La Menuda

LA MENUDA

La Menuda es trobava arraulida al seu racó preferit de la botiga de joguines. Des d’allí dominava abastament tot l’espai: veia l’entrada per on circulaven els ulls esbatanats dels clients que, afortunadament, eren més o menys de la seva mida. Albirava el passadís de les joguines amb moviment. I,si girava el cap, la seva mirada xocava amb el fons de l’establiment que constantment li amagava sorpreses enlluernadores.
La noieta era curta d’alçada, però això, lluny de ser una dificultat, li era un avantatge: no tenia problemes d’espai, el seu cos escarransit cabia a tot arreu. Igual s’entaforava a la cova del cu-cut, com s’amagava sota les faldilles de la geganta. Tenia l’habilitat de traslladar-se d’aquí cap allà passant desapercebuda pels habitants d’aquell indret fantàstic. La menuda era inquieta i ballarina com un esquirol al mig del bosc. Portava sobre la seva petita testa un barret, que cada dia canviava de color segons l’emoció que omplia el seu cor menut: blau de dolçor, vermell de felicitat, verd de joia, groc de satisfacció...
Ella vivia en un món de màgia i de llum. Es dedicava a col•leccionar paraules que li proporcionaven els seus paisans i les guardava dins la seva caixeta de música. Quan es presentava l’ocasió les regalava embolcallades de sons fascinadors i de colors lluents i peculiars.
A trenc d’alba, cada dia, quan ja havia sortit el sol i la lluna se n’havia anat a dormir, ella sortia del seu cau i visitava tots aquells que l’esperaven. Alguns li tenien paraules preparades, altres li lliuraven sons perquè els reunís i pogués crear mots diferents.
La Menuda, avui, estava especialment cofoia, viva: havia tingut una idea! Amb aires de misteri caminava per entre les joguines picant l’ullet a tothom qui trobava. Al cap d’una estona fent uns saltets i, talment com una ballarina experta i professional, es col•locà entremig d’una rècula de soldadets de plom que, en veure-la, es van quadrar i la saludaven educadament. Ella els tornà la salutació i va dir:
-Aquesta nit tindrà lloc el gran esdeveniment!
Amb un somriure d’orella a orella i unes cametes que no paraven de dansar, es dirigeix al capdavall de la botiga, en una zona on hi havia exposat un pessebre de figures que parlaven. Totes elles saluden a la Menuda:
-Bon dia Menuda! Quina és la sorpresa que ens tens guardada per aquesta nit?
Amb un gest habitual en ella belluga les seves llargues pestanyes perquè facin com de neteja parabrises i, deixin al descobert una mirada dolça i plena de llum que per ella mateixa parlava:
-Demà al matí ho sabreu!
Tothom estava inquiet, però ningú s’atrevia a interpel•lar la Menuda. Els tocava esperar! La nit s’apropava i semblava que ningú no volia tancar els ulls, tothom a l’aguait del que faria la Menuda.
“Cu-cut, cu-cut”, es va sentir des del costat de la porta d’entrada. Totes les joguines sabien que aquella era l’hora de retirar-se a dormir. El gegant i la geganta ja roncaven; el tren petit ja no corria; la granota feia un “croac, croac”, cada vegada més llunyà!
I, a la fi, va arribar la matinada, sí, sí... I què va passar?
A poc a poc, les joguines s’anaven despertant. Els primers rajos de sol entraven per les petites finestres que hi havia al voltant dels estants. Reflectien damunt dels miralls que estratègicament el sr. Tomàs havia col•locat a cada cantonada, i escampaven petits arcs de Sant Martí per tota la botiga. La catifa del mag Al•ladí havia carregat l’ambient d’un aire que enamorava i enaltia. A mesura que les joguines es feien presents, la sorpresa, l’estranyesa i l’estupor apareixia als seus rostres:
-Com pot ser? –deia l’amic follet.
-És increïble! Mussitaven els cavallets que no paraven de donar voltes.
-Com s’ho ha fet? –intervenia la bruixa que es disposava a enlairar l’escombra i fer el seu tomb matutí per la botiga.
I així, tothom hi deia la seva. La Menuda els observava en silenci des del seu espai recòndit, no se li escapava detall i, al mateix temps, anava ordenant les paraules que li havien lliurat en la seva caixeta de música. El cor li deia que avui en necessitaria moltes. La botiga semblava una festa: les joguines s’havien llevat en un lloc diferent d’allà on havien tancat els ulls la nit anterior.
-Oh! Oh! Oh!... què hi faig aquí? On sóc? Se sentia murmurar...
El tren petitó aquell que cantava mentre corria, es trobava al mig del passadís. Les ninetes de la casa de xocolata ara eren a la banda dreta de la botiga. Els xinets i les xinetes s’havien enfilat i gairebé tocaven el cel. Els castellers de la vila figuraven al final de la botiga sota els estels de llum i de colors.
Com que tothom estava bocabadat no s’atrevien a dir res. Semblava que d’un moment a l’altre explotaria aquell entusiasme reclòs.
El que havia succeït era una cosa molt i molt estranya. Com s’ho havia fet la Menuda per canviar totes les joguines de lloc? Però totes estaven tan entusiasmades que gairebé ningú s’ho preguntava. Pensaven que aquesta era la màgia que posseïa la reina de tots els somnis.
El més important de tot, és que aquell dia s’havia llevat diferent. Tothom tenia un motiu per estar alegre i divertit. I així va ser com la Menuda, els va demostrar que la il•lusió i la felicitat es poden crear, si un s’ho creu. Amb una cosa tan senzilla com canviar les joguines de lloc en una botiga de joguines, que tot sovint s’omple de somriures i aires de color i de llum per a tots aquells que són capaços de somiar i imaginar.
Conte contat, ja s’ha acabat.

Carme