Inconsistència

Un relat de: Laus

Era una tarda qualsevol d'un dia gris atípic. La melancolia misteriosa que acompanya els núvols ploraners i cansats s'havia convertit en un tarannà que incitava a entendre el món de mica en mica. Quasi desitjant que la pluja acariciés el ventijol suau de la tarda, ella contemplava les parets descolorides de l'edifici del davant del balcó de casa seva. Els pensaments s'extingien lentament en la voluntat de retindre'ls en instants fugaços i passatgers. Bevia tendrament una tassa de cafè barrejat amb xocolata i canyella; ella mateixa havia vessat en la llet l'estranya i mítica barreja de substàncies inhibidores de tristesa. Glop a glop sentia com l'escalfor li arribava a l'estómac, rossegat de sobredosi de cafeïna. S'asseia damunt del llit, descalça i mig nua, amb la pell bruna mig salada pel mar i resseca pel sol. Les parets verdes de l'habitació construïen un món suggerent que removia el present dels fets insospitats que encara haurien de succeir. El silenci es trencava al so de la música de Leonard Cohen que inundava l'estança i pujava per les parets gastades del pati interior. La llum tènue de la tarda plujosa ambientava una manera dolça de viure i reviure cada instant. El rellotge, tirat pel terra de l'habitació, insistia en no aturar el límit d'un temps que rossegava la consciència d'una espècie humana destinada a córrer sens fi. Ella temptava l'enigma de la tendresa autodidacta i sense límits existents. Era una tarda d'aturada i pensaments, d'anglès de veu trencada i sensual, "Now so long, Marianne..." Ella mai hauria imaginat que la vida la sacsejaria amb tanta intensitat. Es preguntava a si mateixa què voldria el món amb tant de misteri, amb tanta perspicàcia feta per pelegrins incansables, per pensadors sense temps, per adolescents sense problemes...
Era una tarda qualsevol d'un dia gris atípic. El veí del quart va irrompre la circumstància efímera amb un rock-and-roll clàssic dels vuitanta i la porta de l'entrada s'obria al so de la clau rovellada per deixar pas a un nouvingut. Ell va guaitar-la allà, damunt del llit, tranquil·la i paradoxalment feliç i insatisfeta, amb uns ulls que despertaven certa consistència espiritual. Van mirar-se amb aire familiar i amb delit i ell li comentà que ja era tard. Sense saber-ho, ell mai arribaria a entendre els pensaments inaccessibles d'ella, que abaixant la mirada fins al terra de l'habitació, apagava la música quan el canadenc xiuxiuejava cantant "In my secret life". Les llums de les cuines dels carrers enfosquits s'encenien iniciant l'àpat del vespre; ell rellegia les factures del gas a mitja llum i ella, descalça, s'aixecava submisa i recollia el rellotge arraulit del terra. En les múltiples estances dels barcelonins cansats de la feina, algú lluitava per descobrir el límit entre l'espai personal inaccessible i la comunicació interpersonal. Algun filòsof sense nom qüestionaria la naturalesa social de l'home recordant velles teories subjectivistes. Amb les gotes de pluja, el fill desesperat que correria fent tard cap a casa, descobriria l'existència d'una veritat humana universal; era una nit atípica d'un dia plujós qualsevol.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer