Detall intervenció

Potser m'ha quedda excessivament llarg però a veure si cola...

Intervenció de: Djalí | 12-03-2008


Iu i el teuladí

L'Iu va despertar-se quan la llum del sol que entrava per la finestra de la seva petita habitació va fer-li pessigolles a les galtes: era diumenge i els diumenges la seva tieta, amb qui vivia en un pis antic d'una petita ciutat sempre atrafegada, menys els diumenges, deixava que dormís fins que la son li marxés, si no es feia massa tard. Després d'esmorzar una tassa de xocolata desfeta ben calenta i desparar la taula va anar a la seva habitació a jugar amb el seu tren de fusta amb una roda que grinyolava quan el feia girar serpentejant sobre la catifa de sanefes i entortolligar-se entre els seus dibuixos geomètrics però al cap d'una estona ja estava ben avorrit d'estar-se tancat a l'habitació i va anar al balcó del menjador a mirar fora al carrer perquè li agradava asseure's-hi posant les cames entre les barres de ferro i fer-les gronxar. I llavors va tenir una idea: li demanaria a la tieta si podien anar al parc que estava just quan traspassaves el pas de zebra de la cantonada a passejar abans de dinar. I dit i fet, ja podíem veure l'Iu rialler de la mà de la seva tieta caminant pel parc al cap de ben poca estona, aprofitant que el rostit que havia preparat la tieta per a dinar es coïa al forn, quan llavors l'Iu va veure, arraulit entre unes velles fulles de la tardor passada, vora un arbre, un pollet de teuladí que xisclava perquè s'havia fet mal a una ala caient del niu i li deia: "¡sisplau, ajuda'm, que m'he fet mal a l'ala quan he caigut del niu i la meva mare s'espantarà si no m'hi troba!"; i l'Iu va quedar tan bocabadat de sentir que el petit teuladí li parlava que va demanar a la tieta si podien recollir-lo per salvar-lo: i així va ser com, després de dur-lo al veterinari, l'Iu va deixar el teuladí recuperar-se dintre una gàbia a la vora del balcó i ara ja no hi estava d'avorrit a casa, perquè se n'havia fet amic. Fins que un bon dia el teuladí, moix, va deixar de parlar amb l'Iu i ell, estranyat, va preguntar-li: "com és que ja no vols parlar més amb mi?" I l'ocellet va contestar-li: "perquè ja estic curat i tinc moltes ganes de tornar al meu niu i no m'agrada estar dintre aquesta gàbia com a tu no t'agrada passar-te el dia tancat a la teva habitació, noi que hi tinguis joguines per distreure't" I aquell mateix dia, acompanyat de la tieta, van tornar al parc i van obrir la portella de la gàbia de filferro i el teuladí, alegre, va enlairar-se refilant i acomiadant-se de l'Iu amb l'ala recuperada. I a partir de llavors, sempre que l'Iu sortia al balcó a gronxar les seves cametes per entre la barana, escoltava atentament, entre la remor dels cotxes, si el teuladí el saludava xiulant per tornar-li un somriure.


Respostes

  • Els cavallers de la closca
    perunforat | 12/03/2008 a les 13:14

    Eus aquí dos cavallers, sense cavall, amb una closca enganxada d'escut per la batalla. Camelot era el més sorrut i forçut, Reser el més saberut i un xic tossut. Un dimarts d'entrenament amb l'espasa esmolada de fusta de roure, sentiren la conversa preocupada de dos teuladís. Una bella papallona restava presonera en un parc proper al poble de Bellver.
    -Vols venir aquesta vesprada a recollir herba abans de l'albada?
    -Amic Camelot, massa esma empraria per alimentar-me. La noble croada ens depara. Emprenguem, doncs, el camí
    -Vós sou tot un cavaller, amic Reser, però no oblidis que amb l'estómac buit no podràs fer res.
    Dormiren a ras, arraulits dins la closca. Despertaren pel grinyolar d'una branca que els va estar apunt d'aixafar. Per sort, l'instint de cavaller, de dormir amb una banya a raser ,els va salvar d'una mort indigne per un lloable cavaller.
    -Una senyal- Digué Reser amb veu ronca d'haver dormit bé. Camelot, bocabadat, assistir sense dir res.
    I seguiren, a pas inhumà, per les contrades boscoses, un terreny abrupte difícil d'arrossegar.
    -Saps on és Bellver?- preguntà Camelot sense saber-ho massa bé.
    -Seguint l'instint de cavaller...
    Amb l'aparició de la lluna pruna aparegué un parc llunyà que semblava el que anaren a cercar. Veieren una gran gentada, tot de cavallers fent cua per la croada. Forts, valents, gegants i molt intel·ligents.
    Però la teranyina que tenia presonera a la bella papallona era impossible de trencar, ni espases, ni dents, ni ungles, ni banyes. L'intent fou rera hores d'espera, Reser i Camelot s'acostaren a la teranyina tot bavejant la tela fina. Es fongué, sorprenent a tots els presents amb el triomf de dos cargols bovers.
    A vegades per més petit que pugui semblar un valent, més és el cavaller que porta dins que tot el que sembla poder ser.

  • M'encanta aquest repte Bonet, m'ha sortit com un coet!!!no+
    perunforat | 12/03/2008 a les 13:15

    • Aquest és el bó!!!
      perunforat | 12/03/2008 a les 16:51

      Eus aquí dos cavallers, sense cavall, amb una closca enganxada d'escut per la batalla. Camelot era el més sorrut i forçut, Reser el més saberut i un xic tossut. Un dimarts d'entrenament amb l'espasa esmolada de fusta de roure, sentiren la conversa preocupada de dos teuladís. Una bella papallona restava presonera en un parc proper al poble de Bellver.
      -Vols venir aquesta vesprada a recollir herba abans de l'albada?
      -Amic Camelot, massa esma empraria per alimentar-me. La noble croada ens depara. Emprenguem, doncs, el camí!
      -Vós sou tot un cavaller, amic Reser, però no oblidis que amb l'estómac buit no podràs fer res.
      Dormiren a ras, arraulits dins la closca. Despertaren pel grinyolar d'una branca que els va estar a punt d'aixafar. Per sort, l'instint de cavaller, de dormir amb una banya a raser ,els va salvar d'una mort indigne per un lloable cavaller.
      -Una senyal- Digué Reser amb veu ronca d'haver dormit bé. Camelot, bocabadat, assistí sense dir res.
      I seguiren, a pas inhumà, per les contrades boscoses, un terreny abrupte difícil d'arrossegar.
      -Saps on és Bellver?- preguntà Camelot sense saber-ho massa bé.
      -Seguint l'instint de cavaller!!!
      Amb l'aparició de la lluna pruna aparegué un parc llunyà que semblava el que anaren a cercar. Veieren una gran gentada, tot de cavallers fent cua per la croada. Forts, valents, gegants i molt intel·ligents.
      Però la teranyina que tenia presonera a la bella papallona era impossible de trencar, ni espases, ni dents, ni ungles, ni banyes. L'intent fou rera hores d'espera. Reser i Camelot s'acostaren a la teranyina tot bavejant la tela fina. Es fongué, sorprenent a tots els presents amb el triomf de dos cargols bovers.
      A vegades, per més petit que pugui semblar un valent, més és el cavaller que porta dins que tot el que sembla poder ser.

