La partida

Al bell mig de la cambra en penombra hi ha un tauler d’escacs i un únic jugador. Vestit de rigorós negre, passa l’estona movent les fitxes i pensant. A cada moviment s’aixeca i canvia de seient, es mira la jugada durant una estona i mou per tornar a canviar de lloc. El somriure mai no abandona el seu rostre. Segui on segui, sempre va guanyant.
Avui els bàndols enfrontats lluiten pels colors d’una bandera. Frueix amb l’estupidesa humana que li dóna tant a canvi de tant poc. I la batalla es torna cada cop més cruenta, més indigna, es maten els amics, es traeixen els germans, i ni Déu ni la Pàtria poden ajudar a ningú. Al final, el vermell és l’únic color, el de la sang vessada, el del dolor innecessari. La vergonya tenyeix els camps; el desconsol, les vides dels supervivents.
Un riure macabre ressona a la cambra. La partida s’ha acabat. No ha guanyat ningú, només la mort que recull les fitxes caigudes i torna a muntar el tauler per a començar una nova partida.