Cercador
Eixam 458
Un relat de: MontseblancLa 52A s’ho mira des de darrera la membrana de la seva cel·la a l’eixam 458, a 100 metres de la costa i 50 metres sobre el nivell del mar. S’acaba de despertar d’una suspensió de tres-cents dies que ella mateixa es programà. Però la sensació és com si fos ahir mateix que s’estirà a la càpsula de relaxació i tancà els ulls. Ni somnis, ni deteriorament físic apreciable, cap canvi.
Els seus ulls ametllats contemplen les darreres brases de l’ocàs sota unes pestanyes llargues i arrissades, que junt amb les celles són els únics pels que la raça humana té ara mateix al cos; es decidí que la resta eren innecessaris i s’eliminaren dels codis genètics dels processos de reproducció. La 52A hi pensa, mentre amb el dit índex de la ma dreta es treu una pestanya de l’ull i mira com en dos segons el pelet, sense arrelament ja amb la pell de la seva cara, desapareix sobre el tou del dit.
Bé, foren tantes les decisions que es van prendre després de les Onades Negres que delmaren la humanitat al llarg d’un segle... Quan arribà la calma, un únic govern va agafar el comandament mundial. La mesura més important que es prengué, utilitzant l’antic sistema de votació personal, va ser que es deixaria extingir la raça humana. S’arribà a la conclusió de que no era útil, ni intel·ligent, ni valia la pena esmerçar-hi més esforços en una perpetuació que sempre havia estat la causa de tots els problemes i que no tenia sentit. El 90% dels vots van ser a favor d’aturar les reproduccions. Feia decennis ja que els humans eren incapaços de reproduir-se per ells mateixos, així que només va caler eliminar els laboratoris de reproducció. Des d’aquell moment ja no hi ha infants al món i els humans van morint sense reposició.
La 52A té ara cent seixanta-tres anys. Des que s’eliminaren les malalties i l’envelliment del cos, el seu aspecte físic és sempre el d’una humana adulta de vint-i-cinc anys. I així serà fins que mori quan en tingui dos-cents. Tot genèticament programat, com la impossibilitat d’acabar amb la vida d’un altre ésser viu, encara que sigui ella mateixa. Això sí, es pot deixar el cos en suspensió el temps que es vulgui, dormir la vida sencera si es vol.
La dona s’aparta de la membrana i mira la seva cel·la en mig de la penombra ataronjada: La càpsula de relaxació, la font del biofilm i el zervell. Fa unes passes i es situa sota la font encastada al sostre, que automàticament comença a degotar biofilm que va caient damunt el seu cap. La gelatina transparent llisca suaument per la pell olivàcia del seu crani, baixa per les orelles, les penetra, així com el nas, els ulls, la boca; sense deixar un racó per protegir. No cou, no crema. Només preserva, alimenta, elimina brutícia i manté el cos sa i àgil.
Ella es deixa fer, la substància baixa pel seu coll, arrossegant-se sobre els seus petits pits de mugrons foscos que es posen erectes. També per l’esquena, resseguint el rosari de la columna vertebral, a poc a poc, passant entre les dues natges... Se li escapa un gemec de plaer.
Res és perfecte, ni quan pretesament es va eliminar de l’ADN tot el que portava problemes. L’enveja, la maldat, l’agressivitat, el desig... Perquè fa uns cinc anys que la 52A notà que el seu cos desitjava. Desig sexual, sí, sap del que parla. El zervell de la seva cambra li proporciona tota la informació que la humanitat ha anat atresorant al llarg dels segles. I fa temps que ha identificat el que li passa. Desitja. Desitja el contacte amb un altre humà, un home preferiblement. Vol sexe. Per això es programa suspensions llargues per veure si quan desperta li ha passat.
La gran consellera ja va morir. I tot el govern en ple. Ella és de les darreres persones a les que es va donar vida. Visualitza el registre i veu que queden exactament al mon en aquests moments tres mil onze humans, s’actualitza constantment. Al seu eixam romanen nou persones. Ella no ha sortit mai de la seva cel·la, encara que pot fer-ho.