  • Potser m'ha quedda excessivament llarg però a veure si cola...
    Djalí | 12/03/2008 a les 13:23

    Iu i el teuladí

    L'Iu va despertar-se quan la llum del sol que entrava per la finestra de la seva petita habitació va fer-li pessigolles a les galtes: era diumenge i els diumenges la seva tieta, amb qui vivia en un pis antic d'una petita ciutat sempre atrafegada, menys els diumenges, deixava que dormís fins que la son li marxés, si no es feia massa tard. Després d'esmorzar una tassa de xocolata desfeta ben calenta i desparar la taula va anar a la seva habitació a jugar amb el seu tren de fusta amb una roda que grinyolava quan el feia girar serpentejant sobre la catifa de sanefes i entortolligar-se entre els seus dibuixos geomètrics però al cap d'una estona ja estava ben avorrit d'estar-se tancat a l'habitació i va anar al balcó del menjador a mirar fora al carrer perquè li agradava asseure's-hi posant les cames entre les barres de ferro i fer-les gronxar. I llavors va tenir una idea: li demanaria a la tieta si podien anar al parc que estava just quan traspassaves el pas de zebra de la cantonada a passejar abans de dinar. I dit i fet, ja podíem veure l'Iu rialler de la mà de la seva tieta caminant pel parc al cap de ben poca estona, aprofitant que el rostit que havia preparat la tieta per a dinar es coïa al forn, quan llavors l'Iu va veure, arraulit entre unes velles fulles de la tardor passada, vora un arbre, un pollet de teuladí que xisclava perquè s'havia fet mal a una ala caient del niu i li deia: "¡sisplau, ajuda'm, que m'he fet mal a l'ala quan he caigut del niu i la meva mare s'espantarà si no m'hi troba!"; i l'Iu va quedar tan bocabadat de sentir que el petit teuladí li parlava que va demanar a la tieta si podien recollir-lo per salvar-lo: i així va ser com, després de dur-lo al veterinari, l'Iu va deixar el teuladí recuperar-se dintre una gàbia a la vora del balcó i ara ja no hi estava d'avorrit a casa, perquè se n'havia fet amic. Fins que un bon dia el teuladí, moix, va deixar de parlar amb l'Iu i ell, estranyat, va preguntar-li: "com és que ja no vols parlar més amb mi?" I l'ocellet va contestar-li: "perquè ja estic curat i tinc moltes ganes de tornar al meu niu i no m'agrada estar dintre aquesta gàbia com a tu no t'agrada passar-te el dia tancat a la teva habitació, noi que hi tinguis joguines per distreure't" I aquell mateix dia, acompanyat de la tieta, van tornar al parc i van obrir la portella de la gàbia de filferro i el teuladí, alegre, va enlairar-se refilant i acomiadant-se de l'Iu amb l'ala recuperada. I a partir de llavors, sempre que l'Iu sortia al balcó a gronxar les seves cametes per entre la barana, escoltava atentament, entre la remor dels cotxes, si el teuladí el saludava xiulant per tornar-li un somriure.

  • En Pau i el pardal
    FolletTrapella | 13/03/2008 a les 15:00

    El Pau té sis anys. Ja va a l'escola. Cada dia el va a recollir el seu avi i tornen a casa passejant. A en Pau li agrada molt aquesta estona, i al seu avi també. Parlen, observen, juguen, riuen. Són amics.
    Un dia, en el seu camí cap a casa, quan passen pel parc, veuen una coseta que es mou sota d'un arbust . S'aturen per mirar què és. I de seguida ho veuen: un pardal!
    -Mira, Pau, un teuladí -diu l'avi a qui agrada fer servir paraules que per al Pau són noves.
    -Un què? -fa el menut.
    -Un teuladí, un pardal -li explica l'avi. -Haurà caigut del niu, perquè sembla molt petit.
    S'hi acosten, a poc a poc per no espantar-lo i l'avi, amb molta traça, l'agafa amb la seva ma gran, forta, arrugada. El Pau mira bocabadat com ho fa: sembla impossible tanta delicadesa. L'ocellet s'arrauleix en aquelles mans que li donen escalfor i es queda quiet.
    -I ara què farem? -vol saber el Pau.
    -Aquí no el podem deixar, es moriria, és massa petit. El portarem a casa i el cuidarem. Pau, oi que m'ajudaràs?
    El Pau, feliç de ser requerit per ajudar el petit ocell, crida:
    -I tant que sí, avi!
    El posen a la vella gàbia del canari. El veuen créixer i fer-se gran. I un bon dia l'avi diu:
    -Vine, Pau, tenim feina.
    -Quina, avi?
    -Tornarem el teuladí a casa seva.
    -Ohhh -s'entristeix l'infant. -No ens el podem quedar?
    -L'hem de deixar lliure, Pau, serà més feliç sense estar tancat a la gàbia.
    Al mateix parc on el van trobar li obren la gàbia. El pardal surt, mira al voltant i torna a la gàbia. Encara no. Dos dies després, aprofitant que la finestra és oberta, marxa. Sense llàgrimes, sense comiats.
    • Casualitats!
      Clar de lluna | 13/03/2008 a les 16:01

