Potser m'ha quedda excessivament llarg però a veure si cola...

Iu i el teuladí

L'Iu va despertar-se quan la llum del sol que entrava per la finestra de la seva petita habitació va fer-li pessigolles a les galtes: era diumenge i els diumenges la seva tieta, amb qui vivia en un pis antic d'una petita ciutat sempre atrafegada, menys els diumenges, deixava que dormís fins que la son li marxés, si no es feia massa tard. Després d'esmorzar una tassa de xocolata desfeta ben calenta i desparar la taula va anar a la seva habitació a jugar amb el seu tren de fusta amb una roda que grinyolava quan el feia girar serpentejant sobre la catifa de sanefes i entortolligar-se entre els seus dibuixos geomètrics però al cap d'una estona ja estava ben avorrit d'estar-se tancat a l'habitació i va anar al balcó del menjador a mirar fora al carrer perquè li agradava asseure's-hi posant les cames entre les barres de ferro i fer-les gronxar. I llavors va tenir una idea: li demanaria a la tieta si podien anar al parc que estava just quan traspassaves el pas de zebra de la cantonada a passejar abans de dinar. I dit i fet, ja podíem veure l'Iu rialler de la mà de la seva tieta caminant pel parc al cap de ben poca estona, aprofitant que el rostit que havia preparat la tieta per a dinar es coïa al forn, quan llavors l'Iu va veure, arraulit entre unes velles fulles de la tardor passada, vora un arbre, un pollet de teuladí que xisclava perquè s'havia fet mal a una ala caient del niu i li deia: "¡sisplau, ajuda'm, que m'he fet mal a l'ala quan he caigut del niu i la meva mare s'espantarà si no m'hi troba!"; i l'Iu va quedar tan bocabadat de sentir que el petit teuladí li parlava que va demanar a la tieta si podien recollir-lo per salvar-lo: i així va ser com, després de dur-lo al veterinari, l'Iu va deixar el teuladí recuperar-se dintre una gàbia a la vora del balcó i ara ja no hi estava d'avorrit a casa, perquè se n'havia fet amic. Fins que un bon dia el teuladí, moix, va deixar de parlar amb l'Iu i ell, estranyat, va preguntar-li: "com és que ja no vols parlar més amb mi?" I l'ocellet va contestar-li: "perquè ja estic curat i tinc moltes ganes de tornar al meu niu i no m'agrada estar dintre aquesta gàbia com a tu no t'agrada passar-te el dia tancat a la teva habitació, noi que hi tinguis joguines per distreure't" I aquell mateix dia, acompanyat de la tieta, van tornar al parc i van obrir la portella de la gàbia de filferro i el teuladí, alegre, va enlairar-se refilant i acomiadant-se de l'Iu amb l'ala recuperada. I a partir de llavors, sempre que l'Iu sortia al balcó a gronxar les seves cametes per entre la barana, escoltava atentament, entre la remor dels cotxes, si el teuladí el saludava xiulant per tornar-li un somriure.