El biofilm deixa de fluir quan el cos de la dona està completament cobert, encara que a simple vista no es percep. La protecció s’ha de renovar un cop cada dos o tres dies, quan el zervell ho indica, excepte quan es dorm períodes llargs. Ella surt de sota l’aixeta. Té la respiració agitada, la pell calenta i per primera vegada es planteja sortir de la seva cambra. No a l’exterior, això representaria la mort, per molt biofilm que porti al damunt. Però podria visitar les altres cel·les... No hi ha portes, les parets es separen al contacte de la mà i es tornen a tancar quan l’escalfor humana s’aparta.
La 52A travessa la paret que hi ha situada a la dreta de la membrana que dona a l’exterior. Va a petar a una cel·la exactament igual a la seva. No hi ha ningú. Segurament el seu habitant morí i desaparegué. Torna a la seva cel·la i penetra aquesta vegada la paret de l’esquerra. El zervell d’aquest habitacle refulgeix quan ella hi entra. Dins la càpsula de relaxació hi dorm un home de pell negre que obre els ulls segurament advertit pel zervell. S’incorpora sorprès i veu la dona a dos metres d’ell. Tots dos amb els ulls esbatanats. Potser per ell també és la primera vegada que està davant un altre ésser humà. Ella el mira encuriosida, pensa que tampoc hi ha tanta diferència entre els cossos, si no fos pel penis i els testicles que l’home té entre les cuixes. És això el que ella desitja?
L’home, el 33I, es posa dret davant d’ella. La conversa és silenciosa però clara. A ella li queden trenta-set anys, a ell vint-i-nou. Ella vol sexe, s’ha informat, ell sap de què li parla, també ha estudiat el tema. Senten curiositat. És un error en la seva programació genètica? Els hauria de preocupar? Cap dels dos s’ha masturbat mai, potser haurien de començar per aquí? S’interroguen amb la mirada. Tants coneixements i cap pràctica.
L’home avança la mà dreta cap a ella. La dona li estreny amb la seva. Un gest que s’havia fet servir fa segles. El contacte els electritza als dos. Mai ningú els havia tocat, mai havien tocat a ningú. La 52A s’empassa un glop de saliva que se li ha fet a la boca en segons.
Tots dos miren sorpresos com el penis del 33I augmenta de mida i expulsa una goteta d’un líquid transparent que en dos segons desapareix pels efectes del biofilm.
–Has vist això?– pensen els dos a l’uníson. Somriuen, les mans encara agafades.
–Perdona –diu ell–, és que ja em toca renovar el biofilm i ara mateix ja no deu ser gaire efectiu.
–No, això és el que busquem, reaccions, ha estat molt interessant.
La 52A li fa arribar tots els seus pensaments a borbolls. Potser ells dos s’haurien de quedar sense la protecció del biofilm durant una hora, fer-ho coincidir. Veure quines són les sensacions dels cossos. Ella s’ha adonat que quan el desig més la neguiteja és quan el biofilm ja ha anat perdent força.
Amb la mirada lluent d’ell en la mirada encuriosida d’ella, acorden trobar-se la propera lluna “plena”, tot just l’astre aparegui al final d’aquell mar que mai han tocat, ni tan sols ensumat. S’ho faran venir bé perquè tant ell com ella hagin perdut per complet la protecció del biofilm.
Mai, cap dels dos, s’havia adonat de com de lent passa el temps. I és que fins ara ho tenien tot perquè res volien, no hi havia patiment, tampoc felicitat (aquest concepte també havia portat molts problemes als seus avantpassats i s’havia intentat eradicar).
Però tot arriba. I la 52A contempla una vegada més l’ocàs des de la membrana de la seva cambra. El sol, una bola lluent de groc i taronja s’emmiralla als malmesos vidres de l’edifici que, com un antic vaixell de vela, roman varat a tocar de les onades. La dona es pregunta per primera vegada per què tants coneixements, per què tanta informació emmagatzemada, si al final no hi quedarà ningú, si no serveix per a res... Tant li és saber de vaixells, pensar que el sol sembla un préssec madur que al final rebenta i ho esquitxa tot amb el seu dolç suc. “I tu què saps, eh?” s’interroga ella mateixa, Ella que mai ha menjat, que no ha vist mai un arbre...
