Els ulls que les miren

Un relat de: Laus

Cada dia que passa sento les cames més febles, però res m' impedeix aixecar-me. La llum càlida, tèbia, m'acaricia l'amor que porto a sobre, acumulat en els petits racons d'un cor que batega lentament. Les arrugues de la pell em dibuixen l'alegria i alço el meu cos, a l'espera d'un nou dia, d'un nou sol. Em poso les sandàlies que s'adapten als meus peus de manera quasi perfecte; la sola gastada té la forma de les pedres i la sorra que en la seva vida ha tingut oportunitat de trepitjar. Sota una vella samarreta blava dels anys de pesca, el meu ventre s'estremeix de gana; ahir no vaig sopar. Obro la finestra, un acte rutinari que sempre m'ha fascinat i que cada dia revisc com si fos la primera vegada. El sol exiliat durant la nit retorna als meus ulls. Un calfred em recorre l'esquena quan les meves mans es posen en contacte amb el vidre fresc, petites gotes de rosada fan màgic el roser del jardí i recordo l'olor intensa d'aquells vespres, en que tallava delicadament una rosa- amb cura i vigilant amb les espines-, i li regalava a la Blanca. El seu somriure era com un sacseig d'emocions incontrolables dins meu. A poc a poc aquells vespres em van construir per dins i ara són part dels meus matins observant l'albada, entre reminiscències d'aquells anys intensos.
Entro a la cuina, sens dubte el racó més entranyable de la casa, que guarda els records més inversemblants de converses i xerrades que venien de pas i s'allunyaven tot deixant rastre. El cafè m'escalfa les mans i el bec a poc a poc, fins a deixar aquella mica en la tassa que tan molestava a tothom. Em miro al mirall de la sala i contemplo el retrat del meu rostre, que em mira i em somriu. Tanco els ulls i els obro a consciència tot pensant en les vegades que ho faig sense adonar-me'n i se'm escapen els detalls que m'envolten. El rellotge de cucut sona solemne dictant amb les agulles el límit d'un temps que se'ns escapa de mica en mica, escolant-se entre les paraules silencioses i un obrir i tancar d'ulls.
Agafo el barret gris, la ploma i els estris i tanco la porta darrera meu. Dins, sona el telèfon vell amb so estrident, però ja no hi queda ningú per agafar-lo. Baixo les escales amb tranquil·litat coincidint amb el jove del pis de dalt, que corre atrafegat, i em mira envejós mentre s'omple de presses i d'un proper retard construït a base d'excuses. -Bon dia senyor Gardí!- i baixa les escales mirant el terra. Un bon xicot, orfe de pare i xiquet de moltes xiquetes a la vegada. Arribo a baix i faig un cop d'ull al correu, quatre sobres a suposat nom meu que no amaguen gaire més que paraules d'aquelles de mentida, fetes sense tinta, només escrites. Res d'interessant entre factures i propaganda inútil que mai arriba al seu destinatari perquè mai es llegeix. Obro la porta amb un grinyol i passo al món de fora, regnat per un sol tènue de principis del matí. Hi ha gent muntant els carrers i començant el dia amb noves forces. De lluny distingeixo el senyor Miquel que va direcció al mercat, fumant la pipa que el caracteritza i que li dóna el to enigmàtic i misteriós que tant agrada a la canalla curiosa. No puc saludar-lo però hi ha quelcom en el seu caminar que m'ha fet saber que segueix la seva vida sense problemes, i això m'alegra. Entro a la farmàcia i la Marina es preocupa per mi, diu que em veu mala cara... - No seran els ulls que la miren, dona? Només vinc a saludar-te, no necessito res, la única medicina que em cal no es compra a cap farmàcia.- La Marina somriu tènuement i amb això tinc suficient per saber que els seus ulls estan bé, tan sols una mica cansats de tan mirar i no veure res. Potser el meu rostre els ha despertat una mica, qui sap, em miren atents darrera el taulell, vestits amb bata blanca i perfumats amb fragància de xarop. Li faig adéu amb el cap i surto al carrer; penso que és a base d'aquestes persones, que estan sempre al mateix lloc, que el meu món té una ubicació i no dóna tantes voltes. Camino sense adonar-me'n on vaig i construint el meu destí a cada cantonada. L'aire té gust a fruites a la venta i verdura en cistells arrenglerats en els taulells del mercat. Respiro la brisa llunyana i escolto amb interès les paraules entredites de la gent que es saluda i es diu adéu amb pressa, i les xerrades matinals entre veïnes que comenten els plats bruts de la nit passada. Dos xiquetes vencen les penes a abraçades i llàgrimes de complicitat. A sorpresa meva les reconec tot d'una quan alcen la mirada. Es creuen amb la meva i es sequen les llàgrimes quan em reconeixen. -A cada llàgrima es vessa tristesa i es guanya alegria; feu bé de plorar. Algun mal greu xiquetes?- I em regalen un somriure tranquil·litzador rere unes paraules serenes, fruit d'un esperit ple d'il·lusió i ple de empenta, que comporta a vegades - tantes!