Carnívora (o Alquímia)

Suposo que vols dir 300 paraules màxim. No hi ha mínim?

Vinc. Fa dies que el caminar em sembla insuportable. A la fi, després del batibull d'arbres, l'escenari canvia. Una plana immensa, amb un llac enorme, tranquil, que convida al bany. Cansat i sudorós com estic, l'aigua, m'atrau. Em despulle i hi entre.
Tèbia, agradable, reconfortant. M'hi estaria tota la vida. De cop i volta, un cruixit a la cama, un dolor penetrant. Em succionen. No puc respirar sota l'aigua, que va tenyint-se de roig.
El caminant no havia llegit el ròtul, enorme i groc, ben visible: "Atenció! Cocodrils."

Quina vida aquella!

Deixà la petita ben adormida i anà a l'estudi. Passant pel menjador, la dona escarxofada al sofà, mirant Telecinco. En la pantalla del portàtil, el text que havia deixat abans de sopar: "Quan l'inspector Flanagan es presentà a l'escenari del crim, el forense ja havia tret les primeres conclusions: la víctima caminava per la vora del riu quan l'agrediren, d'això devia fer divuit hores, i l'aigua hauria esborrat les empremtes digitals".

A punt de prosseguir aquella història, mil vegades contada, quedà absort, amb el pensament volant quinze anys enrere: quina vida aquella, la de solter! Recordava amb nostàlgia quan només depenia de les traduccions, molt mal pagades però suficients per als seus hàbits austers. I recordava sobretot les hores lliures, que dedicava al vici de sempre: escriure. No podent embarcar-se en aventures més ambicioses, freqüentava el lloc web Relats en Català, on escrivia reflexions i narrativa curta, participant també en diversos reptes literaris on mesurava les forces amb altres lletraferits. Fins i tot recordava amb enyorança aquell contrincant anomenat Kefots, força més dotat que ell però indolent i desorganitzat a l'hora d'ajustar-se al ritme que marcava la majoria. Aquell comportament era objecte d'enrabiades que ara, amb la distància, contemplava amb condescendència i li resultaven puerils.

Avui, en canvi, treballava com un negre per tirar endavant la família. A més de les traduccions, no donava l'abast tocant diversos subgèneres de novel·la: de l'oest, de ciència-ficció, eròtica, d'espies o policíaca, com la que tenia en pantalla; en general, tot el que li ordenava l'editor. Cada setmana, per si no n'hi hagués prou, el mossèn li demanava que redactés el sermó, sobre l'evangeli que tocava, i havia de repassar la redacció que li posaven al gran a l'institut. I cada nit, com acabava de fer, improvisar un conte diferent per adormir la petita.

Això és vida!

Avui, en alçar-se del llit, nota que la temperatura de l'habitació ha baixat.
Ha nevat. La primera nevada de l'any i ha estat abundant. Tot és blanc. Un escenari que convida a somiar despert.
Emocionada s'abriga i surt de casa. Tot és nou i net.
Serà la primera a caminar aquella extensió immaculada que la nit li ha regalat...
Això és vida, pensa.

Avui en obrir la finestra l'aire li duu aromes de primavera.
El sol ja s'aixeca per l'est i confereix uns colors al paisatge que convidaven a somiar.
Veu l'herba que comença a néixer, els botons a les branques dels arbres, el rierol de més enllà que ja baixa de nou i alguna flor que treu el cap al cantó més solejat.
Tot presagia un esclat que no trigarà a tenir l'esplendor del renaixement.
Vestida amb roba còmoda surt a caminar la nova estació.
Això és vida, pensa.

Avui no ha dormit bé. Massa roba al llit. En obrir la finestra una bafarada de calor la colpeja.
El sol lluu inclement i radiant allà al davant com dient-li que l'estiu ha arribat.
Tot és esplendor i abundància. Flors i fruits, esperen ser collits. Ja ho farà més tard.
Vestida amb roba fresca surt a caminar fins al rierol per al primer bany de la temporada.
Això és vida, pensa

Avui sent com una malenconia. Obre la finestra i el que veu la convida a somiar.
Tot grogueja i al bosc d'allà més lluny, passat el rierol, els arbres són un esclat de colors. El sol lluu més apagat. Un ventijol refresca l'ambient
Surt de casa i comença a caminar abans que la natura s'adormi en el son de la tardor.
Això és vida, pensa.

Gaudeix del canvi de les estacions. El rellotge de la vida en diu.

ANIVERSARI

Només perdem la vida que tenim, només tenim la vida que perdem. La flama era la vida. Davant dels seus ulls es caragolava, juganera, al ritme del seu alè. La va sorprendre que alenés amb tanta intensitat. Potser era per l'emoció de la sorpresa. Aquell tamboret que ara repicava al seu interior havia començat quan en Toni va aparèixer amb l'espelma encesa clavada en el pastís que tant li agradava. Havia estat una sorpresa i ara, dins del remolí de les paraules amigues que l'incitaven a pensar un desig abans de bufar, el pensament s'havia encalmat en la idea que la vida és el que perdem. L'amor. Si és que l'autèntic existeix, l'havia perdut una vegada. Va mirar la flama i, ballant entre les dues xifres, hi va veure el seu rostre. Va tancar els ulls quan notà que s'anegaven. La imatge del ball de la flama es va quedar rere la parpella i les gotes d'aigua que la volien ofegar lliscaren galta avall. La seva mirada es va enlairar per contemplar l'escenari. Ella estava bufant, sola, per apagar la flama de les pèrdues mentre caminava per les parets el conjur que les havia de retornar.

