(i)

Un relat de: Djalí

Com que havia nascut en vint-i-cinc de desembre, de sempre havia tingut la impressió que moriria algun Divendres Sant i cada any passava aquell dia tancat a casa, desconnectats els aparells elèctrics, vestit de negre i amb corbata, afaitat acurat, ben pentinat, l'anell de la comunió ―que encara li passava pel dit que tocava― assegut en una cadira del menjador a la claror de la finestra ―de fet, a contrallum, perquè tota la que hi entrava era la que reflectia la paret esclofollada de la casa del costat― amb un ram de clavells blancs sobre la taula, com sobre la taula hi havia, especialment per aquell dia, un marc amb la imatge dels seus avis, en aquell rictus entre la incomoditat i la indiferència dels posats de les fotografies de primers de segle, on els grisos semblen explicar tota la vida de les persones, tot el que no han estat fins aquell instant i tot el que seran a partir de llavors, un got d'aigua i un tros de pa. Quan ja se li feia tard per morir aquell dia, recollia, tan cerimoniosament com ho havia disposat, tot el que hi havia parat a la taula, ho desava, cada cosa al seu lloc i, en un sospir frustrat, com entre l'ofec i l'alleujament, es ficava al llit i movia els peus fins que ja no hi feia fred, allí dins. L'endemà, a matí de dissabte, se n'anava fins a la platja perquè també de sempre havia cregut que l'únic que diferencia als morts dels vius és que aquests són els únics que poden percebre la diferència entre ells mateixos i la resta i que la naturalesa és l'únic de prou fort com per revifar de debò l'esperit. Com que l'aire fresc de la muntanya li queia lluny, li anava més bé d'anar a respirar l'olor de la sal, a sentir l'aigua riure's de tothom en anant i tornant-se'n, jugant a fer veure que és una cosa tan voluble com un home, a posar els peus en remull. Ara sí que estava ben segur que podria viure tranquil fins l'any següent, era ben viu, l'aigua li ho deia i l'aigua no pot dir mentides, ja és massa vella per dir-ne. De fet, pensava, a la gent li agrada sentir la remor del mar perquè quan una cosa és inestable, com l'aigua, pensen: això vol dir que no cauré mai per terra per molt que tot jo trontolli i això, vulguis que no, reconforta, perquè és impossible ser tan mudadís com l'aigua; això els tranquil·litza l'ànima, els dóna força per seguir amb l'engany, inconscientment, és clar. L'aigua. I obria els braços, els col·locava, estirant fort, a la mateixa alçada, les mans obertes i cara enlaire i ulls tancats, feia un crit. Un crit d'angoixa que s'escup, tota, enfora. I amb aquell crit buidava el seu cap de la pressió que hi havia fet la mort el dia anterior sense parar. A migdia, si feia sol, la taula, de fusta fosca i encerada, reflectia la llum del sol que es reflectia sobre la paret esclofollada sobre la seva cara i, com que s'estava quiet i amb els ulls fixos, oberts i fixada la mirada sobre un punt indeterminat, la llum li cremava la vista i quan, irreflexivament, tancava els ulls, veia sense que hi fossin figures de colors, esquitxos verds i vermells, de colors llampants, com es movien en línia recta, avall, sempre avall com si volguessin marxar-li de la vista i ell tancava els ulls i quan els obria, mirant més avall, el llampec ja li havia passat al davant. Si no feia sol, li agradava mirar les tonalitats ara blaves, ara grises i verdoses, que el blanc de les parets anava prenent.

Comentaris

  • Caram...[Ofensiu]
    boleta | 20-02-2008

    ...quina tortura, cada divendres sant esperar la mort.... tant mateix, lo fotut vindria... morir al dia següent, quan l´alleujament a la platja... Bon relat, i graciós.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Djalí

9 Relats

17 Comentaris

10028 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75