Pacte de silencis

Un relat de: natasha

Ens coneixíem des de feia molt temps tot i haver intimat poc.
Últimament, des d'aquella trobada a l'hospital, compartíem tardes de cafès setmanals, que ens van apropar fins al punt de quedar un dissabte per dinar.
Sabia que vivia sol i que era un amant dels silencis, per això em va sorprendre tan la seva invitació... suposo que perquè malgrat la complicitat forjada em feia cert temor què em podia trobar en aquell pis. Sempre tant gelós de la seva intimitat però amb quelcom que em deia que era encantador, que tenia llum pròpia tot i viure sempre a l'ombra de tot.
A casa sempre parlàvem bastant obertament de les amistats i coneguts, però així que els vaig explicar que havia quedat amb en Carles per dinar em van mirar de manera estranya. "Ainoha, vigila, que sabem com t'ho agafes tot, i coneixent en Carles..." no van acabar la frase, suposo, per la meva cara d'incredulitat i de "no sabeu què dieu". No obstant això, ja ho havien deixat caure i intuïa que cap conversa compartida de les que els pugués explicar els faria canviar d'opinió.; i jo, de l'únic que realment tenia ganes, era de compartir aquell àpat.
Efectivament, va ser estrany. Molts silencis, estones on semblava que no parléssim la mateixa llengua: ell tant centrat en ser objectiu en tot mentre jo l'intentava seguir amb comparacions on no importés tan el què com el com... mirant-nos i tornant a la conversa absurda per... por. Un precipitat adéu, dos petons i un crit al retrobament "la setmana que ve, a la mateixa hora, t'espero. Ha estat molt interessant". No deixava de sorprendre'm! Van passar set dies i altra cop a la una trucava el timbre... Amb el pas de dissabtes, ara, ja és rutina i entre instants perduts al vent, un pacte: "del què passés entre aquelles quatre parets ningú n'havia de fer res, el nostre secret clos en dues boques; durant la setmana cadascú faria la seva i estava prohibit preguntar". Seria com qui des de 'altiplà observa un paisatge diferent i quan baixa no pot explicar res, perquè llavors es descobrirà l'encant del lloc que el fa únic.
A dia d'avui a casa segueixen sense entendre què ens uneix un dia a la setmana, segurament si m'ho miro des del seu punt de vista, jo tampoc; però és que hi ha coses que no expliquen les paraules, cal buscar una mica més enllà, en l'essència de les mirades.

Comentaris

  • SweetInnocence | 10-01-2009

    De vegades les mirades i les estones compartides, encara que estiguin plenes de silencis, uneixen molt més que les paraules...
    Una abraçada,

    SweetInnocence

  • M'agrada!...[Ofensiu]
    ATZAVARA | 22-12-2008

    això de baixar del altiplà. aquella sensació de tenir un secret que no es pot compartir.
    La complicitat entre dues persones. On no calen paraules. Només les mirades.
    Gràcies pel teu comentari.
    Una airejada.
    Atzavara.

  • Original[Ofensiu]
    Naiade | 18-12-2008

    Trobo que escrius molt bé natasha.
    M'ha agradat l'historia que expliques. Les relacions entre dos no és necessari que les entengui ningú més que el que ho viuen.
    Ben treballat.

    Una abraçada

  • La jutgessa et va dir...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 03-12-2008

    Aquests dos personatges teus són molt valents, sobretot la Ainoha. Cert és que en la nostra societat, els individus estem preparats per mantenir la comunicació verbal, però no el silenci. En el silenci ens sentim sovint desprotegits. El Carles i l'Ainoha, però, "s'entrenen" en el silenci. I si bé la cita inicial transcorre segons els paràmetres convencionals, mirant de cobrir l'aparent buit comunicatiu amb xerrameca "absurda", citant textualment el qualificatiu que tu hi poses, sembla que en les noves cites, aquests dos còmplices es treballen a fons el profund contacte amb un mateix i amb l'altre que del buit només aparent dels silenci es desprén. Com en tota situació terapèutica (a mi aquests àpats em recorden els contextos de psicoteràpia), tot el que ocorre durant l'encontre, es queda en l'encontre. Per tant, el pacte, com tu bé dius, és de silencis: el silenci compartit en la presència i el silenci guardat en l'absència de l'altre. Un tema gens trivial, al meu parer, el que has escollit.

  • Un dia d'aquests[Ofensiu]
    res no és mesquí | 21-11-2008 | Valoració: 10

    escriuré una poesia que parli del "desencuentro" (nosé com es deu dir aixo en català), d'aquelles persones que creuen les seves vides i tornen a separar-se. crec que hi ha quelcom de misteriós dins aquestes coincidències, l'atzar i la fortuna, el destí fatal i la mala sort... No creus?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77858 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut