After Dark

Com respirar plom. Qui calla davant de l'atrocitat ha de sentir el mateix que respirar plom i sentir la feixuguesa del món sencer dins dels pulmons.

He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.

I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.


d.

Difícil, el repte! És una imatge tan crua, xicons, que et mutila la paraula.

No he pogut arribar tany lluny. Aixó que us deixe només un 'desencant': no arribe a més.


Encetàrem amor. A casa. A l'hort
i al riu. Fou la nostra fidel companya
de pregàries matineres de llums
i llavis. Amor al millor sol. I al cap
de l'aigua que guaitava esplendorosa.

Ara, refreda el dia. Amb pinzells grisos.
Amb crits de paisatge, absents i anònims.
Això és el que ens diuen, perquè a nosaltres,
cansats de jorns, se'ns desxifra el caràcter.
Tot bes de sargantanes. Sense hort, ni riu,
ni riure. Gris i fosc. Sense clau de llum,
ni llavis. Ni cap esforç de mar i menta.

I el tacte dels llençols esdevé agre.

Dones cridem !

Li han estripat la cara,
li han esberlat el cor,
i la seva mirada
encara destil·la amor !

Dones sortim,
omplim els carrers
de rostres ferits,
de cossos trencats,
de crits angoixants,
de llàgrimes sagnans.

Dones cridem,
Prou !
Prou !
Prou !

Li han destrossat la vida
i encara regala amor !

Una realitat dura la d'aquesta mena de violència de gènere, que en alguns països ha esdevingut un costum que envileix l'home. Sembla que en molts casos és conseqüència d'un sentiment tan universal com la gelosia. En aquesta ocasió he decidit agafar la veu de l'agressor que expressa el seu cor carregat d'odi, amb un punt de lamentació:

ENEMICS ETERNS

"Assassinar-la era massa poc
volia destruir la bellesa de la seva ànima
trencar per sempre el seu somriure
esmicolar la seva felicitat
tal com ella havia desterrat la meva.

Havia volgut que fos la meva esposa
i ara hem de ser enemics eterns."


Molt bona nit a tothom

Quim

SURAR...

Si les roques del mar
colpejades per ones
suren, no es capbussen...

Si l'arrel colgada s'enfila,
i sota fortes petjades
creix la gespa ...

Si trèmules fulles
subjecten el vent,
no renuncien a la branca...

la carn maltractada,
daflagrada i humillada,
sura també fortalesa,
nous hàlits de puixança;
per poder alenar
forja somriures,
regala amor i tendresa,
lluita per sobreviure...

Ahir no el vaig poder penjar per problemes al web.

Potser li ha passat el mateix a alguna altra persona.

Fins al vespre no el podré penjar!!!!!!!!

Ho faré, encara que fora d'hores i de votacions!

És una imatge realment colpidora. Esglaiadora del tot.

Entrem junts en un bar desemparat,
una nit insomne, abisme
enmig de la fosca
-deixarem la roba a la porta-
farem veure que estem sols,
que sols escoltem la pluja,
o una peça de jazz.
Demanem una beguda,
per tenir alguna cosa a les mans.
Farem veure que parlem de coses
sèries: del bé i del mal, de la dissort,
de la misèria...i el dolor.

Callem un instant.

Travessem obscurs túnels;
foradem els ulls de l'altre.

Deixes que t'acaroni la galta,
les velles cicatrius secretes.

La pluja abaixa la veu, respectuosa;
davalla en la nit perpètua; durant segles...
mai no cessa de ploure.

Marxo xopa, al batent del vent,
un fred inclement s'ha empeltat
en el meu rostre.

Perquè encara tinc vida als ulls.
Perquè encara que la meva pell delmada
cobreixi a penes les ferides de l'ànima,
et desafio amb els meus dos rostres.
El que vaig tenir ahir, quan era teva,
el que tu sense pietat vas malmetre.
I el que tinc avui, quan ja no hi sóc
perquè juguis el teu paper de mestre.
Sí, et brindo el repte suprem
de no pertànye't ja mai més.
Que la que tu occires amb el foc
ara ja no és més que cendra lleu
que un cel de milions d'espills
ha escampat amb un vent aspriu.


25 de gener de 2010