Comentaris i veredicte RepteClàssic DCCLXVIII: LA MORT

1 TerricheT

L'última vegada

No recordava l'última vegada que vaig tenir una cita. Escriure sempre m'havia robat moltes hores de vida social. I en aquella situació, no sé què feia amb aquella dona en aquell indret, tanmateix, era jo qui l'havia convidada? Les estovalles blanques em recordaven els llençols d'un llit d'hospital. Vaig pensar que era una curiosa similitud, i vaig descartar aquella idea absurda. Havíem vingut per divertir-nos. Fora preocupacions!
Estava distret remenant el got de vi, quan ella em va demanar què mirava. La vaig fitar als ulls. Estava contenta, els clotets de les galtes se li marcaven d'una manera curiosa.
—Sempre li sol fer aquest efecte? —vaig demanar-li.
—Sols quan us faig un somriure —va dir des de l'altre costat de la taula del restaurant.
—Ens coneixíem d'abans?
—Abans, després, què més dona. Per a mi, el temps no té gens d'importància. L'ara és el moment més decisiu de la vida. Tot i que sempre m'has conegut, i ara m'has reconegut, aquest és el fet important.
—Ens has sortit filosòfica?
No va respondre, d'entrada, ni va deixar de somriure. Ho sé, vaig aclucar els ulls.
—Tu vas triar el lloc del comiat —va deixar anar ella com si res.
Jo sempre havia somiat marxar d'aquest món en un moment de felicitat, i un bon àpat per a mi sempre és un moment feliç. Quan has passat gana de petit, menjar és una festa.
No voldria obrir mai més els ulls, ara ja no.
—Vigila què demanes… de fet, ara ja no importa. Enllestim? —Digué mentre jo obria els ulls.
Ella continuava allí, amb els seus clotets.
—Ets preciosa —se m'escapà la floreta —i no m'ho esperava —vaig reblar.
—Què més vols! —i em tocà la mà. Era freda. —En el fons, la vida sempre t'ha somrigut, que menys puc fer jo?
Un xiulet estrident va començar a fer xivarri. Aleshores, la dona va desaparèixer sense deixar de somriure. Encara vaig sentir el càlid tacte d'una mà hospitalària, que va apagar la fredor de l'altra. I una veu suau que digué.
—Ja no hi ha res a fer. Descansi en pau, mestre.


Això de la mort com una dona atractiva ha tingut moltes posades en escena. Potser la que recordo més és la del numeret final de "All that Jazz" (Bob Fosse, 1979) on el protagonista Roy Scheider (interpretant Bob Fosse) acaba en braços de Jessica Lange (interpretant la Mort) en una escena premonitòria (Fosse moriria d'un infart, preparant un musical vuit anys després).
Un relat en primera persona que es desenvolupa mitjançat un diàleg ben travat. Si prescindíssim del fet que el tema d'aquest RepteClàssic és prou explícit, fins ben avançat el relat un no s'ensuma qui és la interlocutora.



2 Ginebreda

La Catrina

Un home sense nom ni edat, jeu a sobre d’uns cartons a l’entrada d’una oficina bancària. Al costat, un carret recuperat d’algun supermercat, curull de rampoines, peces de roba, llibres i estris de cuina. Al voltant seu, uns cartons buits de vi, alguna bossa de plàstic i un edredó; tota la vida de l’home, que para la mà a ningú, perquè els carrers estan deserts a aquesta hora.
La nit a la ciutat, és freda i desagradable i les minses gotes de pluja que cauen semblen a punt de convertir-se en neu.
Els ulls del captaire es revifen una mica perquè algú s’apropa al seu jaç. És un jove alt i prim, el cap cobert amb un estrany capell, adornat amb flors, que no cobreix les dilatacions de les orelles ni les rastes dels cabells. La caçadora, massa prima pel temps, deixa veure, darrere la samarreta esbocada, el tatuatge del pit; un esquelet amb capa i caputxa negra, armat d’una dalla, representació clàssica de la mort. El coll, també el duu tatuat, i, a més, una Catrina de colors a cada galta.

El noi, a pesar del seu aspecte estrafolari, somriu afablement. S’asseu al costat de l’home i, amb un gest, li pregunta si vol fumar. Sense esperar resposta, embolica un cigarret ben amanit amb Maria, l’encén, en fa una pipada i li passa al captaire que aspira amb delit, les mans tremoloses.
Els dos homes fumen en silenci fins a acabar el porro. Llavors, el jove s’aixeca i li demana si vol sopar. El vell, pensant en vi i una mica de menjar, fa que si amb el cap i, sense preguntar més, recull els estris, agafa el carret i segueix penosament el noi pels carrers, estrets i llòbrecs.
Fa molt fred i el jove s’ha cobert d’una manta negra que li fa de capa. El captaire esbufega esgotat, però no s’aturen fins a arribar al mur del cementiri. Per fi, podrà reposar abans de beure’s el vi que el destí li ha ofert.
El noi, amablement, estén a terra l’edredó, l’ajuda a ajeure’s i, tendrament, el cobreix amb la capa, tot pensant que aquesta nit, a més de necessària com ho és sempre, ha estat una feina fàcil i gratificant.


Potser és un error del tecleig, però en algun cas escrius punt i coma quan caldria emprar dos punts.
El relat m'ha obligat a cercar a la Viquipèdia què era la Catrina, cosa que t'he d'agrair. Tot i que a Mèxic els esquelets són una forma juganera d'homenatjar els difunts, sembla que el significat de la Catrina no és ben bé la personificació de la Mort, però ho admetrem com a llicència poètica. Igual és un estàndard en el món dels tatuadors, no ho sé perquè entre nosaltres suposo que hi ha una bretxa generacional. Com tampoc sé si la Maria es fuma sola o barrejada amb tabac.
El relat té un alè poètic, però des d'un punt de vista pràctic se m'acut que la Mort podria abraçar l'indigent allà mateix on l'havia trobat, en comptes d'obligar-lo a suar la cansalada anant al cementiri. I, parlant del cementiri, hi ha alguna frase equívoca, com "Per fi, podrà reposar abans de beure’s el vi que el destí li ha ofert". Suposo que et refereixes a reposar després de l'esforç per arribar al cementiri, perquè si et referies al repòs etern la frase no té massa sentit.
L'última frase, "... tot pensant que aquesta nit, a més de necessària com ho és sempre, ha estat una feina fàcil i gratificant", no quedaria més clara així: "... tot pensant que aquesta nit ha estat una feina fàcil i gratificant, a més de necessària com ho és sempre"?



3 Kefas

Exercici de llengua

Estirat sobre el llit, vaig començar a fer l'exercici de llengua. El títol de la redacció era clar: Coses que es poden morir. Després de la r, el bolígraf es va alçar. Me'l vaig mirar. Estava clar, no s'havia alçat per voluntat pròpia, havia estat la mà. Així doncs, la mà tenia vida i el bolígraf, no. No es podia morir. Vaig mirar el paper. La darrera paraula era morir. La vaig tornar a llegir. Es poden morir les paraules? I si la paraula és morir, es pot morir el morir? A casa havia sentit a dir que ens mataven la llengua. I la llengua són paraules. Així doncs, era veritat que les paraules es poden morir. Doncs mira, vaig pensar, ara faré una cosa que segur que ningú de la classe ha fet, faré morir el morir. A la butxaca hi portava un encenedor. Havíem quedat amb en Joel anar a fumar en acabat el bàsquet. Després d'arrancar la pàgina, vaig agafar l'encenedor i el vaig encendre. Sobre la flama hi vaig posar el paper, pla, intentant situar-la sota la paraula morir que, immediatament, va desaparèixer, primer emmascarada pel color marró que va agafar el paper i després engolida pel forat que va fer la flama. Extasiat per la meva gesta, no vaig advertir que la flama ja tocava els dits. Dels palpissos em va arribar un agudíssim dolor, em cremava. El paper va caure encès sobre el llençol i jo vaig sortir corrent a refrescar amb aigua la punta dels dits.

Vaig sentir que el bomber es dirigia a la meva mare: Ha estat de sort, no era al llit quan s'ha cremat. Ara està xocat, no para de dir que no es pensava que fer morir el morir matés de veritat.


Sols té 294 paraules, però com que sempre podries afegir "Afegitó per arribar a tres-centes paraules", per exemple, el dono per bo.
El relat és un divertimento sobre el tema de la mort, agafant el rave per les fulles, concís i estrafolari, però d'això es tractava. El protagonista narrador és un Descartes de pa sucat amb oli, un aprenent de filòsof que faria bé en fer-s'ho mirar.
Una història ben contada que assoleix el seu objectiu: arrencar un somriure del lector.



4 Atlantis

La companya

Des de petita l’he vist. Al costat de cada u, com un guardaespatlles. Primer no entenia ben bé qui era. Vaig pensar que era l’àngel de la guarda, perquè la mare em deia que sempre ens acompanyava i ens servava del mal. També, més tard, vaig pensar que era el destí. El que ens feia triar les ocupacions i les idees mes agosarades, la rebel·lia, la que anava asseguda darrera la moto o el cotxe, present a cada catàstrofe, la que resta atònita al peu del llit de l’hospital o al carrer ajaguda a la casa de cartrons improvisada d’un captaire.
Jo també la tinc al costat meu. Sempre. Em fa companyia i em fa nosa. Però no, no és un l’àngel, ni el fat. És l’acompanyant fidel que no ens deixa, amatent per complir la seva feina. A vegades avorrida i d’altres frissosa.
Un dia vaig voler plantar-li cara, però se’m va esmunyir i va desaparèixer temporalment. Però ha tornat. És persistent i constant. Deu tenir un bon sou perquè no defalleix mai, encara que passi llargues temporades sense feina.
Com que sempre la miro de reüll no sé la cara que té malgrat sé que va armada amb un garrot, i que quan menys ho espero comença el seu ball de bastons. I així han anat caient molts del meu voltant, d’improvís alguns o després d’una llarga malaltia. Pares, germans, amics, amants... Un darrere l’altra. Ara cada vegada actua més sovint. També m'he adonat que no només està present a prop meu o dels meus coneguts, sinó que està fent guàrdia a cada persona i què hi ha llocs (Gaza, Ucraïna, Àfrica o a les estepes, o a l'Índia...)on té molta feina.
Sé que algun dia donarà la cara i ja no serà al meu costat, sinó que davant per davant, em mirarà de front i finalment, amb una garrotada precisa i perfecta, deixarà de ser la meva companya per sempre.


La narradora en primera persona és gairebé com el protagonista d'"El sisè sentit", sols que la d'aquí no veu morts en pena sinó la Mort mateixa i el misteri no es desvela al final sinó de bon començament. Presentes una Mort relativement humanitzada i et permets algunes llibertats en relació a les imatges ja consagrades. Ben trobada la que podríem anomenar la seva eina de treball: un bon garrot el lloc de la tradicional dalla.
Potser hauria calgut algún aclariment, com què vols dir exactament quan escrius "Un dia vaig voler plantar-li cara", però en general el relat és entenedor i està ben construït.



5 Prou bé

Dos amics

Li va preguntar: – Què és, per a tu, la mort?

Una bona colla entre familiars i amics havien decidit passar uns dies junts en aquell indret de turisme rural.
S'havien reunit des de canalla a avis, i un bon nombre de jovent. Tots plegats feien un grup gens heterogeni, però s'entenien d'allò més bé i arribaven fàcilment a acords de com omplir el temps, de què menjar i a on anar per explorar els encontorns.
Els àpats, al voltant d'una gran taula, esdevenien els moments més divertits i sorollosos, sobretot l'esmorzar. Es barallaven pel pa torrat amb embotit, per les melmelades i mantegues i pels gots d'aquella llet tan saborosa com no la tenien a ciutat.

Avui, ells dos, eren al jardí. Era una tarda de primavera tardana, gairebé a tocar de l'estiu, i s'hi estava bé a fora.
Seien a l'ombra d'un tendal que cobria tota la terrassa empedrada de la façana principal del casalot. Per la paret s'arrapava una heura que donava un caire rústic a un edifici que no tenia gens de gràcia ni cap estil.

Estaven sols. Tots els altres havien marxat d'excursió al riu. Ells havien decidit quedar-se i ara xerraven de tot i de res davant una gerra de llimonada. També comptaven amb una ampolla de whisky i una glaçonera amb gel.
Fumaven. Sense testimonis ni retrets, fumaven aquells cigarrets que tant els delectaven.
Eren feliços? No ho sabrien dir. Només gaudien de la seva amistat en una plàcida tarda al camp.

I de cop, la pregunta: –Què és per a tu la mort?
I sense pensar-hi gens va contestar: – Una solució.
I l'amic va mirar-lo i el va entendre. Va somriure i li va donar un copet afectuós a l'espatlla.
I la tarda es va anar escolant, xerrant de tot i de res, fins que els excursionistes van tornar i amb el seu enrenou van trencar l'encanteri de la comunió dels dos amics.


Una narració força desconcertant. S'esplaia en la descripció del context en què s'esdevé el nucli del relat, que és una pregunta i la resposta —per si queda algun dubte, la pregunta es presenta a l'inici i després torna a sortir, ja seguida de la resposta—, sense que res en aquesta prolixa descripció ajudi a entendre el breu i hermètic fragment de diàleg:
—Què és per a tu la mort?
—Una solució.
Jo recordo haver sentit algun cop una conversa semblant:
—En aquest món tot té solució menys la mort.
—Segons com es miri, perquè la mort pot ser la solució a tots els mals, almenys per al qui es mor.
Però no crec que el teu relat vagi per aquí. Mancada d'explicació, la cosa no funciona com a narració realista. Ara bé, si el que pretenies era un relat de caràcter enigmàtic o decididament absurd, trobo que en el conjunt no hi ha cap pista que ajudi a entendre'l així.



