Enlloc trobo el meu espai

Durant molt de temps jo també he buscat el meu espai. I al final em sembla que he acordat amb mi mateix que el meu espai és, i no més, aquell que ocupen els meus peus quan camino.

Bon relat!

els sentiments, la situació de cercle sense sortida, genial.

Aleix.

com els que tant bé descrius, que ens arriben a tots d'una manera o altra. Aquest sentiment de solitud malgrat estem envoltats de persones que ens estimen i que es preocupen per nosaltres. Potser formen part de vivències que ens permeten gaudir després d'aquelles que arribin i ens portin felicitat. M'ha agradat el to senzill i tendre amb el que ho has expresat.
Una abraçada

males ferides d'adhesives que comporten la vida.
fantàstic!!!!!!!
un petonet

a la teva prosa
que l'amor et trobi i et faci lloc al seu si.

bon estiu

amb tots nosaltres, per tant tens el teu espai, sigues lliure de pensaments, no perdis el temps esperant i aprofita aquest moment de solitut per agafar força, l'espai és infinit.......
una forta abraçada

Teresa

Doncs jo espero que el meu sostre sigui sempre l'infinit, podent dormir sota els estels i sota els seus ulls :P

Una abraçada

txell

A vegades la vida és dura. Si el que busques és amor, et pots sentir molt perdut. Fins al punt de desitjar la mort. És un drama més d'aquest fenòmen anomenat amor.
Jo, en moments d'aquests, m'he sentit desesperat i no he sabut què fer. Però parles d'una llàgrima. Això vol dir que tens sentiments i aquests valen molt. En un futur pots trobar una mena de paradís.

excel·lent, com tot allò teu escrit fins ara.. que farem de la melangia.. i dels dubtes i la soledat que sempre van amb ella? diuen que força i tot allò... com tenir força amb aquest ganivet que se'ns clava quan vol i ens desagna poc a poc? costum, suposo. com no és sang el que perdem, sino altre cosa, continuem vius, així que...

"Tanco els ulls i faig companyia a la ultima llàgrima que avui, un dia més, m'acarona la galta amb un bona nit ple de somnis, que mai arribaran... "

per què? la gran pregunta... mai la respondrem, i menys en això... he perdut tant com deus haver perdut tu, i nit rere nit, quan la soledat s'em tira a sobre amb la seva foscor, quan la noto més que en cap altre moment, arrosego, com faig des de fa temps, un altre cop l'aire dins meu, i crido silencionsament dins el silenci: t'enyoro, t'enyoro...

però que hi farem... anims i a esperar... la vida ens ha triat a nosaltres, no nosaltres a ella... li som indiferents...

gracies, Txell

Txell,

Les paraules que escrius irradien melangia, i estan escrites amb una sensibilitat especial. Senpre he cregut que la melangia no es troba cap al camí de la tristesa i la decepció, sinó cap al camí de l'aprenentatge, cap al camí de la felicitat senzilla.

No t'he llegit molt, però amb el que tinc, t'animo a que segueixis utilitzant la teva sensibilitat per fer entendre't als altres, un dia em van dir que això, justament és el millor que podem donar.

Tan de debò tothom trobés el seu espai, pq per froça n'h ha un per a cadascú!

Sort!

Clara

melangiós, bell... Ho descrius tant be Yuna.