A recer de l'escuma

Un relat de: Laus

El capvespre respira amb tota plenitud a la llum tènue d'un sol que es desfà lentament, contagiant el blau nítid del cel amb bafarades enrogides i càlides. El silenci regna en els penyals de la costa, altívols i sobirans de les cales; la sal s'impregna en les roques, que de tant en tant es remullen en les ones compassades del mar. L'aigua esquitxa al penya-segat trencant el silenci per breus rumors planyívols. I el vent acaricia les parets de roca, erosionant-les amb afecte, perfeccionant les irregularitats amb moixaines de llevant. Olor marina a trenc d'ona, brisa d'un aroma extraordinari que tendrament tendrament penetra dins l'ànima marinera d'aquells que han gosat captivar-se per l'art de la marina.
Lleument se sent el xip-xap d'uns peus dins l'aigua, el caminar net i àgil d'un cos que trenca el mar immòbil i silenciós. L'aigua és un espill que reflexa el sol i el color morat del cel submís; aigua de vidre fràgil, net, transparent i diàfan. Com ho han fet els peus, un còdol diminut cau dins l'espill inert i el trenca suaument... al so de les gavines que dibuixen ombres enllà al cel. El xipolleig dels peixos que brollen de l'aigua cristal·lina, en grup; peixets de roca que s'alcen per gaudir de la claror subtil del capvespre acollidor.
Enllà es percep l'enyorament d'una cruel tempesta, ja no queda ni rastre d'ella, la por s'ha extingit. La serenor s'ha apoderat de la cala i de les penyes i ja no queda sinó pau i harmonia. I el sol entre taronja i vermell es dissipa vençut lentament lentament. Verd esperança s'obre en el blau del mar, a la vinguda d'un vaixell llunyà que ve de l'horitzó més profund i avança sens pressa en la conquesta de l'esplendor de la costa. El vent xiuxiueja secrets ocults al rocam de la vorera i la marea visita tímida la sorra càlida. Petxines rosades decoren l'arena i tronquets d'arbres vençuts per la tramuntana es fan lloc en la sorra humida. Algues verdoses dansen en les ones en el moviment monòton d'aquestes a la vorada. A cada vaivé de l'escuma el sol s'endinsa rompent la claror de la tarda, i l'aroma de roca viatja a través de la cala, a les ales d'una gavina curiosa a la recerca de presa. Hi ha vaixells estacionats en renglera a les pedres, tots fets de fusta de mar, pintada de tons blaus marins- blaus cels, plens de xarxes de pesca i galledes que vessen. De sobte, el clapoteig de l'àncora entrant a l'aigua estàtica i la brama de veus borroses que parlen en llenguatge mariner.
Una gavina voladora vola a ras de mar pescant de tant en tant peixets que brillen en plata per la llum del sol. La gavina atenta endinsa el bec dins l'aigua quieta i es baralla amb la presa per sortir guanyant i volar cap a l'horitzó, rumb a una illa deserta. Una altra gavina guaita curiosa en un penyal aïllat la serenor del paisatge, i aixeca el vol, solemne, deixant a les seves esquenes una agradosa flaire a arena mullada. La platja endormiscada acomiada als homenets que s'enfilen pels penya-segats camí de casa i regala els últims raigs del sol enrogit, deformat pel temps que passa cautelosament. La lluna es percep confusament entre morades fumeres i núvols tenyits.
Algunes cloïsses s'amunteguen en un racó, obra d'algun marrec en procés de construir un bell castell de sorra inacabat o destruït, qui sap sinó pels pelegrins de cales incansables. Pilons d'arena rònecs descurats pels seus creadors. La sorra ardent es refreda molt a poc a poc enyorant l'escalfor apassionada del sol de migjorn. Un pescador recull les xarxes buides i compta en veu baixa i rogallosa la pesca obtinguda. La canya, encara dins la mar solitària, s'estremeix dèbilment en estrebades successives d'algun peixet despistat. L'aigua mulla els peus del pescador absent, i els estima, i s'endú les ferides curant-les amb la sal prodigiosa i omniscient. Arrossega de passada un precinte d'algun potet de ploms de canya... i l'endinsa en el mar net, contaminant el seu color verdós enfosquit; petjada humana dins la mar.
Els pins de les penyes deixen caure pinassa dèbilment, sentint nostàlgia del sol que es desfà. Olors encisadores es barregen en unió de pins i mar. S'allarguen les ombres tristes dels arbres a la sorra i es crea un aroma refrescant ben sa i natural. La molsa marina recobreix les roques properes a la vora i les pinta de verd lliscant i fosc. L'aigua remulla aquestes roques i en ocasions l'escuma blanca voreja les pedres suscitant un brum-brum màgic i relaxant. Un cranc voreja la mar caminant d'esquenes a l'aguait dels peus que no miren on van.
