant ell com ella, les evocacions marítimes de l'obertura de "L'holandès errant", de Wagner, del primer moviment de "Xekherazada", de Rimsky-Korsakov i del poema simfònic "El mar", de Debussy, els havia transportat emocionalment a la immensitat de l'oceà, abans de tenir-ne l'experiència directa.

Curiosament, ella, que sempre deia "el mar", i ell, que sempre deia "la mar", quedaren marcats però de manera ben diferent: a la majoria d'edat, ella s'embarcà en una expedició oceanogràfica a l'Antàrtida i ell es matriculà al Conservatori per estudiar violoncel; no el va atraure, com era l'usual, el coneixement de les sis suites de Bach per a aquest instrument, rescatades de l'oblit per Pau Casals, sinó el singular paper que hi jugava a l'esmentat primer moviment de "Xekherazada", titulat "El mar i el vaixell de Simbad", donant suport monòtonament a la melodia interpretada pels violins, que a ell li evocava el grinyol de les quadernes del vaixell, amb la proa cabotejant mentre solcava les ones. I així, el destí dels dos bessons fraterns s'acabà escindint.

Tots dos, oriünds de terra ferma, acabaren al mar o a la mar, com vulgueu: ell, amb vint-i-quatre anys, va morir en un accident de descompressió, fent submarinisme recreatiu; ella és voluntària en el vaixell d'una ONG que patrulla entre Tunísia i Sicília per socórrer immigrants embarcats cap a Europa.

Nascuts en un poblet del Segrià, ell i ella no contemplaren la mar, amb els peus plantats a la sorra humida, fins passada l'adolescència. La vivència no tingué el caire epifànic que devia tenir per als vailets burgalesos de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar" (Patrícia Font, 2023), basada en el llibre de Francesc Escribano: a diferència d'aquells nens de 1936, ell i ella coneixien el mar d'haver-lo vist manta vegada en el cine i a la tele, tot i admetre que no era ben bé el mateix que la percepció de l'original; però tampoc era el mateix contemplar-lo a la platja que en alta mar, embarcat en un vaixell, ni fer-ho des de la coberta que enfilat a la cofa més elevada.
Segrià,Patrícia,Font,Francesc,Escribano,Wagner,Xekherazada,Rimsky-Korsakov,Debussy,Antàrtida,Bach,Pau,Casals,Simbad,ONG,Tunísia,Sicília,Europa,nèixer,poble,ell,ella,contemplar,mar,peu,plantat,sorra,humit,passar,adolescència,vivència,tenir,caire,epifànic,deure,vailet,burgalès,pel·lícula,mestre,anar,prometre,basar,llibre,diferència,aquell,nen,
Aficionats a la música tant ell com ella, les evocacions marítimes de l'obertura de "L'holandès errant", de Wagner, del primer moviment de "Xekherazada", de Rimsky-Korsakov i del poema simfònic "El mar", de Debussy, els havia transportat emocionalment a la immensitat de l'oceà, abans de tenir-ne l'experiència directa.

Ella, que sempre deia "el mar", i ell, que sempre deia "la mar", argumentant que així diferenciava millor "el cel blau" de "la mar blava", quedaren marcats però de manera ben diversa: a la majoria d'edat, ella s'embarcà en una expedició oceanogràfica a l'Antàrtida i ell es matriculà al Conservatori per estudiar violoncel; no el van atraure, com era l'usual, les sis esplèndides suites de Bach per a aquest instrument, rescatades de l'oblit per Pau Casals, sinó el singular paper que hi jugava a l'esmentat primer moviment de "Xekherazada", titulat "El mar i el vaixell de Simbad", donant suport monòtonament a la melodia interpretada pels violins, que a ell li evocava el grinyol de les quadernes del vaixell, amb la proa cabotejant mentre solcava les ones.

Tots dos, oriünds de terra ferma, acabaren al mar o a la mar, com vulgueu: ell, amb vint-i-quatre anys, va morir en un accident de descompressió, fent submarinisme recreatiu; ella és voluntària en el vaixell d'una ONG que patrulla entre Tunísia i Sicília per socórrer immigrants embarcats cap a Europa.

Nascuts en un poblet del Segrià, ell i ella no contemplaren la mar, amb els peus plantats a la sorra humida, fins passada l'adolescència. La vivència no tingué el caire epifànic que devia tenir per als vailets burgalesos de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar" (Patrícia Font, 2023), basada en el llibre de Francesc Escribano: a diferència d'aquells nens de 1936, ell i ella coneixien el mar d'haver-lo vist manta vegada en el cine i a la tele, tot i admetre que no era ben bé el mateix que la percepció de l'original; però tampoc era el mateix contemplar-lo a la platja que en alta mar, embarcat en un vaixell, ni fer-ho des de la coberta que enfilat a la cofa més elevada.

Aficionats a la música tant ell com ella, les evocacions marítimes de l'obertura de "L'holandès errant", de Wagner, del primer moviment de "Xekherazada", de Rimsky-Korsakov i del poema simfònic "El mar", de Debussy, els havia transportat emocionalment a la immensitat de l'oceà, abans de tenir-ne l'experiència directa.

Ella, que sempre deia "el mar", i ell, que sempre deia "la mar", argumentant que així diferenciava millor "el cel blau" de "la mar blava", quedaren marcats però de manera ben diversa: a la majoria d'edat, ella s'embarcà en una expedició oceanogràfica a l'Antàrtida i ell es matriculà al Conservatori per estudiar violoncel; no el van atraure, com era molt freqüent, les sis esplèndides suites de Bach per a aquest instrument, rescatades de l'oblit per Pau Casals, sinó el singular paper que hi jugava a l'esmentat primer moviment de "Xekherazada", titulat "El mar i el vaixell de Simbad", donant suport monòtonament a la melodia interpretada pels violins, que a ell li evocava el grinyol de les quadernes del vaixell, amb la proa cabotejant mentre solcava les ones.

Tots dos, oriünds de terra ferma, acabaren al mar o a la mar, com vulgueu: ell, amb vint-i-quatre anys, va morir en un accident de descompressió, fent submarinisme recreatiu; ella és voluntària en el vaixell d'una ONG que patrulla entre Tunísia i Sicília per socórrer immigrants embarcats cap a Europa.

A dos-cents metres d'altitud sobre el nivell del mar, a ple juliol, la classe era un forn. El sol es clavava en les teules amb total impunitat. El canvi climàtic havia aprimat l'atmosfera i havia deixat sense aigua ni protecció contra les radiacions aquell antigament pròsper país.

El mestre es va aixecar de l'única cadira de la sala, va mirar als alumnes de la primera fila, asseguts a terra, i va llençar la pregunta, "Feliu, et fa il·lusió anar a veure el mar?" Un dels nens va deixar de jugar amb els forats del pantaló, va aixecar el cap i va contestar amb veu clara i segura, "No, senyor Enric" El mestre va arrugar el front, la resposta no li havia agradat. "Feliu, que no has escoltat quan us he parlat del mar?" Es va acostar on era el nen mentre continuava parlant, "Que no m'has sentit quan he parlat de la bellesa del mar, del blau de la seva incansable immensitat, del cel que s'hi marida en l'horitzó." "Senyor Enric, el meu germà s'hi va ofegar!" L'enèrgica interrupció del nen, amb un to de veu cridaner i enutjat va aturar l'explicació del mestre. La classe es va omplir d'un silenci cridaner. El nen, després d'una estona, va continuar" El meu germà va voler anar a l'Àfrica a buscar una oportunitat per poder treballar i millorar la nostra vida i va morir ofegat en aquest mar". Pel to de la veu, esquerdada, el mestre va pensar que plorava.

Li va clavar la mirada. La lluïssor dels seus ulls no era per la humitat de les llàgrimes, era de ràbia. El mestre va aixecar el cap i mentre fitava els alumnes de la darrera fila, asseguts sobre uns rajols, va llençar una altra pregunta, "Qui em pot dir com es diu el nostre mar?" Un nen rosset va aixecar la mà. "Digues, Eric". Sense dubtar, el nen va contestar "Mar Mort".

Llençol de mar.

Coneixia el mar per un espectacle infantil on feien moure un llençol blau, simulant les ones. Va veure l’espectacle quan tenia quatre anys, però malgrat que en els successius anys de la seva vida va anar moltes vegades a la platja, va viatjar en vaixell resseguint la costa de Menorca, va fer submarinisme, surf, vela, un creuer per la Mediterrània i moltes coses més damunt o sota l’aigua, sempre li va quedar gravada aquella imatge de quan el seu pare, ballarí de professió, feia moure el mar damunt de l’escenari i la seva mare li estrenyia ben fort la mà.

Per això avui no ha llençat les seves cendres al mar, sinó que les ha embolcallat en un llençol i les ha enterrat al costat de la carpa de circ, on havia treballat tota la seva vida.

Ha alçat els ulls al cel i ha donat gràcies per la immensa fantasia i amor que havia rebut del seu pare.