Somni

SOMNI
L’Agnès sortia de la feina diària i anava caminant cansada i esmaperduda pel passeig de l’església. De sobte sonà el mòbil..., amb una veu greu i entretallada digué...
- D’acord, vindré a primera hora de la tarda.
A l’hora convinguda es troba davant del cementiri d’un poble arran de muntanya i allunyat del soroll de la ciutat. La porta de ferro forjat està oberta i ella s’endinsa en aquell espai tètric i sagrat. Malgrat que ho fa sovint, aquell àmbit li produeix un cert rebombori intern. Ha arribat massa puntual i la persona amb la qual ha parlat per telèfon encara no es troba en el lloc indicat. No és que li vingui massa de gust, però donat que no té altra cosa a fer decideix passejar i passar visita a tots aquells que ben segur no s’hi oposaran.
Nínxols a banda i banda del passadís central, fins a l’alçada de tres pisos.
“En Pere de cal “xai”, -aquest devia ser el cansalader del poble”. Mirant la foto se’n adona que era ben grassonet.
“L’ Enriqueta, ostres!... va acompanyada del seu bebè... devien morir en el part”!
“La iaia Maria. Amb un rosari al seu costat, deuen pensar que continuarà resant els misteris de glòria”.
“A aquest altre avi li han deixat la Moreneta perquè li faci companyia “!!
“En Ramon, un noi jove. Segons la foto devia morir d’accident”.
Mira el rellotge un xic impacient, - aquest paisà segueix sense aparèixer...
Canviant de direcció es dirigeix a la part més nova d’aquella necròpolis. De cop i volta es queda palplantada en llegir el nom d’un dels difunts: “Celestina Fornell i Casamitjana”. Es rascà la punta de les narius, sempre ho feia quan volia recordar alguna cosa.
“Ondia, ja ho sé, aquesta és la dona a la qui va esquarterar el seu exmarit. Ho van dir a la tele”.
“Ja no sé si continuar la visita!...”
Aquí hi jeu una centenària: “Margarida de cal “boter”. Llarga vida li va concedir aquell que sembla que decideix des de dalt”.
Al mig del passadís, un nínxol diferent dels altres. El corona un gran ram de roses vermelles, ella pensa que qui sigui fa pocs dies que ha estat enterrat. Efectivament la petita Rosa va morir abans d’ahir. Pel que sembla devia ser d’una família important, si més no adinerada. Les flors guarden encara bona flaire. Està temptada d’agafar-ne una. Es reté, no sigui cas que algú ho consideri un sacrilegi i la vagin perseguint per la contrada.
Quan estava més capficada veu entrar per la porta un noi relativament jove, llarg i esprimatxat que es dirigeix cap a ella. -Disculpi senyora forense, he tingut una urgència. Vingui si us plau, l’acompanyaré allà on té la seva feina. Al costat de l’entrada principal hi ha una caseta amb una porta de fusta que el noi obre i la convida a entrar. A dins de la petita estada una altra porta que mena a una saleta.
L’Agnès té la sensació que es troba en un film de l’edat mitjana. Una habitació de mides bastant reduïdes que li fan qüestionar com hi podrà treballar. Les parets maldestres sobre les quals ni tan sols s’hi enganxa la pintura. Una finestra esquifida deixa entrar un raig de llum escadusser i poc efectiu. Al bell mig de l’estada una llitera amb un cadàver al damunt, tapat amb un llençol gairebé tan vell com el lloc on es troben.
Deixa la maleta a terra i se n’adona que sols disposa d’una cadira i una diminuta pica amb una aixeta per la qual no s’atreveix ni a preguntar si raja aigua. El noiet que l’acompanyava s’havia esfumat deixant-la sola amb el seu maletí i les seves circumstàncies.
Amb tot el que l’envolta i malgrat la son que l’acompanya es disposa a enfrontar-se a la tasca que se li ha encomanat... Seu a la cadira i li sembla que en qualsevol moment anirà per terra, mira amb calma a veure si realment té quatre potes. S’endormisca i es queda “grogui”...