El far llunyà resta apagat, però proper a l'encesa quan la foscor s'apoderi de la cala. S'eleva arrogant davant l'immens mar sense final, preparat per guiar el nàufrag i encaminar-lo cap a la costa protectora. El sol l'embolcalla d'un vapor esgrogueït i tendre que el protegirà fins a l'albada.
Un home barbut i amb cabells tenyits de blanc pel temps, passeja per les roques amb sandàlies de pescador, i davant seu porta un ca engrescat, camí a la platja. Breus lladrucs trenquen el silenci del penya-segat i omplen el buit entre les penyes. L'esbufec del gos acompanya el caminar compassat del vell amb barba que s'endinsa sota els pins dirigint la mirada cap a l'arena blanca. S'atura el vell i contempla en silenci la vesprada a l'horitzó, captiu de l'encís de la platja acluca els ulls per un instant, i col·locant-se la mà damunt el front esguarda la lluna amagada i clava els ulls fixament en una barca de rems i obre els ulls esbatanats amb un bri d'esperança. Se li eixampla el cor i murmura paraules abstractes en idioma estranger. Camina feixuc veient que el ca l'espera a la sorra rebolcant-se per l'arena calenta. Destrament es treu les sandàlies i camina per la platja. Un grup de gavines inquietes mengen les engrunes de pa que algú haurà deixat expressament a les pedres. El ca es remulla dins l'aigua i esquitxa el sol amb gotetes salades, s'impregna el pèl de sal i neda amb cautela d'acord amb el xip-xap de les potes dins l'aigua. L'espill del mar s'envermelleix i reflecteix la grogor del sol envellit.
En els vessants del roquer es troba una àncora rovellada que narra imaginàriament les memòries d'algun galant vaixell pirata. I resta allí clavada, amb el pas del temps, a l'expectació d'aquells que sempre han estats interessats pel món de la marina. Perfum carismàtic d'acer oxidat que domina la sensació idíl·lica del viatger endormiscat sota els raigs afectuosos d'un sol violat. El vent sovinteja la costa i tòrrid tòrrid ofusca la fredor de les roques mullades.
El vell barbut resta a la cala amarrat a l'arena vora el mar, a peu descalç i cara eixuta, observant més enllà els núvols esponjosos. Una gavina se li acosta confiadament
i agita el seu caparró grisenc emblanquit, amb ulls negres d'atzabeja i mirada penetrant.
Dins la mar, al color del lapislàtzuli, es percep una orada sumptuosa que neda amb elegància i es difumina, fins a desaparèixer per les ombres obscures del fons.Com una gavina transparent llisca el cel infinit, desapareixen i apareixen successivament els esculls, al moviment de la marea baixa. Arriben triomfals els mosquits empipadors i rondinaires que més tard, en paradoxa, s'alimentaran de la sang dolça de les pells recobertes de sal. El llumet tan màgic que resulta el sol ja té adéu pels expectants de la cala, que se n'adonen tot d'una en somieig agradós que ja els saluda difusa la lluna. Així el sol es va dissipant i l'home barbut es retira, dirigint el ca cap al rocam que porta als penya-segats, camina abatut i es gira sovint sovint per observar per últim cop l'horitzó infinit i respirar l'oxigen que li omplirà les entranyes fins a l'endemà, aquella agradosa olor de mar salada que el manté viu.

Una gavina vola a recer de l'escuma confonent-se amb la blancor nítida que va trencant-se suaument.

Comentaris

  • Torne a dir-te...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 21-08-2007 | Valoració: 10

    ...Laus que quan he llegit "A recer de l'escuma" he recordat mon pare, els teus contes i poemes em porten a la figura paterna, sí, la teva manera d'escriure encara que siga com aquest conte que has fet amb moltes descripcions em recorden aquella persona, M'ha agradat llegir-te i ho he fet amb molt de plaer. Salutacions de Vicent una altra vegada.

  • A recer de les paraules[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-06-2007 | Valoració: 10

    He trobat, per casualitat, el teu espai i de seguida m'ha cridat l'atenció aquest títol.
    I en ser endins, he gaudit de bo de bo amb el teu text fortament descriptiu, lleument narratiu, amarat de sensacions i d'imatges que ofereixen estímuls per a tots els sentits.

    Una bona prosa, la teva.
    Després de l'experiència d'avui, tornaré a passar per aquí...

    De moment, t'envio una abraçada en una onada coronada d'escuma,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: