...la idea dels sentiments empeltats, que et corren per dins però no són ben bé teus o que no són teus però que et sustenten....buffff, m'encanta.

potser és que ella ja ho vol que no li estiguin tant a sobre... A vegades, massa sovint, el que a nosaltres ens sembla un afalag, un compliment, una cosa bona, a algú altre pot produir-li una sensació diametralment oposada. Potser aquest noi li farà un favor no estant-li tant a sobre.

A mi em sembla que aquí qui s'està passant no és la noia, ella pot fer el que vulgui amb la seva vida: em sembla que la cosa està en què qui li escriu el missatge no li està plantejant un tema l'està suggestionant; no m'agrada això de culpabilitzar a la gent. Que a qui escriu no li sembli bé el que fa la noia no li dóna dret de dir el que diu i menys amb el to que fa servir...

Recorre una mica al tòpic però el final és diferent. M'ha agradat molt :D

M'ha semblat molt entretingut i el final, que m'he ensumat de refiló, m'ha agradat molt: rodó.

...que, potser involuntàriament, facis distinció entre "poetes" i "éssers sensibles": si és ironia intencionada és d'un gust finíssim.

M'agraden molt els poemes que em fan venir al cap sensacions directes, impactes ràpids i canviants. Prou bo!!

Resulta paradoxalment hilarant que diguis això quan precisament des d'on es va motivar la cèlebre disputa entre català i valencià -per crear una tensió afegida a la causa política, es digui el que es digui- va ser des de Madrid així que no sé com ho veiem perquè si algú vol "fer-nos desaparèixer" són, per sobre de tot, "ells"... Tot serveix com maniobra de desprestigi i així ens va, per voler ser "tolerants": hi ha una frontera a partir de la qual les paraules com aquesta deixen de donar marges de seguretat a l'hora de parlar, per a començar a ésser nocives...

Trobo tan superflu com carregós pretendre canviar la nomenclatura lingüística pel simple fet, segons sembla que es pretén, de no ser "paritaris"; és el mateix tipus de tic -des del meu punt de vista excessivament tòxic- que alguns sectors que s'anomenen feministes tenen vers la declinació de les expressions neutres, que interpreten com una mena d'ofensa contra la causa de la dona: amb aquests "puntillismes" no es fa més que posar llenya al foc en qüestions que, d'altra banda, no necessiten de ser reinterpretades, del moment que fer-ho no suposa cap avançament respecte a l'estat anterior... Una simple opinió, per suposat, que no pretén ferir ànims ni molt menys.

El català és la llengua i el mallorquí, el valencià, el xipella, l'alguerès, l'occidental... en són les seves variants dialectals: no confondre la política amb la lingüística. :D

...molt interessant: el que més m'ha agradat ha estat el trànsit gradual de la "realitat" a la "fantasia", ben muntat.

per allò que m'has dit de la dutxa: doncs està sota la dutxa perquè va ple de sang... Gràcies per comentar :D

Suposo, pel que dius al relat, que aquesta dona no ets tu; realment és difícil d'entendre la ment de la dona assetjada però per algun lloc es comença ;)

Insípid i superflu... no sé si era la teva intenció: una palla és alguna cosa més que tocar-se amb el dit i més si estem fent literatura, vaja....

Això de la pregunta retòrica final es fàcil de veure: "sí". Un "sí" rotund. Precisament som feliços quan idealitzem el nostre entorn i, segons Epicur, sabem extraure una lectura hedonista de qualsevol de les nostres experiències vitals, fins la més macabra (o amb més raó si és més desagradable, fins i tot). A més, si ens trobem en l'estadi de "benestar" en què ens podem permetre el luxe de reflexionar sobre l'assoliment de la "Felicitat" és gràcies a què hi ha moltíssima gent que no "pot" fer-ho: la llibertat del 1r món està subeditada a l'esclavatge d'un "món de tercera"; d'altra manera seria inconcebible. És cru, potser. Més aviat, el problema amb Epicur seria saber si s'ho passava tant "bé" al seu Jardí...