Nits al Casalet, pel Xavi

Les últimes gotes de whisky recorren el seu coll lentament, avall, avall. Deixa el vas sobre la barra i para atenció al gust de préssec i alcohol que li ha quedat a la boca.
El tercer.
Al cap d'una estona la vista comença a ser una mica borrosa i, a poc a poc, el seu cervell sura enmig de l'alcohol en un lleu mareig, però se sent bé.
Flota, es deixa endur pels instants.
Calla, no diu res, però tampoc pensa. No li fa falta. Li sobraria pensar. Sols disfruta d'aquesta sensació on se sent més fràgil, amb més lleugeresa. Els seus moviments són més lents i no deixen pas a l'estrès de voler fer mil coses a la vegada.
Cinc minuts.
Es desperta. Pensa i té intenció de parlar. El mareig es comença a fer pesat i no vol anar a més. És sols un instant digne de guardar. Aquest és el punt perfecte, més seria un excés. S'inclina una mica.
-Xavi, posa'm un vas d'aigua.
-Segur?
Assenteix amb el cap i riu per sota el nas. Algú guarda la seva esquena i li fa un petó a la galta. El Xavi torna amb el vas d'aigua i se la mira extranyat. En veu tres glopades i espera uns instants perquè baixi l'efecte.
Dos minuts.
Deixen de guardar-li l'esquena. Mira a la dreta; un descendent, mira a l'esquerra; algú que no coneix, mira a l'altre banda de la barra; el Xavi fent les seves explicacions. Li ha baixat l'efecte, però...
Arrenca a riure sense saber per què.

-Al·lucino amb aquesta noia! -crida el Xavi- li poso whisky i s'empana, li poso aigua i se li envà la bola!