- la decepció sana, que sacseja el cor i el fa créixer. Recordo aleshores els desenganys viscuts, però sempre guanyen els moments feliços; la memòria no traeix a qui la recorda constantment. Segueixo el meu camí mentre dins meu el cor se'm eixampla, i s'inicia un diàleg interior entre jo i la meva consciència... a soles amb el subconscient. Penso en el meu temps viscut i el temps que em queda, penso en la mort i en el que representa... no m'espanta però m'inquieta lleument el presagi. Penso en el respecte que l'home té a l'eternitat, i em convenço que més que morir, del que tinc por és de ser mort...per sempre. Fins mai. Penso en cada passa dels meus peus, en els llavis secs que anhelen aigua, en l'ànima que cal cuidar dins meu perquè cada dia es fa més vella. I és aleshores que em creuo amb la mare d'aquella nena petita que veig sovint a les tardes tornant de la guarderia, la mare va atrafegada, corrents rere el temps que se li escapa i es topa amb mi de cara. Porta el cotxet buit, ja lliure de la mainada, i els cabells voleiant en el vent suau que la fan tan bonica i tan jove. Em saluda efusivament, mirant-me els ulls amb fermesa i s'allunya entre murmuris de "ja ens passarà a veure algun dia d'aquests". És curiós com em vénen a la memòria mirades conegudes al conèixer-ne de noves... Em passa sovint, això, quan em mira, veig a la Blanca i els seus ulls foscos tenyits pel sol. I si es cert, com deia Plató- que tant va perseguir-me en els meus anys d'estudiant- que conèixer és recordar, passo els meus dies entre records i olors que em traslladen a situacions insòlites d'anys enrere, que encara guardo molt endins, en els forats plens de pols de les golfes del meu cor.
Entre pensaments m'aturo, perquè em veig reflectit en el vidre de l'aparador d'una llibreria. En la meva galta les arrugues acaricien un somrís banyat en una llàgrima, que cau galta avall submisa. Una mescla indesxifrable de dolor i felicitat al mateix temps. La melangia m''emboira la vista mentre sento dins meu com creix l'alegria de saber que tot allò està dins meu i és el meu equipatge. Potser, tal vegada, va ser per això mateix que em vaig fer escriptor... per aquelles èpoques ja sabia que, amb un tros de paper, la ploma, i les paraules silencioses que viuen dins nostre, tenia tot el necessari per construir un món a mida dels pensaments; un món on ser infeliç també aporta felicitat. Per això no és tant estrany l'esbós d'un somriure en descobrir que malgrat el temps segueixo sent el mateix home, amb el cabell tenyit de blanc, i l'empenta necessària per despertar els meus dies amb l'alegria que caracteritza la meva filosofia de vida.
Les cames, afeblides, em guien amb innocència i em condueixen a la platja gran. De lluny veig l'horitzó com es fa proper a cada pas que fan els meus peus. Després de tot, la utopia ens estimula a avançar sense mirar enrere, amb una força intensa que mou el nostre centre i ens fa forts davant el nostre propòsit. I el meu és allí, cada cop més a la vora, cada cop més endins. Travesso els carrers que em van veure créixer, els portals de les cases que m'acollien amb les portes obertes cada divendres el vespre, quan el jovent sortíem a menjar-nos la nit i a despertar el dia abans que ell ens despertés a nosaltres.
Els carrers que em van ensenyar a somriure... L'amunt i avall que sempre m'ha acompanyat i m'ha construit com a escriptor. Caminant incansable, inventant un món interior; regnat pels pensaments, per les paraules i pels meus sentiments- que les dicten-.
Els carrers de la Blanca. Quan ho penso encara se'm eixampla el cor de sentir la seva mà vora la meva, acariciant-me l'amor que duc a dintre. Sóc conscient de sobte, que aquella dosi s'afecte encara és meva, i forma part de mi. Forma part d'aquelles coses que ni el lladre més especialitzat podria robar, perquè no té accés a la clau i no pot forçar el pany de la porta; l'amor no pot robar-se, l'amor no és accessible per aquell que no el cerca tal com és: Lliure.
I entre aquests pensaments és quan recordo els anys a Barcelona, en els meus anys d'estudiant amb empenta irrefrenable. Un estudiant que pretenia fer la volta al món- metafòricament parlant- com a repte i homenatge a Phileas Fog, per tal de descobrir els seus límits tot superant-los. Estudiant Filosofia vaig convertir-me en un filòsof arrelat a les paraules, que sonaven silencioses dins meu quan la inspiració venia a trobar-me. A dies d'avui, penso que quan vaig començar a escriure la vida va anar-me encaminant fins on sóc ara, i entre fulls en blanc i tinta inexistent vaig escriure el meu destí. Sóc fruit de la inspiració d'una ploma que escriu amb tinta incolora els meus pensaments. A Barcelona, el sol descolorit pel fum no despertava els meus dies com ho fa ara el sol autèntic d'aquí. En aquell temps era còmplice de la mania que te l'home de despertar-se abans que surti el sol. Jo també corria a les fosques amb la pretensió de ser jo qui el fes matinar i no a l'inrevés. Qui sap si per la perpotència de pensar que aquest no ens domina, quan som al capdavall, súbdits seus. En aquells anys de ciutat vaig aprendre del soroll, i de mica en mica vaig anar creant el silenci intern que m'acompanyava
en la creació del meu primer llibre. La Blanca era present en cada pàgina, i dia rere dia, part dels meus pensaments.

(...)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: