(ii)

Un relat de: Djalí

No era estrany que hi fes fred en aquella casa si un cop l'any la Mort s'hi passava tot un dia de visita: era una gran convidada a una festa íntima, una d'aquelles visites que un dia anant pel carrer el veuen de lluny, corren cap a ell, s'aturen a parlar-li, li expliquen quatre coses amb to de confidencialitat per ensabonar-lo i s'acaben, sense que un hagi tingut temps de veure que tot estava planificat a l'avançada, se li acaben ficant a casa com aquell qui res. Una gran invitada. I es passava el dia xerrant en un to agradable però de manera imponent, mestra en oratòria, en que cada paraula semblava espontània, enginyosa i, a la vegada, fruit d'una mena d'estratègia. Què més es pot esperar d'una senyoreta que passa el temps seduint els homes per a què es fiquin amb ella al llit i que, si s'hi resisteixen, acaba obligant-los a abaixar-se els pantalons? El cert és que a tothom agrada de fer sexe amb una dona versada en aquesta art; hi ha impulsos irrefrenables i més si hi ha en ells el fi de complaure una donzella. Quan queia la tarda, el coll, garratibat, li feia tant de mal que no es notava les cames adormides, pesantor als braços ni pessigolleig a les plantes dels peus: només el clatell fred i com partit per la meitat. I ella exhalant un baf tebi i dolç amb cada paraula, omplint l'habitació d'una falsa llum de fanalet de paper, d'un fum rosat, ajaguda sobre la taula, buscant-li els ulls. Li passa un dit pels llavis eixuts, darrera l'orella, li olora el cabell i el reülla irònicament, amb la seguretat que, tard o d'hora, inevitablement, s'abandonarà al plaer. No hi ha home que no es deixi engatussar. El que més gràcia li feia de tot era que els homes ho intueixen que els enganyo, que és tot de mentida, però igualment gaudeixen desenfrenadament, potser per primer cop: al cap i a la fi han viscut enganyats tota la seva vida, tot ha estat de cartró-pedra, doncs a l'últim moment no cal que facin veure que han entès de què ha anat la cosa; no, cap ho ha entès: ni el savi ni el pobre, ni el ric ni l'imbècil i quan estan amb mi els queda la cara abstreta de tot, amb els ulls assedegats, sangonosos, i la boca que, entreoberta, deixa sortir un alè viciat, dens, ple de tot l'aire que han hagut de guardar-se a dintre cada cop els han mutilat la natura i cada cop que han hagut de negar-se ells mateixos. I els que es resisteixen a venir amb mi és perquè tenen por d'haver d'admetre que no són més que bestioles que gemeguen quan moren de plaer, quan se'ls posen els ulls en blanc; cap s'hi resisteix perquè s'estimi la vida: viure és aprendre que una manera d'afrontar la por és aixecar una paret davant un penya-segat i dormir-hi tranquil estant-ne ben a la vora, fer veure que no hi és el buit a l'altra banda i amb el temps arribar a dubtar que hi hagi res més mur enllà. Intueixen que a l'hora de morir no els servirà de res haver après a ser humans, que a casa meva ningú hi entra amb màscara. Ell, amb la cara agrisada per la llum del vespre ja no pensava, tot ell concentrat en la pesantor somorta, emboirada, que sentia al bell mig del cervell, com si tota l'escalfor del seu cos s'hagués ficat en un sol punt inaccessible de les seves entranyes. Però no tenia esma ni per adonar-se que el dolor l'esventrava, que li embullava l'inconscient; era ben sec. La senyoreta s'arreglava els cabells mentre parlava que feia uns quants dies havia estat a casa d'un músic: ens trobem molt sovint, seiem, ell davant el piano i parlem de com ens van les coses. Té un sentit de l'humor francament extraordinari. De vegades toca per mi i jo faig veure que l'escolto. Em va explicar que havia conegut una noia, una nena de fet, que es ficaven al llit, que fins i tot havia escrit una cançó per a ella. És molt desordenat, no com tu, tan endreçat. A casa teva sembla que mai pugui passar-hi res d'imprevist. T'agrada de viure-hi però a dies tens la sensació que si s'hi calés foc tampoc la trobaries a faltar: aquí tot té un lloc inqüestionable, predestinat i això treu la profunditat als objectes, els evidencia; només són coses, no volen dir res i això et dóna seguretat, fa més resistent la carcassa on t'amagues, més impenetrable el cau, com si des del ventre de la teva mare haguessis pogut teixir una teranyina que et salvés d'haver de sortir-ne mai. I podries sentir l'escalfor de l'emparança materna arreu on fossis. Quan arribava aquell moment en què la foscor enganya l'ull i just després d'aquell instant s'encenien els fanals a fora i una llum pobra i verdosa entrava per la finestra, ell s'aixecava lentament fent xisclar la cadira i plegava per aquell dia. Ella li seguia els moviments amb la mirada des de la penombra dels racons de la casa. L'acompanyava al llit i s'esperava fins que, un cop era dins, els ulls se li tancaven. Algun cop es quedava asseguda en una cadira fins ben entrada la nit amb un somriure esbossat a la cara. Ja caurà ― Ja cauré ― pensaven mentre una noia seia en un banc i contava estrelles esperant que passés alguna cosa.

Comentaris

  • Ah! M'ho deixava! No pose "nota"![Ofensiu]
    rnbonet | 21-02-2008

    Ja m'he jubilat d'això.
    Repeteix, però, que la història -i les altres dues- són un molt bon principi.

  • Sí, original![Ofensiu]
    rnbonet | 21-02-2008

    Amb un canvi de ritme que està molt bé, però amb un canvi de persona -de tercera a primera; i després a l'inrevés- que no acabe d'entendre (estic boirós avui, com el temps). O que fa més difícil el copçament total.
    Val, de totes formes. I és un bon principi. Avant!
    I salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Djalí

9 Relats

17 Comentaris

10024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75