ELS FETS CONFIGUREN LA HISTÒRIA

Els fets configuren la Història...
Ens podem remetre 300 anys enrere.
Durant el mes de juny de 1714 La Junta de Braços es reuní al Palau de la Generalitat per organitzar les assemblees dels diferents Braços. En les dites trobades havien de decidir si eren favorables a la resistència o claudicaven davant de les forces d’ocupació de l’exèrcit borbònic. El DIJOUS dia 5 de juliol els respectius Braços: Militar, Eclesiàstic i Reial es tancaren a las cambres per deliberar. Hi hagué de tot: discursos, ponències, discussions... Partidaris i retractors de la submissió, conscients de la gravetat de l’ocasió buscaven desesperats una sortida a la situació:
- La resistència és esperança, auguraven alguns.
- Què esperem d’aquells que han fet públiques i notòries les múltiples ofenses i injustícies cap a la nostra terra?
Gairebé tothom estava d’acord en que en qualsevol cas, es negociaria la conservació de l’autonomia. Encara que també hi havia personal molt escèptic a que això succeís. Els partidaris de la submissió es mostraven realistes en veure que la batuda podia ser d’un risc extrem i les pèrdues considerables.
Com conclusió i després de moltes hores de deliberació els tres Braços, recolzats pel Govern de la Generalitat proclamaren la resistència i així ho feren saber a les tropes borbòniques.
La Guerra de Successió durà prop d’un any i mig. Va representar una de les més dures repressions nacionals que ha patit el Principat. La lluita havia estat molt desigual si tenim en compte que l’exèrcit borbònic que anava ocupant Catalunya estava integrat per cinquanta mil homes actuant amb molta crueltat sota les ordres de Felip V. Podríem esmentar l’assalt al Convent dels Caputxins que va tenir lloc el DIJOUS dia 17 de maig de 1714.
El DIVENDRES 11 de setembre del 1714 l’atac es veia imminent. Barcelona és assetjada. Les tropes borbòniques avançaven de forma descarada i amb molta rapidesa cap a les muralles de la ciutat. Davant els baluards i les cortines hi havia valls o fossats amb ponts i torres. Les fortificacions estaven correctament cobertes amb resistents de tota mena: fusellers, granaders, artillers, sense oblidar a la cavalleria i l’ infanteria... El Principat fabricà armes amb abundor durant tota la Guerra de Successió... però no van ser suficients per contrarestar a les forces enemigues molt més poderoses en infraestructura tant humana com bèl•lica. Per acabar-ho d’adobar els catalans es van trobar sols davant del perill, ja que les forces aliades es van retirar de la lluita, per motius diferents.
El comandant Populi va ser l’encarregat de comandar el setge a la ciutat de Barcelona. Segons la història diu que hi va fer caure unes setanta mil bombes. Era de les últimes places que els quedava per conquerir a les tropes de Felip V. L’esperit de resistència del país era considerable, s’esforçaren per plantar cara a l’enemic, però no hi va haver res a fer. La batalla estava perduda.
El nou monarca va instaurar una política repressiva i de despersonalització nacional de Catalunya. Va passar a ser un país ocupat militarment.

En el segle anterior el 1640 Catalunya ja va viure un període amb tensions de tota mena: el 7 de juny, conegut com “El Corpus de Sang” (DIJOUS) tenia lloc la invasió dels exèrcits castellans sobre el Principat que va provocar un alçament camperol.

També sota el més gran absolutisme i sense ni tant sols fer-ho saber a les Corts Catalanes l’any 1659 el rei Felip IV el dia 7 de novembre (DIVENDRES) va signar la Pau dels Pirineus amb lo qual Catalunya perdia part de la Cerdanya i el comtat del Rosselló.

Tres-cents anys després entre somnis tri centenaris rememorem aquells fets ocorreguts en el 1714. Fent paral•lelismes ens adonem que els moments no són tant diferents: per fortuna no s’utilitzen les mateixes eines ni les mateixes estratègies, però el fons és el mateix. En la Guerra de Successió Catalunya no sols va perdre les seves Institucions i el seu poder polític, sinó també la identitat, la llibertat com a país i la dignitat com a poble. I ara es reivindica el mateix. Llavors van sortir al carrer amb baionetes i fusells, ara amb senyeres i estelades. Llavors el poble no va decidir, ho feien els polítics, ara el poble tampoc decideix: els polítics, els que manen, no els deixen.

Tots aquests fets van tenir lloc en DIJOUS I DIVENDRES... Perquè serà? Tindrà alguna cosa a veure? Per tradició el divendres se’l considera el pitjor dia de la setmana: “El divendres és fill d’una bruixa, per això arruixa”
El dijous també se’l identifica amb la mandra: “Quin dia porta galvana?... el que parteix la setmana” o bé “El dijous és el diumenge del dimoni”
Continuem... El dia 11 de setembre del 2014 (DIJOUS) el poble va sortir al carrer per demanar el desig d’expressar la seva voluntat de decidir sobre el seu futur. Ara sota el paraigües d’una pseudo- democràcia.
El passat dia 19 de setembre (DIVENDRES) el Parlament de Catalunya aprova per àmplia majoria la Llei de Consultes catalana que hauria de permetre que el poble es manifestés a les urnes. Però el Govern central, al igual que el rei absolutista no ho permet i aboleix tot dret a vot.
Els dijous i divendres d’aquests darrers segles han portat mala astrugància.
Tenim enfront l’espera del dia 9 de novembre que no és ni dijous ni divendres, és diumenge. Bona part de Catalunya espera que no es converteixi en un dijous o divendres de sang sinó en un diumenge de Pasqua, o bé un diumenge de Resurrecció. Que sigui l’ inici d’una etapa nova per aquest País que ha patit durant massa temps l’ espoli i l’ assetjament d’ altri que sols busca l’aprofitament de les places ocupades i no pas el seu benestar. Haurem de fer cas a aquella dita que diu: “No hi ha divendres sense diumenge”

Nota de l’autor: el cert és que l’11 de setembre del 1714 no era divendres, sinó dimarts. La història a vegades s’equivoca i els fets succeïts més aviat podrien atribuir-se a un divendres, responent a la missiva: “Quan un poble està de pega, cada dia li és divendres” La història també s’equivoca...