Diari del Final

Un relat de: Djalí

Primer sol després del final

Sempre he pensat que les persones no han de deixar res al seu interior de tot allò que pensin. És dolent permetre que les idees voleïn dintre de la ment intentant trobar una manera de mostrar-se davant el món i no facilitar-los el camí. No serveix per res. Potser per això he decidit començar la transcripció dels meus pensaments.
No crec que hagi de variar els meus objectius pel sol fet de ser l'últim dels mortals. És tan sols qüestió de considerar els fonaments de la meva moral i reconduir la meva ètica. Al cap i a la fi, el que defineix l'ésser humà és la seva capacitat d'adaptació i la possibilitat de comprendre's. Ara tinc el món a les meves mans; sóc el primer hombre lliure (si l'home pot ser-ho d'alguna manera).
Suposo que els historiadors l'haurien anomenat la Tercera Guerra Mundial. Tinc el privilegi de poder dir-li l'Última Gran Guerra. És un nom esperançador. I jo escric per un lector que mai existirà. És inútil la meva tasca, com ho seria cridar demanant ajuda. De totes maneres, sóc jo qui millor pot socorre'm. Convertir-me en reflexió pura; deslligar el meu cos de la resta de l'univers, destruint qualssevol convenció sobre la realitat, admirant el meu ésser -sadollat de l'èxtasi de la contemplació del potencial de la raó sense límits-. Menysprear el temps i comprendre que el seu poder només depèn del meu enteniment. Ser Déu. Hi haurà lloc per a la Bellesa; serà l'única cosa que m'unirà a la memòria. Y que la Bellesa no sigui més que impressió artística.
Abans he d'abandonar-me. La catarsi en mi. Sí, serà aquesta, doncs, la finalitat d'aquestes paraules, les últimes paraules. D'ara endavant, cada circumstància formarà part del final, el final de la Vida. I no penso desaprofitar la intensitat d'aquests moments, uns instants feliços en la seva totalitat. I parlant de la realitat respecte la qual prenc distància, aconsegueixo fondre-hi la meva persona en una proporció d'equilibri.


Segon sol després del final

No crec que arribi mai a superar la por a enfrontar-me a la pàgina buida; invita la ment a confiar-li la seva profunditat però impedeix que ho faci seguint els paràmetres que li ofereix. Tota producció humana es invertebrada; per això sedueix els sentits allò que, essent-ho només aparentment, sap transmetre una sensació de seguretat, ja sigui per aclaparadora regularitat o per lògica ordenació o, pel contrari, allò que, mostrant una colossal desestructuració, només permet a la ment que aquesta cregui en la solidesa dels seus fonaments per justificar la seva raó de ser. Potser en l'acumulació de les imperfeccions de la realitat humana rau la seva essència. Llavors, la recerca de la perfecció només deu servir per tal que l'home, intentant entendre's, prengui el camí erroni i mai arribi a saber que allò que fa que sigui com és, és una cosa amb la qual la seva existència es torna fràgil, és a dir, aconsegueix que l'home s'allunyi de les seves arrels perquè, si hi arribés, deixaria de ser home.
L'home mai va saber acceptar-se com a tal. La desforestació dels grans boscos tropicals, el definitiu esgotament dels recursos naturals, la industrialització massiva, la superpoblació i l'excessiva acció hegemònica de l'única superpotència mundial, van portar la humanitat als límits d'una frenètica abrasió d'ella mateixa. Amèrica i Àfrica es van convertir en los centres de deportació de tota la població, excepte els governants i els rics que realment prenien part en els afers de la Terra. La excepció va escampar-se per Àsia. Es va organitzar una silenciosa insurrecció americana que va aconseguir destruir Àsia completament. Totalment. Guerres civils a Amèrica van suposar la devastació de qualsevol il·lusió en la salvació de la Vida. Els enfrontaments van esdevenir-se també a l'Àfrica, on la histèria i el pessimisme van inundar l'ambient, on la inestabilitat dugué a la catàstrofe.


Setè sol després del final

He de confessar que em va costar acceptar la meva condició, que vaig necessitar temps per adonar-me que la meva vida acabaria amb una realitat creguda eterna, amb les seves lleis, la seva aparent immutabilitat als ulls de l'home; ell, que va dipositar la seva fe en el fet que la seva ment arribaria a comprendre l'enteresa d'allò que no era més que una fal·làcia -l'univers-, estava convençut que podria igualar-se a la perfecció de quelcom imperfecte per naturalesa.
Em sembla cada vegada més que amb aquestes paraules intento redimir l'Home de tots els seus errors en lloc de buscar realment la manera correcta de abandonar la Vida per a existir. Sí. Encara sóc una persona, i pot ser que no deixi mai de ser-ho, perquè intento escapar d'un estat ajudant-me dels recursos que hi puc trobar i tot pot ser en va. Perquè vans son los recursos que pot un trobar al lloc equivocat per obrar en el sentit oposat. I no por això començaré a creure perquè creient, l'home mai ha aconseguit més que modificar la opinió dels del seu voltant a conveniència, subjugar-los a la confiança que la seva aniquilació com individus seria passatgera o sotmetre's ell mateix, errant mutilant les seves pròpies capacitats (que de totes formes hauria esmerçat a demostrar-se que era capaç de destacar entre la resta dels seus semblants).
La bucolicitat d'una escena, un paisatge, una rima, resulta de la qualitat de bucòlic que se li aplica; una qualitat tal implica subjectivitat i allò subjectiu és agent motivador d'allò artístic, que resulta ésser bucòlic por sí mateix. Així doncs, de tota apreciació artística en res amb sentit complet de forma independent, cal prendre únicament per impressió el resultat de trobar-se i interactuar amb la idea artística.
I si la mort m'atrapa abans que aconsegueixi sortir d'on m'acomiado, no hauré desaprofitat la meva sort, perquè m'hauré endinsat en mi i des d'allí, hauré albirat el veritable objectiu de l'Home i m'hauré disposat a assolir-lo. Si l'home ha de considerar l'escena, el paisatge, la rima, per percebre l'acció d'allò bucòlic sobre un substrat estèril, que així sia.
En veritat sento el meu ésser embolcallar-se d'un vel d'autarquia. I fluir...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Djalí

9 Relats

17 Comentaris

10024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75