Al 1983, vaig llegir un llibre traduït pel Quim Monzó que he tornat a fullejar. Les històries que el formen comencen al gener del 1999 i acaben a l'octubre del 2026. Com a introducció, els següents mots: "-És bo de renovar la nostra capacitat de sorpresa -va dir el filòsof-. Els viatges espacials ens han fet, a tots plegats, nens una altra vegada." Dos sols. Un mar verd-coure-meteoritzat. Uns ulls miren. Una reflexió. Un silenci interior entre la cridòria dels ocells. Un bosc profund. Colors de capvespre. Cromatologia fruit de la combinació binària infinita i subtil de la llum. La intersecció de la posta de cada sol, genera noves coloracions i nous pensaments. Gaudir d'un instant precís per perdre's en el desconegut. Els estels com cuques de llum voletejant en la foscor il.luminada... per dues llunes, potser?