La veritat és que és molt original el teu poema. I optimista, que amb els temps que corren ja és prou necessari. De fet el meu poema és atemporal i del tot impersonal. Em trobo en un moment dolcíssim de la meva vida, però resulta que això literàriament parlant em fa ràbia, perquè sempre he escrit poesia des del dolor, és el dolor el que em fa escriure bona poesia, sempre k soc feliç escric coses pèssimes... Així que intento escriure des del dolor encara que ara sigui feliç, no sé si m'he explicat jeje no dic que sent feliç no es pugui escriure bones poesies, com la teva, que n'és un exemple, però a mi no em surt... bé, gràcies pel comentari i salut!!

No t'havia llegit mai i està super bé!! la rima, la mètrica, tot genial, i el tema m'agrada! Molt ben lligat tot :) felicitats!! he arribat aquí de casualitat però t'aniré llegint. Salut!

que xulo no?? i amb la imatge mola molt!! de veritat controles els temps d puta mare i no et lies amb construccions rares ni accessories... mola molt

una abrasada

escriure sobre quelcom perdut, diria que ésgairebé un instint per alguna gent... perds alguns cosa i necessites escriure sobre allò.. però realment has aconseguit fer-ho de la millor manresa i a mi m'ha arribat molt.. Una abraçada

quan em parles d'aquestes coses i me les expliques d'aquesta manera...

Un plaer

com un riu avall mentre el llegia, paraula rere paraula i seguidament, sense aturar-me, la meva vista fluïa pels versos indetingudament. I llavors m'aturo a la cursiva

Pluja fina de Setembre,
a voltes tempesta,
em feies teva.

i em tanco a la reflexió, tot s'atura en les paraules importants. I el mateix m'ha passat fins al final. I m'he dit que, segurament, tens aquest do, de calibrar el temps, dominar el ritme del poema i seleccionar les paraules idònies.

Una abraçada

escriuré una poesia que parli del "desencuentro" (nosé com es deu dir aixo en català), d'aquelles persones que creuen les seves vides i tornen a separar-se. crec que hi ha quelcom de misteriós dins aquestes coincidències, l'atzar i la fortuna, el destí fatal i la mala sort... No creus?

aquests petits fragments són els que em fan pensar i reflexionar, tancar-me amb mi mateix unes hores i allunyar-me de les petites dificultats diàries. Un guiny a la intel·ligència i el coneixement.

Muaks ;)

al concurs...

no deixis mai d'escriure!!

són tan intensos que ens converteixen en una matèria volàtil, però només algunes persones saben sobreviure a aquesta angunia escribint, i tu n'ets una d'elles, i afortunadament, els que no arribem tant amunt, et podem llegir i aprendre...

...però afortunadament, com en la teva poesia, sempre queda un "però"

que posar-te un deu, i si és amb 15 anys que has escrit això em sorprens molt gratament. De tot el que he llegit per aquí la teva poesia és la que més m'ha recordat a la meva. Tens una intensitat envejable i escrius els records com si portessis setanta anys viscuts...

encantat i felicitats

KuMpli

em smebla quan una persona transmet tot el que tem, tot el que li preocupa, en una poesia tan i tan bonica. La tendresa dels teus versos m'ha animat, tot val la pena. Una abraçada

16 anys donen per molta profunditat oi? En aquesta poesia ho has demostrat.

M'has fet recordar per un moment quan els tenia jo ;)

Una abraçada

No sé si és una cançó de les teves, però la puc sentir motl endins, m'hi sento identificat...

Gracies