T'estim quan...

La Sílvia s'asseu al sofà, decidida a acabar la novel·la que van regalar-li pel seu aniversari i que tant li agrada, però a la que no pot dedicar tot el temps que voldria perquè ara, amb la seva nova vida adulta, té un munt d'obligacions amb les quals ha de complir.

Agafa el volum de tapes blaves, cerca el punt i comença a llegir:


"Havia de marxar l'endemà i no la trobava enlloc. Aterrit, la va cercar per tot el campus. Semblava que se l'havia empassada la terra! No podia anar-se'n sense acomiadar-se, sense insinuar-li la força dels seus sentiments. Ara bé, encara quedava la nit... i la carta. S'avergonyia d'haver escrit aquella carta, destapava una part seva que fins i tot ell desconeixia. Però li ho devia, perquè aquells dies amb ella havien estat simplement fantàstics. Van coincidir a classe, havien de treballar per parelles i els va tocar en el mateix grup. I a partir d'aquell moment ja no es van separar... Cada dia que passava el fascinava més i més l'Anna. Eren conscients, però, que el temps els anava en contra; només podrien estar tres setmanes junts i, clar, va passar el que havia de passar, encara que només fos un joc: noi, noia, estiu... Era només un joc, però?
Aquells darrers dies es sentia estrany, cada dia s'acostava més al final, com si després d'aquell viatge només l'esperés foscor... Volia aturar el temps, congelar cada petó, guardar la seva olor!"

* * *

"Va trobar l'Anna en el bar on esperava (i desitjava!) que fos. Quan la va veure se li parà el cor i li pujaren els colors a la cara. Seia en una taula una mica apartada de la gentada que es concentrava a la barra i a la pista de ball, amb les seves amigues. Era tan diferent d'elles...! Finalment, l'Anna el va veure, i va dibuixar un somriure. Totes i cadascuna de les seves dents, blanquíssimes, semblaven anunciar la felicitat que sentia pel fet veure'l - o potser només li ho va semblar a ell. Es va aixecar, gairebé sense mirar les seves acompanyants i es va acostar a Jack, que semblava més nerviós que mai. Si ella estava neguitosa, ho dissimulava prou bé. Ningú els va tornar a veure aquella nit."

* * *

"La passió emanava d'aquells dos cossos nuus, sense importar la manca de música acompanyant aquella dansa. Es respiraven mútuament, es besaven com si volguessin xuclar l'ànima de l'altre. Suaven, panteixaven... s'estimaven per darrera vegada; lluitaven per fer especial aquell moment, per no deixar-se arrossegar per la forta riuada que eren els seus sentiments, dubtes i pors. Després, un cop els batecs dels seus cors van alentir-se i van recuperar la respiració, es van quedar estirats, nuus, al llit de l'Anna, parlant de tot i de res, sense anomenar l'adéu que sabien que tard o d'hora, inevitablement, s'haurien de dir.
Ja ben entrada la matinada, l'Anna s'adormí, i Jack la tapà amb un llençol finíssim, com la pell de la seva estimada. Es va vestir sense fer soroll i donant un cop d'ull a l'habitació va decidir deixar la carta dins una bossa que penjava del pom de la porta. Qui sap quan la veuria l'Anna... Va restar uns minuts contemplant com dormia plàcidament, fins que s'aixecà, fent-li un petó molt dolç al front i marxà... per sempre més."

* * *

"No va ser fins al cap de dues setmanes després d'haver tornat a casa que l'Anna va descobrir aquell misteriós sobre dins una de les bosses de mà que no s'havia mirat des que era a casa de nou. El va obrir, amb aire desmenjat, però el cor li va fer un salt quan va reconèixer la lletra de Jack. Va notar que les cames li tremolaven, i es deixà caure sobre la cadira que tenia més a prop. Inspirant profundament, començà a llegir:

T'estim quan em mires,
t'estim quan em beses,
t'estim quan somrius,
t'estim fins i tot quan t'enfades i no vols parlar-me.
T'estim quan busques una excusa...



Cooom!? Un poc més i la Sílvia cau del sofà. No pot ser, no! Ha passat molt de temps però... Sí, n'està segura... Com oblidar una cosa així? S'aixeca, el llibre cau a terra, s'arruguen algunes fulles. Corre com una esperitada cap a l'armari on guarda de tot: carpetes, quaderns, àlbums de fotografies... Després de remenar una mica, treu una capsa groga. S'asseu a terra, l'obre i en treu una carta, la SEVA carta, la que ell li va enviar! Agafa aire, i comença a llegir en veu alta:

T'estim quan em mires,
t'estim quan em beses,
t'estim quan somrius,
t'estim fins i tot quan t'enfades i no vols parlar-me.
T'estim quan busques una excusa per quedar-te amb mi una estona més,
t'estim quan m'expliques històries,
històries fantàstiques, precioses.
T'estim quan alguna cosa et fa molta gràcia,
t'estim quan plores, quan estàs trista.
T'estim quan em dius que m'estimes,
t'estim quan crec que ja no puc estimar-te més!
T'estim, Sílvia, t'estim!
Però odii haver de marxar...
Promet-me que sempre em tindràs present,
que això no ha estat debades....
Escriu-me algun dia,
explica'm com et va tot, si has trobat algú altre.

Sempre teu...


Després del xoc inicial, amb la pell de gallina, torna al sofà. Es mira el nom de l'autor.... Jean-Paul Gabrion. És clar! Ella el va conèixer per Jean... Sembla irreal, però fet i fet, és la seva carta. La història no s'assembla gens a la que va viure la Sílvia fa onze anys, però... ha de ser ell! No existeix altra explicació. És ara quan s'adona de quant l'ha enyorat, i l'assalten els dubtes: es recordarà d'ella a hores d'ara? Per força ha de ser així, si no, com s'explica que hagi inclòs aquella carta a la seva darrera novel·la? Decideix dissipar els mals pensament i creu que el millor que pot fer és anar a trobar-lo. L'amor de la seva vida? Qui sap!