PRES

PRES
La sirena del pati ressona com un crit alliberador. Avui, serà diferent. M’afanyo a sortir perquè potser algú em cridarà per jugar. Palpo la pilota nova que porto a la motxilla. És una d’aquelles que rebota amb força i fa un cop sec en picar a terra. L’he guardada des d’ahir, com si d’un tresor es tractés, amb una esperança absurda. Hi he pensat tota la nit, convençut que aquest detall, aquest objecte petit i rodó, pot ser el detonant per canviar-ho tot. Potser aquest gest és capaç d’obrir portes i esborrar distàncies. Potser si la deixo anar, si la faig rodar fins el centre del pati, algú s’aturarà i em mirarà d’una forma diferent. Potser em faran un lloc. Somric. Surto entre els primers. Intento que no es noti la meva impaciència. L’aire del pati és serè i net, encara no s’ha omplert de l’aldarull caòtic de veus i corredisses. Llavors, gairebé sense adonar-me’n, quan aixeco la vista, els ulls dels altres nens ja estan buscant algú més. Els cercles es tanquen. Jo , com sempre, em quedo fora.
—Ei! —dic, aixecant lleument la pilota.
No es giren. Ni tan sols em senten.
Baixo la mà i palpo el plàstic fred amb força, gairebé amb ràbia. Em giro cap a la paret i m’hi recolzo, amb la pilota entre les mans, intentant que no em pesi tant la decepció.
—És nova?
Em sobresalto. Una veu al meu costat. Em giro i veig la Clàudia, que em mira la pilota amb curiositat.
—Sí.
Ella es mossega el llavi. Aguanta la mirada mig segon i després abaixa els ulls.
—Podria jugar amb tu, però... —deixa la frase a l’aire.
No cal que l’acabi. Conec aquest “però”. No vol problemes. No vol que la vegin amb mi.
—No passa res —responc, apartant la mirada.
Ella assenteix, com alleujada, i se’n va. M’agradaria odiar-la per això. Però no puc.
Cents dies i sis hores. És el temps que em resta per sortir d’aquesta presó indigna en què estudio fa gairebé quatre anys , dia rere dia, en un continu malson que em consumeix.
Fa temps que ja no em molesto en preguntar-me “per què?”. Potser al principi vaig qüestionar-m’ho alguna vegada, però ara ja només vull que tot s’acabi, posar-hi punt i t final. Perquè, us ho creieu o no, és una rifa que premia les butlletes dels que tenen sobrepès, porten ulleres, són molt alts o molt baixos, tenen la pell més fosca, són més intel·ligents que la resta, mostren dificultats d’aprenentatge, són homosexuals... ves a saber! No sé ni quina és la meva, la veritat. La qüestió és que per qualsevol motiu que li sembli oportú a l’assetjador, es pot permetre el luxe d’engegar una vida a rodar, sense contemplacions. I què? Tant se val!
A classe, el soroll de fons és constant. No hi ha silenci mai, ni tan sols quan la professora intenta imposar-lo. Enmig d’aquest batibull, hi ha un brogit que només jo escolto. El de les mirades de reüll, de les rialletes ofegades, del xiuxiueig que no cal entendre per saber que parlen de tu.
Hi ha dies en què l’aire és més espès que d’altres.
—Bon intent amb la pilota —murmura algú darrere meu.
Reconeixeria aquella veu entre mil. No cal ni que em giri.
De camí al meu pupitre, una mà m’estira la motxilla. No fort, però suficient perquè la caiguda sigui inevitable. Els llibres s’escampen per terra. El mòbil surt disparat i llisca fins a aturar-se a un parell de metres.
Escolto rialles. No faig res. No dic res. Aixeco els llibres, recullo el mòbil, m’aixeco i me’n vaig a la meva cadira.
Cops, empentes, insults, un gest de menyspreu, escarnis varis, qualsevol atac és bo per trepitjar-me, per esclafar-me... I què puc fer-hi? Res! Si són tots! Si aquí tothom s’hi abona. Només em puc permetre seguir arrossegant-me sota l’esguard d’aquestes mirades mesquines. I també sota les que volen ser compassives , però s’amaguen rere la inoperància perquè no s’atreveixen a fer res.
“És molt important que les persones que són víctimes d’assetjament parlin, que expliquin què els passa”, ens ho diuen a tutoria. No m’ho crec. Ja ho he fet, i... Parlar..., amb qui? Amb els pares? Ja. Es veu que la roba es renta a casa, i que tota la vida han passat aquestes coses, i un ha d’aprendre a defensar-se com cal, que això ens fa forts i valents pel futur. Bé, doncs, amb els professors? Ells t’escolten, sí, i per tancar el tema conviden els mossos d’esquadra a què ens facin una xerrada, aquella en què l’assetjador s’asseu tres fileres més enllà, somrient. No canvia res, només empitjora. Ara ja no espero res de ningú. Només espero el dia cent.

Em sento sol i incomprès. Soc una peça de puzle que no encaixa, no he descobert el meu lloc perquè no m’han deixat ni cercar-lo. No tinc ocasió de créixer com a persona, reclòs com estic sota una cuirassa fràgil que es descompon al compàs de greuges roïns i miserables.
Penso que aquesta tortura només acabarà amb l’ ESO, quan canviï d’institut, a poder ser en una altra localitat, lluny de tot i de tothom, en un nou marc on començar de zero, sense l’etiqueta que m’ha estat assignada. M’agradaria néixer de nou amb un color i un sabor diferents. Això és el que m’empeny a comptar desesperadament.
—Has perdut això.
La veu em sorprèn. Un estoig m’apareix davant. El reconec. És el meu. Alço la vista i em trobo amb el Marc. No m’havia parlat mai, és dels que riuen.
L’agafo sense dir res. Ell tampoc diu res més. Es queda uns segons de peu, amb les mans a les butxaques, i després se’n va. Tanco l’estoig.
És una trampa? Una burla nova? O és només un moviment atzarós dins d’aquest joc absurd on les regles canvien quan menys t’ho esperes?
De nit, al meu calendari, un dia més desapareix sota una creu traçada amb pols tremolós. Però avui, per primera vegada en molt temps, mentre faig la ratlla, dubto un segon abans de marcar-la. Potser hi ha un altre camí.
Potser.