Amb el deliri per presó
el món roda hostil,
embargat per dèries roents,
culpables d’un rastre tenyit.
I al peu d’un fosc forat
n’és nada una mansa torxa,
Guspires de complaença,
embriagades de pau!

Tastes amb deler el nèctar
d’un dolç món ensucrat de somnis.
Expira tota flaire amarga,
desterrat resta ja el dessassossec.
Reps com a novella afillada
l’alba encesa a recer complaent,
engendrada a l’empara amable
d’un aplom anhelant de perpetuïtat!

He fet una versió sense recompte sil•làbic. S’entén millor!
El sentit és el mateix. Vinc d’un moment de foscor, al peu d’un precipici emocional, però canvis recents a la meva vida m’han ofert la llum que em desdibuixava el camí. Ara vull seguir-hi! Per sempre!

Hola Rosa!
Una gran mestra en qui emmirallar-me! Quin sentiment traspuen aquests versos! En vull més! I gràcies per haver comentat algunes de les meves creacions! Fa molts il•lusió!
Una abraçada immensa, tant com el teu art!

Ester Safont