El 33I observa l’horitzó fosc. Això de quedar-se sense la seva segona pell li sembla cada vegada més perillós. A la ment li floreixen les preguntes tan ràpid que no té temps de fer-se-les totes. I no és agradable. La desitjada esfera apareix allà on el mar s’acaba. De seguida dibuixa un camí d’escates sobre la superfície del mar, fins a la sorra de la ciutat morta.
És el moment. Els zervells de les dues cambres pressionen perquè ells es posin sota les fonts. Dins els seus caps la sensació és com si algú els volgués obrir per entrar-hi.
La 52A travessa la paret i apareix davant el 33I. Tots dos suen, primera novetat. S’acosten però encara no es toquen. Per primera vegada ensumen l’olor d’un altre cos humà i del seu propi. Ella somriu nerviosa, ell li respon igual. Les paraules viatgen d’una ment a l’altra, les respiracions s’acceleren, els cors bateguen ràpid i fort.
Ella fa la intenció d’allargar la mà, com l’altre dia, però l’home se li acosta de cop i l’abraça fort. A ella se li escapa un gemec, de sorpresa, de por, de plaer... És difícil separar les sensacions, posar un nom a cada cosa.
S’abracen doncs, molta estona. Les pells refulgeixen humides, el negre nit d’ell, el daurat fosc d’ella. Els hi fa l’efecte que els petaran els pulmons, que falta l’aire. I quan ella boqueja com un peix en una bassa massa petita, ell li apressa els llavis amb tota la boca. Mai, cap dels dos, havia tingut tanta saliva a la boca, se l’empassen, la seva, la del altre, respiren el poc oxigen que queda sobre les seves llengües, que es barregen, maldestres, però vives com animals famolencs.
Les paraules van d’una ment a l’altra a un ritme embogit.
Astorament, gana, insuportable, més!
De fons, els xiscles silenciosos dels zervells que els demanen a l’ordre.
Cinc hores després tant ell com ella són de nou a les seves respectives cel·les, sota la font del biofilm, deixant que aquest arrossegui les olors, les carícies, les substàncies i les sensacions que fins fa un moment els han fet cridar per primera vegada a la seva vida.
La 52A mira de nou a fora, a la nit, els llampecs d’una tempesta llunyana esquerden l’horitzó, ja no hi ha lluna i el so dels trons travessa les parets de l’habitacle. El 33I apareix al seu costat després de creuar la membrana. L’home abraça la dona per darrera i tots dos deixen que les seves mirades es perdin en l’esfera de foc que comença a sortir entre el mar i la negra nuvolada.
(Relat que va quedar en segon lloc al concurs Catarsi 2021 de fantasia eròtica)
Comentaris
-
Déu-n'hi -do[Ofensiu]Rosa Gubau | 02-10-2024 | Valoració: 10
Quina capacitat inventiva que tens, mira que no soc amant de la ficció, però llegir aquest enginyós relat, m'ha portat in situ a la velocitat de la llum, i tot i ser ficció, i hi ha connotacions i missatges subtils que ressorgeixen del present.
Enhorabona Montse, Fantàstic!
Rosa. -
ES POT LLEGIR MOLTES VEGADES[Ofensiu]Ravegal | 02-10-2024
Tenia la sensació d'haver-lo llegit, sense saber a on i l'explicació del final m'ho ha aclarit (tot i no tenir clar si va ser allà).
Anem al gra. La història no desmereix de la imaginació que portes a l'ADN, però 'ha agradat més les descripcions que fas de l'ambient i els llocs. Només llegir el primer paràgraf se m'ha obert la boca i no he pogut tancar-la fins que la P46 ha entrat al meu estudi. Unes descripcions que, sense embafar, porten al gaudi d'una escriptura bella.
No paris, sisplau.
-
Un relat per a fer-li voltes. [Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 01-10-2024 | Valoració: 10
M'ha semblat molt entretingut i amé, on les situacions són molt enginyoses. La imaginació m'ha fet veure que la humanitat pot aplegar a un extrem, com el que descrius. El futur del món pot ser tan imprevisible!
M'ha agradat com està tan ben treballat.
Enhorabona, Motseblanc.
Cordialment.