De sobte, tot es va aturar, va obrir els ulls i allí estaven. Els seus amics s'aixecaven i, amb els braços oberts s'hi acostaven per abraçar-la mentre cridaven "Per molts anys!". El primer va ser en Toni. Quan les galtes es varen ajuntar, va percebre la seva humitat escampant-se per la pell. La va sorprendre el seu gest. Va tirar el cap enrere, I, després d'inclinar-lo, va besar-lo als llavis. Només perdem la vida que tenim.

LO RIU DE LA NOSTRA VIDA


Quan va morir la mare vam anar al riu, lo pare, les germanes petites i jo. Vam agafar tot lo licor que vam trobar i no vam parar de beure: vi blanc i negre, vermut, conyac Soberano, rom, aiguardent de brisa.

No van faltar els que ens deien que allò no podia anar: l’alcalde, lo capellà, lo mestre, lo caporal, lo metge i el veterinari.

Naltros els veiem com qui mira una pel•lícula avorrida, com si fos el cant d’un mussol, com un núvol enmig del cel.

Quasi bé no menjàvem, tot lo dia bevíem. Les nenes cantaven i ballaven. Lo pare i jo miraven passar les coses humils, honestes i mortes que baixaven pel riu:
- Miri, pare, una soca d’arbre.
- Miri, pare, una auvella morta.

Uns espavilats que es feien dir “serveis socials” ens van prendre les nenes i les van portar a Reus. No les vam tornar a veure.

Lo caporal ens va dir que no ho havia pogut impedir, però, de tota manera, era el millor per elles; no es pot consentir que unes nenes petites estiguin borratxes tot lo dia, quasi sense menjar.

Ens vam quedar el pare i jo bevent, mirant lo riu i plorant.

Mai es podrà saber com uneixen la tristor i l’alcohol. Sense les nenes ja no vam menjar res, ni parlar; vam mirar el riu, les coses tèrboles i dòcils, les coses que el corrent arrossegava; les coses que ens feien plorar.

Vostès perdonin; no me n'havia adonat que hi ha paraules obligatòries; segona versió:


LO RIU DE LA NOSTRA VIDA

Quan va morir la mare vam caminar cap al riu, lo pare, les germanes petites i jo. Vam agafar tot lo licor que vam trobar i no vam parar de beure: vi blanc i negre, vermut, conyac Soberano, rom i aiguardent de brisa.

No van faltar els que ens deien que allò no podia anar: l’alcalde, lo capellà, lo mestre, lo caporal, lo metge i el veterinari.

Naltros els veiem com qui mira una pel•lícula avorrida, com si fos el cant d’un mussol, com un núvol enmig del cel.

Quasi bé no menjàvem, tot lo dia bevíem. Les nenes cantaven i ballaven. Lo pare i jo miraven passar les coses humils, honestes i mortes que baixaven pel riu com un escenari interminable:
- Miri, pare, una soca d’arbre.
- Miri, pare, una auvella morta.

Uns espavilats que es feien dir “serveis socials” ens van prendre les nenes i les van portar a Reus. No les vam tornar a veure.

Lo caporal ens va dir que no ho havia pogut impedir, però, de tota manera, era el millor per elles; no es pot consentir que unes nenes petites estiguin borratxes tot lo dia, quasi sense menjar.

Ens vam quedar el pare i jo bevent, mirant l’aigua del riu i plorant.

Mai es podrà saber com uneixen la tristor i l’alcohol. Sense les nenes ja no vam menjar res, ni parlar; vam mirar el riu, les coses tèrboles i dòcils, les coses que el corrent arrossegava; les coses que ens feien plorar.

En la rodonesa del ventre sento la presència de la planta carnívora que s'alimenta del meu cos, però és el fill que naixerà en unes setmanes. Aquest és l'escenari on es genera el miracle de la vida, la barreja de fluids ressona en el seu interior mentre l'imagino com hi neda en el líquid amniòtic, l'aigua primigènia que ens lliga a la Mare Terra. Em moc amb parsimònia, rítmicament bressada per la lentitud dels moviments, per no destorbar aquest creixement inamobible que no recula, per evitar qualsevol contratemps en el decurs dels dies. Camino per viaranys ja descoberts i trepitjats, els d'esdevenir mare, sigui quina sigui la seva natura. I em sé exploradora i aventurera, trescant sendes per encimbellar-me i no estimbar-me, perquè soc l'ofrena de la vida i qui és capaç d'insuflar l'alè vital des del no-res per l'atzar i l'alquímia dels cossos.

En la panxa se m'hi ha arrelat el meu nadó i el sé voraç com la bèstia famèlica perduda enmig del bosc en ple hivern, i s'entortolliga i m'entrellaça les entranyes i les tenalla en l'abraçada de qui ha de menester la força més increïble per seguir endavant, com qui lluita per sortir a la superfície i respirar abans que l'asfíxia s'apoderi dels seus pulmons. I menjo i devoro com si res tot el que em cau al plat i reprimeixo la nàusea i el vòmit i l'enclaustro dins del cos perquè peixi aquest ésser minúscul. El visualitzo connectat a mi, entre el dolor del mossec i el botó del melic, el vestigi d'aquesta connexió amb la meva mare, i em retornen les ganes de plorar, junt amb el desig de parir el fruit del meu ventre. Malgrat que sàpiga que porto al món un monstre homicida, gràcies a la unió d'una dona i d'un vampir.


d.