AJUDA AMB LES VOTACIONS DEL MINIREPTE 56

Hola!
Aquests són els dos únics relats que s'han presentat al Minirepte 56. El tema era l'ànsia, i és obvi que no ha despertat massa interés. El termini acabava dilluns al vespre i vaig voler deixar una estona de marge per si algú s'hi afegia a última hora. Res de res.

Com no puc proposar votacions només entre els 2 participants i tampoc vull allargar més la proposta, potser hauria de fer jo de jutge i decidir. Però resulta que avui faig vaga, o sigui que he pensat la següentsolució:

Us deixo a continuació els dos textos que participen. Qui vulgui pot votar. Al final del dia, si tenim guanyadora per votació popular, la proclamaré i el nou repte és seu. Si no tenim veredicte... doncs decidiré jo. Us embla bé?

Gràcies a tots i a totes, i molt especialment a les participants.


RELAT 1: La Nsia

La Nsia era una nena de vuit anys que vivia sota un pont obert a la vida.
Hi havia viscut feia tant que ni recordava com hi havia arribat.

Un bell pont de pedra, inútil si no fos que era l'habitacle de la Nsia. Cap riu, cap rierol no hi fluïa qui sap lo!

La nena tenia els cabells negres i ondulats i li arribaven als genolls. El vent els li pentinava somrient. La pell, blanca i fina, que la rosada li cuidava, li feia de mare fada.
La Nsia anava abillada amb fulles de col...tot i que no era cap eruga. I anava descalça tot l'any. Era feliç cada dia perquè no sabia ni què era cada dia. Era amb el que era i prou.

Un dia, i fins aleshores no li havia passat mai, va sentir la gana. La gana, una mena d'insistència que li cremava l'estómac, que li provocava salivera, que li feia raucar, insistents, els intestins!

Quan apareix la gana li ve del bracet el desig.

La Nsia havia viscut de l'aire del cel i ara es trobava així. Cap estat ideal perdura!

Passava ànsia, la Nsia.
Passava ànsia, la Nsia.

I li va canviar el tarannà. El pont enyorava la rialla fresca com aigua lluent!
La cara li quedava tibada. I maleïa aquella sensació que no la deixava viure.

De cop es va trobar menjant-se la indumentària. I va quedar nua. Li va fer vergonya. La Nsia ara tenia una nova ànsia: la de vestir-se.

Va arreplegar quatre plàstics bruts de bosses de supermercat amb les lletres mig pelades mig descolorides i es va tapar com va poder.

I vençuda per les ànsies va fer cap a la civilització.



RELAT 2.- ÀNSIA DE MAR


Assegut en un racó de l’estança, l’avi roman sempre silenciós; gira la vista enrere i s’endinsa pels indrets amagats de la memòria per tal de trobar l’antiga vida de pescador. Ara ja té el cos molt fatigat, però encara s’interna dins del mar, amb una barqueta que té, per sentir gust de sal dins del cor.

Quan retorna a la llar, el nét sempre l’abraça afectuós i li demana que li expliqui l’aventura que acaba de viure; no vol que romangui tan callat. Li pregunta de quin color era l’aigua mar endins, com es movien les ales de les gavines, com eren de nivis els núvols... i també li explica que voldria acompanyar-lo, que no és bo que les persones grans estiguin soles... però l’avi sempre contesta que la barqueta és massa petita per a dues persones.

Aquest vespre, en tornar l’avi del seu viatge, el nen l'espera impacient, i després d’omplir-li les galtes de petons, li deixa damunt dels genolls una gran capsa de cartró amb trossos de vidre blau, cotofluix i una barqueta de paper, tot dient-li:

- Mira, avi, tot això ho he preparat mentre tu eres fora; a partir d’ara, sempre més navegarem junts. Imaginarem que aquests brisalls d’ampolla blava són aigua de mar i que el cotofluix és una gran nuvolada blanca, i pujarem en aquesta barqueta que he fet amb paper de diari. Deixa’m fer-te companyia, avi...la meva barqueta és més gran que la teva, i el teu paper ja és molt vell...