Genial.
Has posat paraules a realitats denunciables i rotundament has fet resum d'un sistema difícil de resumir.

M'agrada molt, el poema i el que penses.

Molts ànims!

m'agrada el "no ajornis el viure", me l'has recordat avui. gràcies!

... sense rems, perquè al capdavall,
tot flueix...

"no empenyis el riu, que el riu ja corre sol"

endevant!

LAUS

esperem que no sigui malaltia... però sí terminal, per saber valorar-la i marcar-nos una fita o altra.

He llegit el teu extens comentari sobre el meu article del canvi climàtic. Crec fermament amb el que em dic; el capitalisme per força és causa de la destrucció. I potser tens raó i som éssers destinats a consumir, però no a malgastar amb l'ambició miserable d'acumular béns inútils.

De tota la informació que rebem, la meitat intenta vendre'ns un món i un sistema més humà del que és en realitat.

Sento ser tan destructiva, però surto al carrer i m'impregno d'aquest sentiment.

El Deute ecològic és el deute que les grans potències econòmiques capitalistes tenen amb el tercer món, per contaminar en excés. Vols dir que no té relació? Pq EEUU no li interessa el protocol de Kiotto?

Perquè ataquen amb normatives al ciclista i no es regula el trànsit de cotxes?La bici és feble i és la solució, però ja sabem que no ven tan, que no aporta tant a l'economia multinacional.


La vida... no és malatia...

però el món està malalt, terminalment, el món té febre...

Gràcies pel teu temps i la teva valoració.

Laus

Amb un comentari com el teu, dóna gust escriure el que una pensa.

M'agrada com escrius i com esculls conscientment o inconscientment les paraules encertades.

"que guardo la nit sota les parpelles"

Em guardo aquesta frase en el pensament.

ànims!

Clara

M'agrada el to amagat d'aquestes línies, senzill, sincer i suggerent.

Brilles en escriure: només estic aprenent a brillar, necessito el meu temps. M'has fet recordar i entendre el món.

Ànims, no conec els teus relats, però segueix amb força!

LAUS

Txell,

Les paraules que escrius irradien melangia, i estan escrites amb una sensibilitat especial. Senpre he cregut que la melangia no es troba cap al camí de la tristesa i la decepció, sinó cap al camí de l'aprenentatge, cap al camí de la felicitat senzilla.

No t'he llegit molt, però amb el que tinc, t'animo a que segueixis utilitzant la teva sensibilitat per fer entendre't als altres, un dia em van dir que això, justament és el millor que podem donar.

Tan de debò tothom trobés el seu espai, pq per froça n'h ha un per a cadascú!

Sort!

Clara