SENSE CAP HORITZÓ

però exquisit poema, és fotut no veurà cap horitzó, procurem buscar una escletxa de llum i que el camí sigui més fàcil fins a la fi del que sigui.

La vida ens fa passar per diferents estats. L'altre dia ho pensava. Quan som joves i encara estem a casa els pares. O quan ens independitzem, sovint per casar-nos i crear la nostra pròpia família. I els anys passen, els fills creixen, de vegades es trenquen les parelles... El cas és que arriba un punt que podem quedar sols, això pot ser una benedicció o una desgracia, segons com es miri i, sobretot, segons com ho senti cada persona. Les persones, quan arriben a velletes, molt velletes, tenen por i volen companyia. El teu poema ho expressa d'una manera que fa esgarrifar.

Hola Rosa!
Una gran mestra en qui emmirallar-me! Quin sentiment traspuen aquests versos! En vull més! I gràcies per haver comentat algunes de les meves creacions! Fa molts il•lusió!
Una abraçada immensa, tant com el teu art!

Ester Safont

Tornat a llegir. Llàgrimes... Peró també el Sonriure engresca. Bon Relat.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat Pot i Vol. Des paraules impactabts i engrescadores.
Salutacions cordials.

Quina sensació de fred, tristor, una certa decepció, amargura i manca d'esperança per una solitud que sembla no desitjada. Fins i tot el gebre se'l fa la mateixa persona.
Una gran comunicació, Rosa.


Moltes gràcies pels teus comentaris, sempre tan amables.

Gràcies per la teua visita i la teua opinió al meu relat Una visita inesperada.
Que passes una bona nit.
Cordialment.

Ja he comentat altres vegades la meva ignorància i desconeixement en el terreny de la poesia. M'ha ajudat molt anar llegint els nombrosos i rics comentaris que t'han fet lectors sens dubte molt més experts que jo per comprendre'l millor. Us admiro als qui escriviu poesia. Endavant Rosa i felicitats!

Salutacions

La solitud no desitjada és, sens dubte, una experiència penosa per a qui l'atravessa i aquest poema expressa el sentiment amb molta delicadesa.

Impressionant la quantitat i qualitat de comentaris que ha suscitat.

Però tanmateix és important recordar que la companyia no desitjada pot ser igualment dolorosa, si no més. Es de tots sabut que, de vegades, és preferible estar sol que en una companyia que no ens fa bé o ens fa sentir més sols, si cap.

Animo als qui s'hi troben a ser amables amb ells mateixos i a valorar la seva pròpia companyia, que sempre ha de ser la més valuosa. Soledat no és necessàriament sinònim de tristor, com tampoc companyia ho és de felicitat.

Sí... consells dono que per mi no en tinc.

Felicitats a la autora.

Són paraules penetrants que ixen del cor. En general és molt mal estar en una situació forçada. Veig que és un poema, per a reflexionar molt. Molt ben descrit poèticament.
Gràcies per compartir els teus pensaments tan bons.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

A voltes un poema melangiós, i alhora, feréstec com és aquest ... Pot arribar a captivar pel la bellesa de la seva significació, per l'intimisme que transmet, per la maduresa en la qual ens podem sentir identificats els que ja hem arribat al llindar d'una certa edat. Un poema que ha aconseguit burxar en la meva spique.

Interessant Relat. M'ha fet reflexionar. Fa remenar pensaments. Gràcies.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions cordials.

que ofega. Expressivitat màxima d'un estat anímic de postració total. Costa trobar les paraules quan la depressió t'envolta, però tu ho has aconseguit, bona feina!

No hi ha res.
Ja t'han dit tantes coses i tan encertades... Vaig tard!
Mira m'ha trasbalsat profundament el poema on la terra eixuta es confon amb la sequera de la solitud
Amb total cordialitat

Rosa,

quin bonic poema. Punyent però esperançador perquè com bé saps, la boira també escampa i es torna a veure la llum!

També t'agraeixo el teu comentari al relat 'El so d'aquests 50 anys'. Gràcies per la teva lectura atenta, i també per les boniques paraules que m'hi has deixat. Sempre endavant .

Ens seguim llegint!

La poesia no és el terreny en què em moc millor, però el teu poema aconsegueix transmetre aquest estat de profunda malenconia pròxima a la desesperació però que encara es resisteix a caure-hi.

Bona tarda, Rosa Gubau:

No hi ha esperança quan aquesta solitud no desitjada s'aferra i s'apodera d'un.

Quina duresa i trista realitat has plasmat en els teus versos!

L'horitzó ja no existeix.
Cap a on anirem sense ell?

Ens quedem amb la mirada perduda i a l'espera de què sigui un mal son.

Una abraçada,

Helena

La soledat no desitjada és, potser, el pitjor dimoni que ens podem trobar.
Un poema cru i bonic a la vegada, tancat per tres versos colpidors.
Una bona abraçada per tots aquells a qui la solitud els ha arrabassat aquest horitzó.

Un plaer.

moltes gràcies pels teus comentaris

L'escriptura té la capacitat de fer bells els moments més difícils, i tu amb el teu poema ho has aconseguit, gràcies per compartir.

Deixa-li temps a aquesta mirada i et pintarà el món de colors.

Ina Gemstone

Deixa-li temps a aquesta mirada i et pintarà el món de colors.

Ina Gemstone

Descrius un paisatge d’una terra seca i gèlida que respon a un paisatge interior de soledat. La desesperança que traspua es fa més greu quan no s’hi veu cap sortida Bones i crues imatges.

Aquest relat està inspirat com a memòria de les persones que es veuen forçades a viure una solitud no desitjada.

Rosa,

Avui ens dibuixes una situació complexa, que no pas desconeguda per s molts.

Realitat? Ficció? Tant de bo sigui un relat d'imaginació.

Endavant!

Salutacions,

Fidel Gangonells

No veure-hi clar et deixa en un estat de feblesa: la boira a la muntanya, un horitzó sense contorns al desert. To comença humilment sabent: què saps, encara que sigui, res.

Fa reflexionar. Llàgrimes d'esperança. Molt bon Relat.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions,