Quan em mires i em somrius

Un relat de: Ester Safont Artal
Quan em mires i em somrius...

Recordo amb nostàlgia i emoció contingudes però amb una intensitat que situaria l’acció a dia d’avui, l’inici de la nostra relació.
Va ser tan màgic! Corrien temps de pandèmia i l’ús de les xarxes socials era encara més viu que actualment, si es pot. M’esborrona rememorar aquell “hola!, ara que et veig, et saludo!” que un dia va saltar al Messenger del Facebook. L’acompanyava una emoticona graciosa que aixecava la mà en senyal de salutació. Eres tu. Feia 8 anys que no sabia res de la teva vida, no ens havíem tornat a veure des que vaig deixar la meva antiga feina, on ens havíem conegut. Em va fer molta il·lusió, i et vaig respondre. Aquest va ser l’inici d’una història d’amor que ens va acabar portant a compartir la vida, en un projecte i un espais nous, amb un munt de fites que volíem emprendre junts.
Des que van començar les nostres converses, sense ni tan sols haver-nos vist, la teva admiració vers la meva persona sempre lloava el meu somriure i la meva mirada. Milers de vegades m’has expressat que et torna boig la meva boca i que la lluïssor dels meus ulls et sedueix. Com ens agrada ser especials!!! A mi, aquests trets que sempre has destacat del meu físic i, en el fons, de la meva personalitat, em suposaven una alenada d’aire fresc per a la meva ànima massa cops malmesa, em conferien la certesa que, per a tu, era única. El que em caracteritzava, a banda d’altres aspectes lògicament, t’havia unit a mi per sempre. Es podia esperar res més bonic?
Hem passat mil aventures durant aquest període, i no totes són dignes de recordar, perquè ens han fet mal persones alienes al nostre amor, perquè no ens ho han posat gens fàcil. Malgrat això, sempre que t’he mirat i quan t’he somrigut, he pensat que no existia cap obstacle que pogués trencar aquest lligam entre nosaltres.
I, de sobte, enmig d’un acte banal com és tancar un compte de twitter per obrir-ne un altre, quan em demanes que et busqui per veure si ho estàs fent bé, m’apareix un tuit teu de fa sis anys en què li dius a algú: “T’estimo. T’estimo molt. M’he enamorat de la teva mirada, de la teva boca i el teu somriure”.
I el món em cau a sobre. I tu no ho entens, ni ho entendràs, però aquelles paraules escrites en un moment del teu passat, que a mi no m’haurien d’afectar perquè llavors no jugàvem la mateixa partida, em pesen com una llosa que m’oprimeix i em fa petita, insignificant. Se’m claven. No és el fet que et dirigissis a una altra persona, és que eren els MEUS TRETS, era el que jo sempre he pensat que em definia, que t’atreia de mi, que em feia singular... i ara no ho sento així.
Podré riure i mirar-te mai més de la mateixa manera?

Comentaris

  • Sentir-se únic [Ofensiu]
    Prou bé | 20-09-2023

    Per al amant... un sentiment que ens omple de vida, d'alegria i exaltació!
    Qui nonell sent no pot entendre...
    Un bon relat que diu moltes coses i molt ben dites.
    Amb total cordialitat

  • Entendre’s[Ofensiu]
    aleshores | 19-09-2023

    Sí que n’és de suggeridor el teu relat. Més enllà de la impostura que podria representar disposar d’una tècnica per conquerir voluntats alienes, cosa que seria contrària a la espontània i veritable expressió de sentiments, hi ha el fet de tenir unes paraules dites, com pròpies i que ja no es puguessin aplicar a ningú més.
    Enllà del romanticisme que invariablement decau, hi ha un altre concepte que és comprendre, entendre m l’altra persona. Per això quan una parella se separa es diu: ”no s’entenen” Es un sentiment subtil de comprensió. Potser ve a substituir la passió.
    També hi ha el concepte, però: “s’entenen”, en el sentit que mantenen relacions d’intimitat.
    Bon relat.

  • Com si parlessis[Ofensiu]
    llpages | 19-09-2023 | Valoració: 10

    Un text molt ben escrit que m'ha fet la impressió que algú em parlava i es buidava per dins talment com si estigués dialogant davant teu. Una naturalitat en l'ús del llenguatge que trobo envejable, et manté interessat en el text fins al final. Quant al tema del relat, no m'hi fico, en temes de relacions sentimentals, tants caps, tants barrets.

  • Una gran desil-lusió....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 18-09-2023 | Valoració: 10

    que et va deixar tocada per sempre, però gràcies a aquest fet, vas poder adonar-te que estaves amb una persona bastant immadura i amb una clara falta de personalitat. Ara potser encara et resulta feixuc passar pàgina, però sempre que es tanca una porta se n'obre una altra de més gran.

    Bon relat, i gràcies per compartir una situació tan íntima
    Ànims i endavant Ester.

    Una abraçada ben forta.

    Rosa.

  • Captiu[Ofensiu]
    kefas | 18-09-2023

    És cert, t’he buscat a les xarxes per comprovar-ho i està clar que el teu somriure no té bessó. Amb els llavis oberts escampes el tresor humit de la vida que el misteri captivador de la teva mirada transforma en felicitat. I aquí estic, trucant a la porta del deliri.

l´Autor

Foto de perfil de Ester Safont Artal

Ester Safont Artal

18 Relats

43 Comentaris

4989 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Filòloga. Professora de català a l'ESO.
Entusiasta i emprenedora, però amb un món interior que esdevé un autèntic volcà, al qual només puc donar sortida quan escric.
M'encanten els reptes i soc inconformista de mena. Autoexigent, molt!!
Estimo la meva feina a l'Institut, on cada dia hi aprenc coses noves i que em manté irremediablement i afortunadament, al dia. Fer classe amb adolescents és una experiència única que em fa cada dia una mica més sàvia i que, sobretot, em diverteix.
Soc una mare ben fava, que m'estimo amb bogeria la meva preciosa nena adolescent que és i serà la meva raó de viure.
Sempre endavant!