Londres, Londres!!
Ja tinc ganes d'anar-hi...
Quan esperes el tren o l'autobús sola, sempre tens bastant temps per no fer res, sols observar. És un aventatge haver d'anar amb bus i amb trena tot arreu en comptes d'anar-hi amb cotxe, perquè pots descobrir com és realment la societat que t'envolta... Jo hi veig mares carretejant cotxets amb nens, moltes dones que van a treballar a les cases com a dones de fer feina, homes russos que treballen de paletes, gent malhumorada, parelles encarmelades... Tot un món per descobrir!
Gràcies per fer veure a la gent el món real!!

I per una altra banda...Londres. Mai hi he anat, però tothom en parla molt bé.

Sant Joan va acabar amb mi... ELS PETARDS VAN ACABAR AMB MI!!

Petons!

saps? m'he equivocat de poema... és que sota del teu me'n han deixat un de molt còmic.

la dona que parla em recorda a la meva àvia... Sap tot el que passa al poble!

i això... li has ensenyat a la teva dona? ;-)

m'ha agradat,se m'ha fet curt,però. Tot i que més llarg potser no tindria la seva gràcia...

He rigut una bona estona amb el poema que m'has deixat de comentari.

Vagi bé!

Si fos jo... m'enamoraria de tu!
És preciós. Una entregació molt maca a la persona a qui estimes. És sentir que li daries tot, que li ensenyaries coses que ningú més pot.
Molt bonic, de debò!

M'agrada molt com transmets l'angoixa en sentir que no pots amagar el dolor. "un laberint d'ombres", una forma molt addient per intentar transmetre el que vols dir-nos.
M'agrada que no sigui un text excesivament llarg i que puguis explicar tant bé amb poques línies aquest sentiment.
No t'angoixis maca!!
Per cert, acabaré ràid la carta/biblia.
:P