6 Aleshores

Adob

Li acabava d’ensenyar unes fotos de feia 10 anys, de la trobada setmanal que feien on parlaven una mica d’allò banal. El pas del temps s’apreciava en les fotografies.

“Jo viure molts anys”, va dir ell.

“No te’n refiïs”, li va respondre sorneguer el seu amic, “ja veus que tenim més cabell blanc”.

Eren ben conscients que el feix de moments com aquell: tarda tranquil·la, primaveral, s'esvaïa de mica en mica.

Va ser aleshores que van entrar les seves netes amb les bicicletes.

-Què ens has fet els entrepans de xocolata amb avellana?

-I tant, però primer us heu de menjar el salat, eh!

-Avi, avi! Anem a veure si han crescut les pastanagues de l’hort.

-Compte amb les tisores de podar eh! Que tallen.

-Que voleu la sajolida aquesta per posar-la al balcó. S’ha de regar una mica, però no massa.

-Fa olor d’olives, van dir.

-…I compte amb el roser del darrere, que punxa i esgarrapa.

-…Doncs, potser que li deixis l’aixada a la teva germana i després hi juguis tu que ets més gran.

-Ara seieu que veig que ja heu acabat de jugar i és l’hora de pintar o que us llegeixi un conte.

-Un conte, un conte! Torna'ns a llegir el del darrer dia, del bosc… No, no! El del “cotodril”

-Ah, sí, i tant!, de les nenes que es feien grans,…

-… I m’heu de fer uns dibuixos nous per canviar els que hi ha ara penjats, que ja són una mica “antics”.

Jo vull tenir sempre 7 anys…
Ah!, sí? Tu 7 i les amigues 8?
No!, totes 7.
Però això no pot ser!, et fas gran igual.
És com l’arbre que primer és petitet, després es fa gran i al final quan ha acabat la feina, s’asseca i adoba la terra.

Va arribar l’hora de marxar i l’avi va recordar: “és “prohibit” de sortir de casa plorant o barallant-se”, ja ho sabeu. I tranquil·les que jo em quedo prou bé a casa meva. Aleshores se li van acostar compungides a fer-li, una abraçada, per acomiadar-se, però sense estar convençudes del tot que ho feien bé de marxar amb els pares i que l’avi es quedés tot sol. Per sort avui era acompanyat.

-Per això t’ho deia, jo viuré molts anys, mentre sigui al seu record. Imagina’t.


L'esquema argumental està molt bé. I el títol "Adob", que juga amb el doble sentit de la sajolida —que serveix per adobar olives— i la idea central del relat: interactuar amb les netes —que és com adobar el terreny— per romandre en el seu record quan sigui mort, que és l'única forma d'immortalitat possible.
Ara bé, la materialització d'aquest esquema és confusa i manifestament millorable, per les raons que ja t'he donat alguna altre vegada: suposo que els genis de la literatura poden permetre's donar per bona la primera versió perquè d'entrada ja els surt rodona, però els lletraferits de peu com tu o jo hem de tenir prou paciència per repassar i polir l'esborrany tots els cops que calgui.
Només l'espaiat irregular, que he unificat en copiar el teu text aquí, ja és el senyal més evident de la descurança general, sobretot en la puntuació del diàleg, que no m'entretindré en enumerar.
Pel que fa a la intel·ligibilitat del text, caldria afinar algunes expressions. Exemple: es pot dir "parlaven una mica de tot" o "parlaven de tot allò banal", però "parlaven una mica de tot allò banal" trobo que grinyola. Exemple: pot ser "pa amb xocolata d'avellana" o "entrepà de crema de cacau i avellana" —de nocilla, per entendre'ns—, però "entrepans de xocolata amb avellana" queda una mica estrany. Són tonteries, però van sumant...



Havent-me de decidir entre
1: el més ben escrit
2: el més previsible
3: el més original
4: el més irònic
5: el més enigmàtic
6: el més emotiu,
em surten dos finalistes i no sé com desempatar. Acabo escollint el 4, l'autora del qual duia més temps sense guanyar.

Així que la guanyadora és Atlantis, autora del relat "La companya", que disposa de tres dies per convocar el RepteClàssic DCCLXIX. Si passat aquest termini no ho hagués fet, la convocatòria serà a càrrec del primer dels concursants que ho faci: Aleshores, Atlantis, Ginebreda, Kefas, Prou bé o TerricheT.