Una pèrdua

UNA PÈRDUA !
El dia es va llevar rúfol: gris, tapat, semblava que aquells núvols negres deixarien anar tota la seva essència.
El despertador no va sonar, no calia, la nit en blanc em recordava que aquell dia era molt especial. Pel passadís els passos neguitosos de la mare:
– Haurem de sortir aviat...!
La mare amagava la seva pena sota una aparent enteresa, ho feia per nosaltres, volia dominar la situació, estava com absent, no sabíem ben bé què passava pel seu cap. - Afanya't – em deia.
Una dutxa ràpida em fa tornar a la realitat del moment. Obro l'armari: faldilla negra, camisa blanca, mitges grises...
Arribem a la plaça de l'església, davant de la porta d'estil modernista es troba gran part de la família, voltada d'amics i coneguts. La Marteta, la filla petita del Miquel, corre cap a nosaltres. Porta a la mà una ampolla de colònia:
– L'avi no sabia sortir de casa sense posar-se colònia. L'abraço, i ella avergonyida s'amaga l'ampolla en el bolset que du de color vermell i gris.
– Bonica, segur que l'avi t'ha vist i t'envia un somriure d'agraïment.
El meu germà gran, l'Enric, s'apropa:
– El Jordi ja és al món. La meva cunyada havia parit! Miro el meu germà, és difícil trobar paraules en un moment tan contradictori.
– Enhorabona rei, com estan?
– Bé, tot ha anat molt bé. Li encaixo les mans, no m'atreveixo a abraçar-lo, cosa que hauria fet en una altra ocasió, l'Enric és molt caut en la manera de comunicar les seves emocions.
– Un de la saga que marxa i l'altre que arriba, - va mussitar la mare-, benvingut sigui, és com un cant de lloança a la vida!
Entrem a l'església, estava plena de gom a gom, jo hauria volgut que estigués buida, jo i ell i prou... camino lleugera i observo de fit a fit el taüt al costat de l'altar. Al damunt un petit ram de roses vermelles, ell no volia flors, deia: - les flors pels vius, els morts no les necessiten !
– Ens perdonaràs – pare -, vam capgirar una mica els teus desitjos, la fusta de caoba era massa tosca i freda per deixar- la sola. Flors sense flaire, però amb una presència amorosa.
A primera fila ens col•loquem les netes i tots els fills i filles, del meu bracet la mare, impertèrrita i tremolosa. Una de les menudes li pregunta a sa mare perquè el seu pare està a l'altra banda.
– Vells costums , li contesta l' Annaïs, la meva germana: homes a una banda, dones a l'altra... , els ulls saltirons de la menuda es queden sorpresos davant d'aquesta resposta, que estrany - pensa..!
A través dels vitralls que hi ha al capdamunt de l'església un raig de llum es dirigeix directe a l'avi, talment com si el volgués enlluernar amb la intenció de fer-lo present en aquell acte del qual n'és el protagonista sense acabar de ser-ho.

...”Benvinguts a la casa del Senyor”...
A l'altar quatre capellans presideixen l'acte: el germà del pare, Toni, els dos germans de la mare Joan i Marcel i el rector de la parròquia Mn. Assens. Aliena a la seva presència m'entretinc en els vells i tendres records que ara omplen el meu pensar:
– Pare!... pare!...
El dia que, sembla que fa molt de temps, em vas seure damunt
dels teus genolls per comunicar-me qui eren de veritat els reis.

O bé, quan tu assegut davant de l'escaquer intentaves resoldre
aquella jugada que se't resistia.

També la diada de Nadal a casa de la Margarida, quan tu amb la
teva “xuleria” que t'honorava, ens feies riure a cleques: barret al
cap, pipa a la boca i posat a l'estil Clark Gable. Xerraves pels
descosits i els teus acudits engalanaven la festa.

I tantes coses més...
Tants moments, tantes estones plenes de res i de molt...
– Com et pot fer tan de mal el cor!, deia la meva germana Esther, sense que li saltés ni una llàgrima, perquè l'angoixa li oprimia fins i tot les glàndules l lacrimals.
Ens havies tingut aguantant la respiració durant 20 dies, 20 llargs i angoixosos dies en els quals la llum del dia s'havia fos, les flors no escampaven flaire i tot sonava a mort i més aviat de camí cap al no res...
Quanta angoixa continguda, tants dies en estat de coma, sense saber si hi eres o no hi eres, sense saber si el teu ésser era viu o bé era sols una màquina que respirava i bategava a través d'aquell farcit de fils i tubs que t'envoltava.

Absorta en els meus pensaments no me'n adonava que el meu oncle des de l'altar em feia senyals, a un cop de colze de la mare em vaig aixecar per dirigir- me al faristol. Abans de començar la cerimònia, jo li havia dit al mossèn que volia llegir una cosa per l'avi. No sabia si podria!. Ell em va animar:
– Tu agafa aire, respira fons i pensa que ho has de fer, ell t'ajudarà.
Les cames em feien figa i el cor em bategava acceleradament. Sí, ajuda'm pare..., no volia que marxessis sense dir-te allò que tots volíem que sentissis.
La veu em va sortir nítida i clara...


HOMENATGE AL NOSTRE PARE:

Els teus fills, els teus néts i la nostra mare, et volem retre un últim homenatge. Has marxat vers la casa del Pare, has marxat sobtadament, sense avisa'ns.
Fa vint dies, vas emprendre un llarg viatge, talment com quan anaves a peu a Montserrat. Llavors duies un bastó a la mà, un sarró a l'esquena i una ràdio per no sentir-te sol. Ara en aquest darrer pelegrinatge no has necessitat el bastó, perquè has trobat la força de la llum, la llum eterna que et lliurarà de tot mal i de totes les limitacions mundanes.
Tampoc has necessitat la ràdio, perquè no has caminat sol, tots nosaltres t'hem acompanyat, no t'hem deixat ni un sol instant. Ens tenies al teu costat: dotze fills, com diu la mare, sis de propis i els altres sis que també t'estimen, la nostra mare i els tretze infants que guaitaven preguntant quan el seu avi obriria els ulls i els donaria un caramel. No t'hem deixat mentre et quedava un alè de vida.
Tanmateix sí que t'has endut un sarró a l'esquena, un sarró carregat d'amor, de la immensa estimació que tots nosaltres et professem. T'estimem pare, t'estimem molt perquè tu al igual que la nostra mare ens has ensenyat a fer-ho.
Gràcies Pito, gràcies per ser tots dos tan especials.
Has arribat a la fi del camí i has abraçat la Moreneta, la teva gran devota, ara ja estàs a la seva vora i allà ens esperaràs.
Tots nosaltres sabem que no has marxat del tot, tu restes entre nosaltres, restaràs sempre entre nosaltres, no jugarem als escacs, ni sentirem l'olor de la teva pipa, però el teu ésser no morirà mai a casa nostra.
Adéu pare nostre, adéu ...
No és un adéu per sempre, és sols adéu per un instant, no sabem com serà de llarg aquest instant, però sé que un altre dia ens trobarem i ens abraçarem, plorarem i riurem junts i tots plegats essent una mateixa cosa lloarem Déu com un càntic d'amor.

FINS AVIAT PARE ESTIMAT !!!



La reusenca