La porta a través de la qual havien entrat poc temps abans, tenia un espiell metàl•lic de color daurat. L’ Agnès s’hi apropa, necessita fer-se seu el lloc en el qual ha de treballar i observa a fora. Un senyor de mitjana edat, gran i gros com un talòs demana pas i penetra a l’estança a través de l’espiell. Porta a les mans un ganivet de cansalader ample i força afilat. Entra sense demanar permís, ignora la presència de l’altra. Al seu darrera camina una dona que porta un bebè a la seva falda. La paisana no deixa de plorar: amanyaga a la criatura i li fa petons per tot el cos. Tampoc saluda i segueix al cansalader.
El desgraciat que jeia al mig de l’habitació sota un llençol vell i atrotinat pica l’ ullet, no para de picar l’ ullet, ara el dret, ara l’esquerre atent a tots els que van desfilant.
Van entrant personatges i la que havia de fer la feina, s’ho mira des de la cadira de tres potes, sense caure.
“Atenció, un avi que porta per closca la Moreneta. No li cal fer malabars, sembla que ho ha fet tota la vida. Com si portés un cistell de roba bruta al cap”.
Un xaval jove enfilat en una moto Kawasaki demana pas. Té una gran “pelumbrera” que li cobreix mig cap. Què li ha passat amb l’altre mig cap?
I no para d’entrar gent...
Tots passen per davant d’una font que no es cansa de llençar aigua, un rajolí feble però constant fa pensar que aviat pot esdevenir una inundació catastròfica. Però els assistents a la festa no sembla que li parin atenció.
Les parets ruïnoses i despintades comencen a inflar-se i quan semblava que esclatarien una llum clara i esfereïdora les fa desaparèixer. Els personatges ambulants es passegen entremig de passadissos i habitacions obertes. Tots pugen i baixen escales..., pugen i baixen escales sense parar i sense xocar entre ells. És com si tinguessin delimitat el camí a seguir i no es molesten. Aquell que està a la llitera no s’ha mogut, no puja ni baixa escales, però pica l’ ullet i vinga picar l’ ullet...
Una noieta rossa, bonica amb una llarga cabellera apareix voltada de roses vermelles que ballen entorn d’ ella. Aixequen bona flaire. Totes tibades al so de no se sap quina música, no para de bellugar-se, tota cofoia amb aquelles que li fan de comparsa.
Al final del llarg passadís, al costat d’una porta de ferro forjat, apareix una llum rogenca que il•lumina un arc de pedra mil•lenari:
Algú està a l’ombra fent un puzzle. “Ostres, fa un puzle amb trossos d’una persona !!!”
A l’altre cantó de la sala una iaia amb dos bastons no para de xerrar, aquesta tampoc puja ni baixa escales, mirant-li la cara es diria que al menys té cent anys.
Un noi llarg i esprimatxat s’acosta a mi amb una carpeta a la mà: -Ei mestressa, vol que faci una llista? Així anirem per ordre...
El que estava estirat i no deixava de picar l’ ullet aixeca el braç.
-Sí home, ja ho sé que tu ets el primer, tranquil...
Sona un mòbil. Torna a sonar. D’ on ve? La butxaca del de la llitera comença a inflar-se i del fons surt una veu greu i entretallada: -Sí vindré a primera hora de la tarda... i calla.
-Crec que em donaran els Nadals aquí si he de fer tantes autòpsies !! – mussita l’ Agnès.

Al mateix temps que es disposava a triar les eines nota uns copets insistents a l’espatlla:
-Ei, Sra. Forense, quan enllestirà la feina? Jo he de marxar a les set.
Encara mig endormiscada, fregant-se les parpelles, l’Agnès li pregunta:
-Quantes autòpsies he de fer?
-Que us heu begut l’enteniment? Penseu que trobem cadàvers al bosc per dotzenes o què?
- No dona, no... amb aquest que teniu aquí estirat ja en teniu prou.
I un xic alleugerida pensa que ja no caldrà passar els Nadals en aquell poble. Afortunadament!!! Fa una repassada ràpida a tots els elements que li fan companyia:
Aquell que hi ha al mig de l’habitació continua quiet i en la mateixa posició, no fa l’ullet. La diminuta font no deixa anar cap rajolí d’aigua, està seca com un rierol en ple estiu. La cadira sobre la que està asseguda, encara que bastant feta malbé, té quatre potes i s’aguanta sencera. Per l’espiell de la porta d’entrada no hi passa ningú. I les parets despintades i del segle passat es mantenen al seu lloc. La maleta d’eines no l’ha tocat ni Déu, continua a terra on ella l’havia deixat minuts abans.
El noi llarg i esprimatxat l’ha deixat sola.
Quan ja ha comprovat tot això es queda molt més tranquil•la i considerant que ja havia fet una becaina es disposa a fer allò que tenia encarregat:
- Apa noia que això no ha sigut res i hem d’acabar abans de les set!!!