      Òndia! La meva història és molt semblant a la teva! Un avi i un nen que es diu Pau de set anys! Ja la canviaré , però m'ha fet molta gràcia la coïncidència del nom, l'avi i la similitud de la història!

      Molt bonic el final!

      Una abraçada!
  • Un petit conte de dos teuladins
    Clar de lluna | 14/03/2008 a les 09:52

    Hi havia una vegada...

    ...dos teuladins joves i entremaliats, en Piulet i en Tissot, que no es cansaven mai de jugar, saltironar i picotejar durant tot el dia.
    Cada tarda acudien al parc. Al banc del llac, sempre hi seia l'avi Jaume que els portava engrunes de pa. Ells, contents, se li acostaven i menjaven. L'avi sempre els observava bocabadat. Quan els veia, un somriure il·luminava la seva cara i, fins i tot semblava que deixés d'arraulir-se del fred de l'hivern. Després de tant de temps de coneixença, en Piulet i en Tissot ja no eren tan esquerps i es deixaven amanyagar per l'avi, la qual cosa el feia molt feliç.

    ...

    Avui, al parc ja no hi ha engrunes i ,davant el llac, tan sols i resta un banc buit i un bell record d'aquells dies.
    Avui, en Piulet i en Tissot ja són grans i tenen una família cadascun, ja no tenen temps de jugar i fer entremaliadures, han de cuidar i alimentar els seus, però expliquen la història als més menuts amb l'esperança que un dia ells també trobin el seu avi i aquelles estones de goig en el parc...

    ...i catacric-catacrac, el conte s'ha acabat.

  • En Potolet i el teuladí parlador
    deòmises | 14/03/2008 a les 15:15

    En Potolet va trobar el teuladí arraulit de fred en un racó del parc, sota el salze. Semblava ferit i famolenc. Va recollir-lo entre les palmes i el notà balb. Li va apropar un mos del seu berenar i el bec va rebre el pa automàticament i grata. La seva mare parlava amb les amigues, un parell de decenes de metres enllà. Va mirar al seu voltant i no va veure-hi cap nen a prop. Com sempre.

    En Potolet era un nen controvertit i tímid, deien que estrany. Potser per això qualsevol altre nen hauria quedat bocabadat en sentir parlar aquell moixó però ell ni s'immutà. Tenia una veu fina, com si en realitat estigués piulant, feblement però.

    El pardal li va explicar que la forta ventada de la nit anterior l'havia fet caure del niu i se l'havia endut lluny, pels aires. Ara, desorientat i debilitat, no sabia com trobar la seva família.

    En Potolet va oferir-se a acollir-lo i alimentar-lo i ajudar-lo a recuperar-se. El teuladí va parlar-li de la seva família amb enyorança. Tenia germans i pares, com qualsevol persona o animal corrent. Era esquifit, el caganiu, i poc espavilat.

    En Potolet veia quasi impossible trobar la família de l'ocell. Però una cosa el va animar enormement: el pardal li va dir que la seva era l'única família de pardals que entenia i parlava la llengua dels humans.

    En Potolet va amagar-lo dins de la seva motxilla per a que la seva mare no descobrís el moixó parlador i va dirigir-se al grup de dones que l'havia cridat.

    En Potolet somreia: a l'endemà començaria la recerca, fixant-se bé en tots els teuladins que veiés pel poble.

    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: