Cap resposta

Camino cap a casa. La mateixa longitud de passes. No vull tocar cap rajola grisa. Són brutes i lletges. No hi ha aldarull. La gent ja deu dormir. Se m’accelera el ritme, la ment també. No puc deixar de pensar-hi. Quin fàstic! N’estic fins als nassos d’haver de ser igual que la resta. Sí, d’acord, no sóc com vosaltres. Però, qui és igual que qui? Tots tenim particularitats que es van exagerant al llarg d’aquesta vida repugnant que, en engrunes de moments, sembla preciosa. I és que, què hem de demostrar i a qui? Fa sis anys que no trobo feina. En fa dos que cap dona o home, d’aquells repulsius que ni pagant te n’aniries amb ells, es fixa en mi. Sis mesos des del darrer atac d’ansietat.

Des dels quatre anys que em dieu que sóc diferent als altres. Encara em pregunto perquè em vau haver de posar aquesta etiqueta tediosa que avui em fa ser qui sóc, un ésser restrictiu i repetitiu, avorrit i esverat. Un espècimen estrany de paio a qui no li agrada saludar, ni parlar, ni explicar el perquè de les coses. No accepto les vostres regles del joc. No vull adaptar-m’hi. Tampoc en sabria. Mai us he entès, ho sabeu, i en en lloc de, quan encara era jove, deixar-me entrar a les vostres diversions absurdes, us heu limitat a criticar-me intencionadament. He necessitat trobar en la maduresa uns mínims de socialització convertits en rituals per superar les vostres fretures de dèficit. Us heu obsedit en tenir necessitats bàsiques –en dieu- que només eleven els vostres desitjos a misèries artificials i falses impossibles de controlar per la meva ment.

M’estiro al llit. Estic cansat. El sentiment diari de vacuïtat s’acosta. Repasso un motiu pel qual hagi valgut la pena el dia. Cap resposta. M’haig de prendre les pastilles. Tot posant-me les sabatilles, m’entrebanco. Entre tots m’heu estressat. Em faig gran. Tanco els ulls. Veig una llum brillant. M’agrada. M’encisa. M’excita. La vull!

23:58h. Causa de la mort: Atac de cor d’un home de 25 anys per sobrecàrrega sensorial.

Jos Roig Fàbregas