-
ciència- ficció[Ofensiu]Atlantis | 01-10-2024
Seria incapaç d'immaginar-me una història distòpica d'aquesta mena. Així que aplaudeixo l'enginy i tot el relat on l'erotisme és la última escletxa que queda malgrat les circunstàncies.
Fa esgarrifar pensar que tot pot acabar així. Malgrat tot el tacte guanya!!!
-
Ambientació[Ofensiu]Xavier Valeri Coromí | 30-09-2024 | Valoració: 10
M'ha agradat l'ambientació i la idea. Tenen la mort programada i viuen molt malament. Sort que s'han trobat.
-
Pensar molt[Ofensiu]SrGarcia | 30-09-2024
Una distopia esgarrifosa de bon començament. Suposo que la vela de ferro i cristall és l'edifici que hi ha a la costa de Barcelona (només l'he vist en fotos). Això de passar dormint tres-cents dies, també Déu n'hi do; s'ha d'estar molt avorrit de tot per a programar una activitat tan excitant.
Viure tants anys, sense saber que fer no deu ser gaire atractiu, proclamar l'extinció de la humanitat per manca de reproducció ha de ser el resultat lògic d'aquesta vida buida.
No sé d'on ve aquesta buidor, però en suprimir les coses dolentes, també se suprimeix el desig, la persona queda sense aspiracions, sense motivacions, sense emocions.
Tota una vida sense sortir de la cel·la és una vida amb poques aspiracions, la curiositat és una de les principals motivacions humanes, si desapareix, no ens diferenciem gaire d'una soca o una pedra.
L'única esperança ve de l'error en la programació, que li fa desitjar sexe, una cosa que no hauria de fer; potser aquest és l'últim rastre d'humanitat que li queda.
Una petita esperança, hi afegeixo pel meu compte que desitjaria que es quedés prenyada, potser un error a la programació és l'única esperança de tota la humanitat.
Perdona si el meu comentari és massa feixuc, he volgut pensar en veu alta; el relat et demana que pensis molt i molt bé. -
Biofilm[Ofensiu]llpages | 30-09-2024 | Valoració: 10
M'ha fet gràcia, això del biofilm, que tot ho apaivaga. No serà una reformulació del bromur sòdic, que deien que es donava als soldats per disminuir la líbido? En qualsevol cas, ciència ficció que potser ben aviat no ho serà tant, i si no, al temps. He passat una bona estona, malgrat el regust amarg del relat si pensem en el futur. Enhorabona!
-
Viatge al futur[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 30-09-2024
Aquest relat tant "impersonal" en el sentit que té poc de persona i molt de robot m'ha impressionat força i fins i tot m'ha fet paura. M'esgarrifa pensar que la humanitat és deshumanitzi en tots els sentits, que evolutivament prescindeixi de característiques biològiques com ara el cabell i que acabem tenim un cap gros sense pel.Que es perdi el tracte humà i fins i tot que acabem sense sentit de la líbido. Un relat on has esmerçat un doll d'imaginació futurista, on les descripcions són excel·lents, on has aconseguit que els lectors oblidin, per una estona, viure el present i situar-los en un futur llunyà on l'espècie humana tal com la coneixem ja no existeix. A això se'n diu
Tenir el dia de l'escriptura.
. -
Viatge al futur[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 30-09-2024
Aquest relat tant "impersonal" en el sentit que té poc de persona i molt de robot m'ha impressionat força i fins i tot m'ha fet paura. M'esgarrifa pensar que la humanitat és deshumanitzi en tots els sentits, que evolutivament prescindeixi de característiques biològiques com ara el cabell i que acabem tenim un cap gros sense pel.Que es perdi el tracte humà i fins i tot que acabem sense sentit de la líbido. Un relat on has esmerçat un doll d'imaginació futurista, on les descripcions són excel·lents, on has aconseguit que els lectors oblidin, per una estona, viure el present i situar-los en un futur llunyà on l'espècie humana tal com la coneixem ja no existeix. A això se'n diu
Tenir el dia de l'escriptura.
.
Valoració mitja: 10
l´Autor
109 Relats
1103 Comentaris
112109 Lectures
Valoració de l'autor: 9.93