L'ombra prop d'Zvornik

En els moments tan fràgils de la incertesa, llegia aquella pàgina estripada d'un llibre vell que el seu avi li llegia de petit. Es tractava d'un fragment d'"El pont sobre el Drina", una novel·la on Ivo Andric havia traçat la història recent dels bosnis d'una manera captivadora. Antològica. Plorava. Recordava la veu dura forjada a glops de rakija i tabac negre, del seu avi Amir, i el reconfortava en el fred de la nit mentre esperava algun avís que trenqués la incertesa. Mirava al carrer, des d'on es veia el Drina, i recordava els seus temps de joventut tan fugaços, quan perseguia les noies del poble amb el seu amic Mirsad. Aleshores va aixecar els ulls, va mirar les estrelles que espurnejaven. I tot era tan bonic, i tot tan real, i plorava perquè pensava que no ho tornaria a veure tot això. I que no tornaria a perseguir la Meliha, ni la veuria perdre's deixant volar el seu cabell negre, reci, al vent mentre somreia.

I aleshores la veu de Mirsad va aparèixer de sobte, espantant el Mehmed, i li va dir: "corre" corre! ja venen els serbis". Mehmed i Mirsad formaven part de la milicia popular que havia d'intentar salvar el poble de la brutalitat serbia que s'hi estava a punt d'abatre. Els Tigres d'Arkan, un perillós grup paramilitar serbi, ja feia entrada al poble, i entre ganivetada i ganivetada segrestaven les dones, els nens i els avis i els tancaven a l'escola. La milicia, formada pels joves, havien esperat que el gruix dels serbis marxessin als boscos a buscar més preses, per iniciar un atac als pocs vigilants que qudaven a l'escola. Els mataren, alliberaren els presoners i fugiren a aquells boscos que els agradava tant. Pocs minuts després els seguiren els paramilitars, vestits amb els seus uniformes negres, que havien sentit els trets. Era una fugida per sobreviure, agònica. I Mirsad i Mehmet resaven mentre el seu cos resistia una cursa sense fi.

Mirsad era asmàtic, i en la carrera va començar a perdre forces. esbufegava i notava els músculs cada vegada més cansats. Li costava respirar i es va anar aturant, de manera que quan va aixecar el cap no va veure els seus companys de la milicia. Però sentia les passes dels paramilatrs molt a prop. Uns metre davant seu, Mehmed es girà per trobar el seu amic, i aleshores se'n va donar compte que no hi era. Tement-se el pitjor, va anar a trobar-lo, i en veure un cos estirat a terra que es movia entre les fulles, va advertir un uniforme negre inequívoc: un serbi! Va disparar fins a tres vegades el cos, que va quedar estès a terra enmig d'un bassal de sang. S'hi va acostar per quedar-se el fusell i en ser allà, va reconèixer en el mort la figura del seu amic Mirsad. Tremolant, paralitzar per la por, va girar el cos i es va trobar amb la veguetat d'una mirada que l'havia acompanyat en totes les coses belles de la seva vida. Havia matat al seu amic, en Samir, perquè aquell dia en Mirsads'havia vestit de negre.

Va córrer fins arribar al següent poble, on l'esperaven la resta de milicians. Mehmed era un cos viu sense vida, un home completament destrossat. Va restar amb la mirada perduda durant uns dies fins que va morir en un tiroteig a la frontera d'Zvornik. Diuen que es va deixar morir. A Zvornik, aquell Zvornik de les estrelles tan belles, de les dones morenes que escapaven rient, del seu amic Mirsad, quan passaven tardes senceres fumant i xerrant recolzats al mur de pedra de cara al Drina.